Poder dual, desobediència i autogestió com estratègies de transformació social 

Anna Campos i Enric Duran
Membres de la iniciativa del Dret de rebelió i de la Cooperativa Integral Catalana

En l’època actual ens trobem en un context de crisi política i econòmica generalitzada que s’afegeix a les crisis ecològiques, energètiques, alimentàries, socials i de valors, que acompanyen el decliu del sistema capitalista.
La situació s’evidencia en l’Estat Espanyol, així com també en altres indrets, en una situació de barbàrie social ocasionada pels tot poderosos mercats financers, on gran part de la societat viu l’opressió del sistema capitalista imperant, encarregat de satisfer l’enriquiment dels poders dominants i despreocupant-se de garantir els drets bàsics de la societat.
La força dominant, conformada per un grup de criminals de les finances, s’encarrega premeditadament del segrest del poc que podia haver de democràtic en els estats, per tal d’augmentar el màxim els seus beneficis a expenses de les retallades generalitzades dels nostres drets socials bàsics.
Veiem com cau la legitimitat del sistema i ho il·lustren així els esdeveniments que han tingut lloc darrerament a nivell social, amb milions de persones de tot el món mobilitzades contra els polítics i els banquers.
Els esdeveniments que ens mostren la immoralitat del sistema actual, són múltiples:
Ignorant la pressió social, al setembre del 2011, es va realitzar la reforma de la constitució  espanyola  feta a esquenes del poble i sense ser consultada a la ciutadania, per  beneficiar els bancs en posar com a  “prioritat absoluta” el pagament  del deute públic.
Un altre exemple que ens afecta particularment a les ciutadanes de Catalunya són les gravíssimes retallades sanitàries que han matat ja a unes quantes ciutadanes i continuen retallant el valor de la vida de totes.
Sabem també de la “desaparició” especulativa de bilions d’euros del món financer, que ha comportat conseqüències gravíssimes per la població.
La direcció de les polítiques públiques per part dels bancs, els lobbies i les institucions internacionals és evident. Davant d’això,les reformes plantejades en molts àmbits com l’economia, l’ecologia, l’educació i la salut, són gairebé inabastables sinó transformem prèviament al propi sistema polític o generem un contrapoder popular des del qual construir una nova sobirania popular.

Els polítics no tenen ni capacitat ni voluntat per liderar el canvi radical que la societat necessita i així ho han demostrat en la seva manera de fer els partits polítics que han governat les diverses institucions els darrers anys. Ben al contrari, s’han erigit en missatgers perfectes del gran capital, realitzant les polítiques que beneficien  al 1% de la població amb l’agravant de fer-ho quan el  pastís de la riquesa s’ha reduit a causa de la recessió económica.

Aquestes mancances del sistema democràtic actual han de ser identificades i evidenciades. Com  a mostra de l’evidència pública d’aquest fet, trobem un crit “Ningú ens representa” al que s’han sumat moltíssimes i diverses veus com a mostra del no reconeixement de la seva legitimitat.
Davant d’això, les diferents estratègies per a la transformació de la  societat abarquen múltiples accions.
Entre diversos actos socials hi trobem la idea de creure que és dintre el mateix sistema on s’han de proposar i aconseguir els canvis.
Una estrategia vinculada a aquesta idea és la reformista. Es tracta de línies d’acció que ajunten tant determinades mobilitzacions com recollides de signatures per canviar una o determinada llei, i així cercar un canvi gradual. Ens trobem actualment, que les agressions del sistema als drets socials, ens obliguen a mobilitzar-nos ja no per reformar sino per mantenir el que hi ha, amb la qual cosa ni tant sols es sol arribar per la protesta al carrer a visibilitzar propostes de millores. El propi bipartidisme polític permet que les poques reformes aconseguides en una legislatura se’n puguin anar a norris amb un canvi de govern, fent inútils els esforços d’anys. Es aquesta la realitat de l’estratègia d’acció gradual des de dintre a dia d’avui.

Una altra  de les estratègies en aquesta línia inclou la creació de nous partits polítics. Possiblement dintre els objectius es trobarien la voluntat d’esdevenir garants d’una democràcia radical, transparents i compromesos amb el canvi social necessari per a la millora de les nostres vides alhora que s’esforçarien per a l’elaboració d’una agenda política  que inclogués l’ideari anticapitalista i els interessos de la major part de la població, que reclama la cobertura dels seus drets i les seves necessitats.
Per molt que el discurs pugui ser revolucionari, la participació política es basaria en les seves regles del joc, posant de manifest la confiança en que és el mateix sistema qui pot oferir les solucions. En el moment que s’assumeix la no legitimitat del sistema de partits avalat per l’actual llei electoral, és completament contradictori pensar que seran les mateixes institucions les que oferiran la via del canvi. En el moment que la participació política és guiada pel mateix sistema electoral responsable de la democràcia representativa, indirecta i generadora del bipartidisme evident, queda aquesta esviaixada i incomplerta.
Els intents que hi hagut des de l’anomenada esquerra de veritat de pujar electoralment han estat marcats per la necessitat de tocar poder per poder guanyar credibilitat, i alhora la pèrdua de coherència que això ha significat en exercir la gestió diaria de presa de decisions, de cara als i les candidates a votar-los. Amb la qual cosa, la candidatura s’ha anat desgastant molt abans de tenir opcions reals de guanyar unes eleccions.

Des de la coherència de pensar que el sistema de partits polítics és una de les parts principals del problema, l’acció transformadora només es pot situar fora d’aquest sistema.
És important reclamar una nova sobirania política i un espai on les persones puguin participar de manera directa, evitant que les decisions que guien les nostres vides quedin a mans d’uns pocs. Hem d’evitar per sobre de tot que els de dalt continuiïn executant noves accions contra el poble  però també hem d’evitar solucions superficials que només contemplin la reforma parcial i amb poc futur. Aquest és un dels paranys més perillosos que el propi sistema assumeix, per tal de silenciar la voluntat del canvi profund, estimulant el conformisme a partir de petits canvis  que sabem que estan lluny de la transformació social necessària.
Per poder transformar  realment, per no acabar esgotant-nos davant del mur de la immobilitat  política, és molt important que estenguem una nova sobirania política, que arribi fins i tot, perquè no, a iniciar  un procés constituent des de baix.
Si partim de la premissa de  que els polítics no ens representen, hem  d’aprendre a decidir nosaltres  mateixos com a poble autoorganitzat,  sobre tot allò que ens afecta. És a dir, hem d’assumir les competències  del poder legislatiu i del poder  executiu sobre les nostres vides, sobre  el nostre present i sobre el  nostre futur. D’aquesta manera s’assumirà els principis de la democràcia directa  a partir de la participació del poble en les assemblees populars, on es recolza la sobirania popular i on el poble pren les decisions que guiaran les seves vides.

D’aquesta manera a la llarga ens trobarem en una situació de poder dual, on conviuran dos poders de diferens orígens en el mateix territori que competiran  per l’hegemonia i  la seva propia supervivència. En aquest context de revolució  des d’abaix, aquest poder dual estaria format per una banda pel  poder estatal legitimat per un sistema representatiu basat en  les eleccions, per altra banda seria el poder popular legitimat  per un sistema de democràcia assambleària i la democràcia  directa, autoorganitzat des del poble, que és capaç d’anar  creant i defensant espais lliures del control i la submissió al  poder estatal.
Donat que la del poder dual es tracta d’una situació buscada expressament, a través d’un pla d’acció, la podem anomenar també com una  estratègia de transformació de la societat.
La situació de poder dual, per definició no és estàtica ni consolidada,  per la raó que almenys el poder estatal és un poder  monopolista que no  accepta convivència amb d’altres, sino que  voldrà tombar l’altre poder  per esdevenir l’únic legítim en el seu  territori. Així, una estratègia  de poder dual és probable que  sigui part d’un procés de transició o de  revolució.

Aquesta  estrategia del poder dual aplica la desobediència civil a  les  decisions  estatals que ens afecten.
Com a persones individuals, com éssers lliures, tenim en el consum compromès i en la desobediència civil en totes les facetes de la nostra vida, dues eines fonamentals d’acció política; com a poble organitzat de forma massiva tenim la responsabilitat de fer que el món en el que   vivim i en que actuem, arribi a ser com nosaltres vulguem que sigui.

Entenem com a desobediència civil, una acció il·legal realitzada de manera conscient i comunicada públicament, per poder aconseguir una transformació parcial o global de la societat.
L’aposta de la desobediència civil, és una aposta per fer pedagogia a través de l’acció.
per generar una via constructiva de visibilitzar el conflicte, per comunicar des de l’exemple i el compromís personal i col·lectiu.
Es tracta d’una via d’acció que empodera al moviment popular i que ha tingut importants precedents en la història. del darrer segle.

Una de les estratègies en el marc de la desobediència és la iniciativa “Exercirem el dret de rebel·lió” iniciada el passat mes de setembre, declarant la manca de legitimitat   de les institucions gestores de l’estat. Mitjançant el manifest que va  donar  origen a aquesta iniciativa anem facilitant el contacte entre  persones  que es comprometin amb la insubmissió a l’estat i la desobediència a totes les lleis i a totes les polítiques que considerem injustes. Es pot trobar a http://www.derechoderebelion.net
La del Dret de rebel·lió no és només una proposta de desobediència civil coordinada, sino que a més, és una estratègia d’acció que vol aprofundir en una visió del món compromesa amb l’autogestió i la construcció d’alternatives al capitalisme. Per això ja en el manifest cridem a la resistència fiscal total a l’estat, per redirigir els impostos cap a l’autogestió fiscal des de les assemblees populars locals, sorgides en moltes poblacions arrels del 15-M i en alguns casos vinculades ja a dia d’avui a una cooperativa integral.

Amb exemples com aquest es pot arribar a la conclusió que l’estratègia  de poder dual permet vincular les  estratègies reivindicatives amb les  estratègies d’autogestió, dibuixant un panorama que connecta les  diverses estratègies  existents recuperant en l’imaginari una unitat  d’acció amb possibilitats d’èxit.
Cal que convertim aquesta  autoorganització en accions concretes, accions que empoderin, accions  que ensenyin que en aquesta nova manera de fer política, és el poble  qui ha de determinar de manera participativa i mitjançat tot el consens que sigui possible, quines són les decisions que es prenen i com  s’apliquen.
Un procés de revolució progressiva cap a una nova societat, en la  qual anem buidant el poder que ve de dalt per anar omplint un  nou poder, que emana, descentralitzat, des de baix.
Per avançar en aquest procés ens caldrà una gran fermesa organitzativa, una  gran capacitat per dinamitzar la participació de tota aquella part de  la població que es sentí afí al marc d’actuació que tenim, i a la nostra  manera de fer. No és gens fàcil, però si no aprofitem aquesta  oportunitat, quan ho farem?
Les propostes basades en  l’autogestió, son propostes participatives i que  poden agrupar i augmentar la consciència d’una part dels participants  però no poden respondre encara als problemes que afecten a les majories  de població, no conscienciades amb els valors que acompanyen les  alternatives a nivell local.
Necessitem exemples concrets de com podem decidir i aplicar aquestes decisions, exemples d’èxit que estenguin la nostra manera de  fer  a tota la societat, exemples  de com practicar una democràcia real en tots els àmbits que  ens  afecten, deixant d’acceptar representants i aplicant   directament els nostres propis posicionaments i decisions.
Les  assemblees locals, que tracten de ser cada vegada assemblees més  populars, i les cooperatives integrals que s’estan construint dia a dia,  són alguns dels exponents de les alternatives autogestionàries al sistema actual, exemples molt més mereixedors del dipòsit de la   sobirania popular de persones compromeses que no pas les institucions  de  l’estat espanyol o de la Generalitat de Catalunya.

En el cas de les cooperatives integrals i particularment pel que fa a la cooperativa integral catalana, iniciativa sorgida al maig del 2010, es poden entendre com exemples i pràctiques reals de la democràcia directa, ja que es construeix a partir de les assemblees periòdiques obertes on les participants prenen les decisions. El projecte cerca construïr un entramat de relacions econòmiques cooperatives i solidàries entre persones i empreses socials, sortint de les regles del mercat i no controlada per l’estat. Ja en l’actualitat aquest projecte es conegut com una iniciativa de transició per permetre la construcció d’una manera de viure on ni la banca ni l’estat siguin necessaris.  A llarg termini per tant es pot convertir en una altra societat fora del control de capitalista.
En altres territoris estan sorgint iniciatives de cosntrucció de cooperatives integrals, fet que evidencia la força del model, ja que pot ser replicable en qualsevol indret, reafirmant així els recursos propis del territori i obrint la possibilitat a enxarxar les diverses cooperatives, aconseguint així la reafirmació del poder popular i reafirmant la necessitat de l’empoderament de les comunitats.
Les cooperatives integrals, més enllà de l’economia i la cobertura de necessitats, són també un espai on recuperar les relacions socials solidàries i les idees de col·lectivitat i autogestió. Al ser integrals, contemplen tot tipus de necessitats bàsiques com salud, habitatge, educació… i també moltes possibilitats fruit de la creativitat i la llibertat dels i les que hi participen.
Per tant, participar d’una cooperativa integral es promoure també una manera de viure i una filosofia d’entedre les relacions completament oposada al que el sistema s’esforça per fer-nos assumir.

No hi ha seguretat a curt termini que pugui ser excusa, per  deixar el compromís social per després. Amb el suport mutu ens  ajudarem en les dificultats; des de l’autogestió podem solucionar els problemes de veïns i veïnes, molt millor de com ho està fent l’estat
Ningú  ens representa, ningú ho farà per nosaltres.  Tenim el dret a  decidir. I ara que sabem que som moltíssimes i que ens sabem  organitzar, tenim la responsabilitat de fer-ho.
Sortir   al carrer fins  esgotar-nos no és suficient, necessitem que el poble   deixi d’obeïr, de  manar, de pagar la hipoteca, de pagar impostos a   l’estat i fer-ho  directament al   poble,  de comprar a les   multinacionals, d’acceptar  discriminacions de qualsevol tipus.
Necessitem que el poble trenqui  les cadenes, siguin quines siguin, superant la por, que és la única  que ens separa de l’empoderament que necessitem per recuperar el  control de les nostres vides i de la nostra societat.