Obrint el debat després de la reunió estatal de Zaragoza Separar-nos per poder treballar millor plegats

Enric Duran

El desenvolupament i els escasos resultats de l’Assemblea de Zaragoza el 24 i 25 de novembre ha de fer pensar a totes les persones que hi van estar. Pels qui no veu ser-hi només dir-vos que la meitat del temps de debat va estar centrat en discutir de que es parlava l’altra meitat; i un altre cop els acords van ser mínims, una nova data de reunió, no ben consensuada,  lleugeres idees sobre les prioritzacions en les campanyes i un lema també mal consensuat que no va agradar a ningú per kilométric.

En aquest sentit la meva reflexió es la següent:
Crec que s’ha demostrat que la tan buscada Unitat en el moviment, ha portat més que res a alentir el treball descentralitzat, tant per col.lectius com a nivell territorial i a desanimar a moltes persones.

Trobo interessant introduir com hem arribat fins aquí abans de entrar en un anàlisi de les formes organitzatives que crec que estan al centre de la discussió.

La consulta social per l’abolició del deute extern i la campanya praga 2000 foren els dos primers punts de sortida d’un moviment massiu que fins ara a l’estat, com en molts altres llocs. havia treballat de forma descentralitzada, oberta i al mateix temps eficaç. En las següents campanyes, Nice, Barcelona2001 i ara la preparació de les campanyes contra l’europa del capital s’han anat incorporant a les mobilitzacions militants de partits i sindicats més propers al que en diem “la vella esquerra”, cada vegada ho han fet amb més determinació i veu, i volent portar al moviment una estructura centralitzada de la forma més clàssica que ells estan acostumats, legitimament però sense prou atenció a l’evolució del moviment a través de noves formes organitzatives. Aquesta ha estat una de les causes, però no la única de que s’hagi tornat a l’estructura de l’assemblea central omniscent, que tot ho trata i tot passa per ella.
Segons el meu anàlisi, això ha suposat un dur pas enrera pels sectors que han estat donant un nou dinamisme al moviment, i l’havien dotat d’una forma de treballar que havia tingut molt d’èxit i que després ampliaré. Aquestes n’han estat les conseqüències negatives.
Les persones més rehacies a sofrir llargues discusions i lluites de poder en assemblees han anat abandonant aquestes assemblees.
Els grups més rehacis a treballar amb polítics de partits han anat desapareixent del treball “unitari”
Alguns moviments de base han vist trencades les seves dinàmiques.
La participación en les assemblees unitàries a Barcelona des de setembre s’ha quedat sempre per sota de les 40 persones.

Crec que ha arribat el moment de capgirar aquesta situació, per a benefici de tothom.
Hem d’acabar amb la falàcia de l’espai unitari, en el qual l’únic debat organitzatiu sembla que sigui Assemblearisme o Representació. Si no es marquen correctament els termes del debat; Si no s’enten que les noves formes organitzatives són molt més que assemblearisme es difícil que es puguin aconseguir adequats consensos, ni tan sols respectar les dinàmiques existents.

Es molt bo  que tantes cultures polítiques hagin estat confluint en aquests espais de lluita, però no podem pretendre que s’unifiquin i s’integrin per caminar com un sol espai, doncs algunes d’aquestes cultures són antagòniques, i els seus “consensos” en realitat poden significar que algunes d’elles siguin greument desnaturalitzades.

Quan grups molt diferents conflueixen en un espai comú centralitzat perden:
Profunditat i coherència en el missatge.
Les pràctiques organitzatives que els funcionen.
Poder partir d’experiències anteriors i en concret d’experiències dels grups de treball anteriors i de grups d’afinitat que ja funcionen.
Molt temps fent assemblees.

En canvi si es creen varis espais, cadascun d’ells de grups més afins, amb millor ambient i millor coherència dels missatges, tothom en surt beneficiat amb major dinamisme. I això no impedeix que existeixi una coordinació entre els diversos espais que porti a convocar manifestacions i rodes de premsa unitàries, si és precís.

Bé, fins aquí l’explicació de perquè pot ser bo que hi hagin espais separats, però ara, per no quedar-me en un discurs postmodern de diversitat, vaig a explicar una mica més perquè defenso la idea del treball en xarxa i descentralitzat per als nous moviments socials, i què significa per mi.

Els nous moviments socials de resistència a la globalització en els països del nord han nascut orgànicament amb la revolució tecnològica. Es a dir comptant amb una potent eina com  internet, per a la  comunicació, informació i debat (aquest en grau menor si ens concentrem en l’utilització que ha tingut fins ara).
No ha estat casualitat que el moviment hagi crescut al mateix temps que la capacitat per passar-se missatges i arxius, que les llistes de distribució i que xarxes descentralitzades globals com www.indymedia.org
Internet en la seva essència facilita aquesta estructura descentralitzada que ha acompanyat el desenvolupament  organitzatiu de xarxes com la Xcade i el Mrg, aquí a Catalunya, però també com Reclaim the Streets a UK, Direct action Network a EEUU, els Invisibles a Itàlia i altres llocs, la xarxa noborders a Europa i la mateixa AGP, a tot arreu.; i altres…
El que dòna internet al treball en xarxa, és entre d’altres: socialització de la informació, rapidesa comunicativa i organitzativa i molta capacitat de rectificació. Això significa que en un grau molt alt es menys necessari anar a les assemblees per tenir la majoria de la informació. Almenys així ho és per les persones que ho poden seguir per internet, però el debat sobre les jeràrquies de la informació i la participació segons la capacitat d’accés a la xarxa, és avui un altre tema, que ha d’ anar millorant a partir de les eines que hi ha ara.

Treballar en xarxa i descentralitzadament, significa autònomia a nivell local, però també significa molt més que això: autonomia a nivell local totes les campanyes unitàries, encara que siguin centralitzades en una assemblea, també en tenen.
Treballar en xarxa i descentralitzadament, significa a més a més que el treball i les decisions que necessita tot el conjunt de participants per l’acció colectiva, es porta a terme separadament per una sèrie de col.lectius, grups d’afinitat, comissions o nodes territorials, normalment oberts; els quals assumeixen una part de la feina i de les decisions que afecten també a la resta amb l’acord de tothom; consultant-ho quan tenen dubtes de que les seves decisions siguin les més consensuades, especialment  les més importants; aquestes coordinacions entre grups es van construint de manera informal a través de l’experiència; i també a través de noves eines de coordinació i comunicació com ara son les llistes de distribució, les llistes de telèfons, http://barcelona.indymedia.org, www.enaccio.net, les noves webs dinàmiques i les que anem generant a partir d’ara, que també hauran de tractar d’arribar més lluny d’internet.
En aquest marc, les assemblees, a més de coordinar calendaris adquireixen una funció de colectivitzar i debatre una serie de idees de fons i propostes generals, que faciliten després el sentit del treball descentralitzat i autònom de cadascun dels grups (de treball, d’afinitat, col.lectius) que hi participen.

Si feu memòria els que hi veu estar més immersos; tot i que no es va decidir explícitament en l’assemblea, aquesta es la forma organitzativa pràctica que es va adoptar en les darreres setmanes de la campanya contra el banc mundial, no al principi. Certament, és impossible que les decisions passin per l’assemblea, quan són tantes i tan urgents en poc temps.

I és aquesta forma organitzativa la que va marcar sobretot l’èxit de Seattle i Praga, i la que serveix de referència a aquest conegut article de Naomi Klein “Como una nube de mosquitos”: http://www.rebelion.org/sociales/nube_mosquitos180101.htm

Així doncs, aquesta forma organitzativa és per mi de les més eficaçes i alhora de les més participatives. Sobretot participativa en el sentit de que tothom pot trobar una parcela de l’acció colectiva que sigui responsabilitat seva o del seu grup de treball reduit però obert, cosa que li facilita participar en les decisions; aquesta parcela acostuma a ser la que fa millor i la que més li agrada; i no es pot negar que participació plena implica participació efectiva en les decisions i en el treball.

També hi ha grups que utilitzen una forma d’organització semblant encara que no utilitzin tant internet, son els que compartiexen com a principi organitzatiu bàsic aquell que diu, que decideixi les coses qui se les treballa.

En fi, és evident però que hi ha moltes persones i grups que no comparteixen aquesta visió de treball en xarxa i que no la volen assumir de cara a la campanya de la UE.
Tenen raons de fons més enllà de les experiències i les cultures organitzatives, algunes organitzacions tenen el problema de que quan s’adhereixen a una campanya, se senten portades a intervenir en totes les decisions que es prenguin i la manera que troben per fer-ho es que tot passi per l’assemblea unitària, pero en canvi hi ha molts altres col.lectius que no tenen aquest problema i que no volen carregar amb ell.
Algunes organitzacions també tenen el problema de que voldrien que existissin interlocutors vàlids del moviment antiglobalització amb les institucions i no ho poden trobar amb la forma d’organització descentralitzada.

Doncs bé, tornen allà on hem començat, no ens podem obligar els uns als altres a integrar-nos en formes organitzatives que no compartim, per tant crec que el millor que podem fer és organitzarnos  en espais diferents cadascú a la seva manera; però coordinar-nos i arribar a ser complementaris en la pràctica diaria.

Es tracta d’aplicar la idea de les marxes de Praga i de Génova en el dia a dia.

Separar-nos així, no ha de significar dividir-nos sino tot el contrari, significarà evolucionar aprofitant les noves, i les velles, experiències i idees organitzatives i aprenent d’errors del passat, cap a una nova manera d’entendre l’acció colectiva.

Es tracta de separar-nos per poder treballar millor plegats.