Que no us confonguin, ara més que mai la sobirania està en el poble.

El que està passant les darreres setmanes a Catalunya i especialment en les relacions mediátiques entre Catalunya i Espanya, entre Catalunya i el món, està fent creure a moltes, especialment fora de la societat catalana, que la sobirania de Catalunya està en el seu poder institucional i que per tant aquesta es pot revertir i controlar, només contenint, reprimint, detenint als seus líders.

En aquesta línia m’arriben comentaris de gent de fora, que fins i tot suposen que després del 155, s’aturarà el moviment d’independencia.

Precisament el que va demostrar l’1 d’octubre, és que la sobirania està en el poble, aquest poble que quan les institucions per vies, legals, de negociació o mediàtiques no van ser capaces d’aturar la repressió de l’1-O, va sorgir a través dels CDR i de l’autoorganització valenta de la gent, per defensar-se i defensar el referèndum.

Després d’aquest moment hem assistit a un joc d’aparences, per una banda aparentant que la decisió de la independència està en mans d’una persona o de 72, i per una altra banda aparentant que les institucions polítques de Madrid poden parar-la o inclús desde la UE aparentant que tenen la última paraula. Volen fer-nos-ho creure, però repetir infinitament una mentida no la converteix en veritat….

Lluny d’aquestes aparences, la soberania, com hauria de ser el cas de qualsevol procés d’inici d’una nova forma d’organització social, està en el poble. No abstractement com a ens, sino en la seva capacitat d’autoorganitzar-se en pobles i ciutats del territori català, sent actualment la seva cara més visible els CDR, ara reconvertirs en Comités de Defensa de la república.

Com la memoria històrica catalana coneix bé, quan la resposta al feixisme s’organitza al carrer, el poder de la gent supera de llarg el de les institucions… Pensem en el 19 de juliol del 36 i el que va venir els mesos després.

Es pot aturar una expressió d’autoorganització política i social d’una qualitat com aquella, si passa en el segle XXI?

Fins i tot en l’ámbit económic I amb un govern amb els comptes bloquejats I sense el sistema d’impostos activats, és la ciutadania activa qui pot organitzar-se per solucionar les necessitats del curt i mitjà termini.

En el context de lluita està clara la independència, la independència, del feixisme, del capitalisme neoliberal, del poder financer i les corporacions..

Està per veure encara quina forma ha d’agafar un nou Estat, si és que la independència agafa forma d’un Estat.

De fet, les institucions del president, del govern i del parlament, son institucions autonómiques… i fins que no es defineixi amb participació social, una nova constitució i es decideixi en democracia directa, no es pot saber del cert, de quines formes institucionals es dotarà la Catalunya, postEspanya, i per tant no hem de donar per suposat que les institucions en transició del vell model autonómic són les que han de liderar el procés d’independència, a partir de la desconnexió.

Hi haurà un Govern amb un president i uns ministres? Per què, si s’ha demostrat que les formes d’organització centralitzades i tant jerárquiques, son molt febles davant de presions polítiques, d’accions represives, del capital i dels mitjans de comunicació…

Hi haurà un parlament de professionals de la política, quan la tecnologia i l’experieǹcia ens demostren que hi ha formes de participació directa que recullen millor la participació de la gent?

i si Catalunya, pogués ser l’escenari de pràctica, d’una nova forma d’organització política participativa, que la porti més enllà de ser un nou estat-nació, en l’era de la crisi dels estats nació?

En aquest sentit s’obre una finestra d’oportunitat en que aquella dita visionaria, és més apropiada que mai a Catalunya, … tot està per fer, tot és possible….

Convertim les possibilitats en realitats a través de l’acció en el carrer, en les cooperatives, en els centres culturals, en les assemblees, en les xarxes autoorganitzades.

Avui dimecres, assemblees arreu del territori es trobaran per declarar la indepèndencia. Una acció decentralitzada que serà la viva expressió de la fulminació del miratge de sobiranies controlades per les èlits, que campava des del 10 d’octubre, i la continuació directa de l’1 d’octubre quan la sobirania de la gent, empoderada al carrer, ja va significar una declaració de fet.

This post is also available in: Spanish

Speak Your Mind

*