L’explosió del 15M

A partir del 15 de maig del 2011, centenars de mil·lers de persones ens vam precipitar als carrers, com si es tractés d’un ruixat de primavera, i vam inundar les places d’arreu de l’estat espanyol.

El panorama internacional d’aquell moment, després de la revolta a Grècia de 2008 i també de les Revolucions i protestes al mon àrabera un bon caldo de cultiu per a que les mobilitzacions passessin a un altre nivell, i així va ser, les manifestacions van esdevenir acampades permanents i des del maig, van esdevenir espais autoorganitzats, assemblearis i oberts on visbilitzar la denúncia al sistema i les alternatives.

Davant d’aquell moviment popular, les persones que formaven part de la cooperativa integral vand estinar espais de debat sobre la relació d’allò que estava succeïnt amb tot el treball que estava actiu des de la CIC, amb la línia de potenciar les dinàmiques autogestionades en les assemblees populars que havien sorgit en els àmbits més locals. Com a estratègies es van acordar:

  • Fomentar la creació de comissions o grups de treball en les asamblees locals, centrades en l’autogestió les alternatives locals.

  • A nivell territorial, les ecoxarxes servirien com espai de coordinació a nivell de biorregió

  • Cedir espais com Calafou per poder generar trobades i espais de coordinació.

A un nivell més personal, l’Enric va escriure sobre el 15M i va dinamitzar moltes xerrades sobre la Cooperativa Integral Catalana en diferents localitats del territori. Destaquem aquí l’article que va publicar al seu web. Amb el títol Autoorganitzem-nos: Algunes idees per passar de la indignació a la consolidació d’aquesta revolta social, dos setmanes després de l’explosió del 15M ja animava a que la indignació generalitzada esdevingués autoorganització política

Fruit de la indignació davant d’un sistema capitalista que està esgotat, corrupte, trencat
Un poder executiu que està controlat per la banca i els grans poders econòmics
Un poder legislatiu, format per elits polítiques que no ens representen.
Un poder judicial igualment corrupte, mogut per interessos polítics i personals.
Uns drets socials desballestats totalment, els drets civils vulnerats repetidament pels propis representants polítics.
Una crisis ecològica i energètica cada vegada més greu i devastadora,

Davant de tot això i sobretot en els darrers 3 anys en els quals oficialment hem estat en crisi, s’ha anat cuinant a foc lent la indignació popular, fins ara en moments d’agregació puntuals e inestables, en petits col·lectius, en xarxes d’amics, en persones individuals que se sentien soles…

Però arriba el 15-M, es genera una flama, s’aviva i s’estén arreu!!

Aquest és un moviment que no té representants ni demandes concretes, és un moviment divers que és molt i molt difícil encasellar en un manifest de mínims.
Es un moviment ric que té mil i una idees, infinites propostes.
Un moviment ambiciós que no es conforma amb poc, ho vol tot!

Ara som milers de persones diàriament a plaça Catalunya, i desenes i desenes de milers en infinitat de places de pobles i ciutats d’aquí Catalunya, d’Espanya i del món.
Portem dues setmanes i ens estem organitzant, i això és el més important.
Si el divendres ens van intentar treure de la plaça, si es van emportar tot el material amb que ens organitzaven, si divendres van intentar reventar la feina d’11 dies i nits, és perquè coneixen el potencial que tenim i els fem por.
Hi hagut més participació aquestes dues setmanes als carrers que en 4 anys d’un període electoral!! Ells ho saben, saben que tenim més legitimitat social i això els descol·loca.

Un dels lemes més unitaris d’aquests dies, és el “No ens representen” Són 3 paraules que protagonitzen la factura profunda entre l’antiga forma de fer política i la nova que està arribant aquests dies a la seva majoria d’edat,

Aquest “no ens representen” significa que no podem ser només un moviment de denúncia perquè sabem que els polítics no tenen ni capacitat ni voluntat per liderar el canvi radical que la societat necessita, i així ens ho han demostrat.
Es important que ens seguim mobilitzant i impedint que els de dalt executin les noves accions contra la gent que han planificat com les retallades socials a la salut i l’educació,
També és oportú que senyalem les grans mancances del sistema “democràtic” actual. Tot això ens ajuda a aglutinar esforços, a sumar gent a guanyar més i més legitimitat social.
Però per poder transformar realment, per no acabar esgotant-nos davant del mur de la immobilitat política, és molt important que siguem també un moviment que estengui una nova sobirania política, que arribi fins i tot, perquè no, a iniciar un procés constituent. Per avançar en aquest procés ens caldrà una gran fermesa organitzativa, una gran capacitat per dinamitzar la participació de tota aquella part de la població que es sentí afi al marc d’actuació que tenim, i a la nostra manera de fer. No és gens fàcil, però si no aprofitem aquesta oportunitat, quan ho farem?

Cal que convertim aquesta autoorganització en accions concretes, accions que empoderin, accions que ensenyin que en aquesta nova manera de fer política, és el poble qui ha de determinar de manera participativa i mitjançat tot el consens que sigui possible, quines són les decisions que es prenen i com s’apliquen.

L’espai d’acumulació de forces, les places han de ser també el punt de connexió amb la mobilització, el referent simbólic i motivacional, el punt d’informació per a totes les generacions, i sobretot l’espai de pràctica completa del model organitzatiu, on aprenem les maneres de funcionar que ens ajudaran a crèixer.
Per això, hem de mantenir la presència permanent a les places, almenys fins que la nostra capacitat organitzativa estigui consolidada. Aquesta estratègia és fonamental.

I també de manera prioritaria, necessitem exemples concrets de com podem decidir i aplicar aquestes decisions, exemples d’èxit que estenguin la nostra manera de fer a tota la societat,.
Exemples de com practicar una democràcia real en tots els àmbits que ens afecten, deixant d’acceptar representants i aplicant directament els nostres propis posicionaments i decisions.

Aquests són alguns exemples que podríem portar a la pràctica


* Si creiem que les hipoteques són injustes, i que a ningú se l’ha de posar al carrer per no poder pagar, podem declarar la fi dels desnonaments d’habitatges i una moratòria en el pagament d’hipoteques. A partir d’aquí hauríem de controlar que es compleixin aquestes decisions, amb això podem avisar a aquells bancs que desobeeixin la declaració popular, que farem una crida a tothom a treure els seus estalvis d’aquell banc.

* Si pensem que els governs vulneren els nostres drets, podem fer complir els drets socials bàsics. Per exemple en el cas de la premissa habitatge digne per tothom podem complir-ho realitzant una crida als propietaris que cedeixin pisos i cases; aplicant una autoreducció dels lloguers (en la línia del punt anterior); i dedicant una carpa a les places alliberades a posar en contacte a persones que ofereixen i demanen ofertes realment justes d’habitatge.

Si no estem d’acord en com es gestionen els impostos de la ciutadania, podem fer un boicot al pagament d’impostos de l’antic estat i gestionar col·lectivament els pressupostos de manera participativa des de les assemblees populars.

Si veiem injustos els beneficis que obtenen les grans empreses. Podem respondre a qualsevol acomiadament en una empresa que tingui beneficis, amb una ocupació indefinida de la seva seu, fins que hi hagi una readmissió.

En conclusió, si partim de la premissa de que els polítics no ens representen, hem d’aprendre a decidir nosaltres mateixos com a poble autoorganitzat, sobre tot allò que ens afecta. Es a dir, hem d’assumir les competències del poder legislatiu i del poder executiu sobre les nostres vides, sobre el nostre present i sobre el nostre futur.

Com a persones individuals, com éssers lliures, tenim en el consum compromès i en la desobediència civil en totes les facetes de la nostra vida, dues eines fonamentals d’acció política; com a poble organitzat de forma massiva tenim la responsabilitat de fer que el món en el que vivim i en que actuem, arribi a ser com nosaltres vulguem que sigui, i l’element clau de tot això és construir una veritable democràcia directa i deliberativa, amb un sistema de presa de decisions a l’alçada dels nostres valors.

Ningú ens representa, ningú ho farà per nosaltres. Tenim el dret a decidir. I ara que sabem que som moltíssimes i que ens sabem organitzar, tenim la responsabilitat de fer-ho.

Transformem la indignació en autoorganització política per assegurar l’èxit d’aquesta gran revolta social.

Al juny de 2011, l’Enric ja plantejava la necessitat de pensar en en el futur, i la seva ment estratega ja dibuixava propostes polítiques i d’acció. Aquí reumin l’article anomenat “PENSANT EL FUTUR DE LA REVOLTA DEL 15-M: Reflexions per una proposta d’estratègia política i d’acció

Després de més de 3 setmanes de gran mobilització, la gran pregunta que remou l’ambient arreu de les acampades i assemblees del moviment del 15-M és i ara que?

Hi ha moltes il·lusions i esperances dipositades en aquesta mobilització, però es fa difícil arribar a una proposta consensuada amb prou força per assegurar una continuïtat del moviment que estigui a l’alçada del que s’ha demostrat fins ara.
Passen els dies i aquesta esperada proposta es fa més urgent, ja que moltes persones necessitem saber cap on caminem, i sobretot necessitem seguir creient que el camí que vindrà serà cap endavant, que aquesta revolta social, no recularà.

Per això és molt important aprendre, assemblea per assemblea a prendre les millors decisions, decisions que siguin inclusives, que siguin ilusionants, que ens donguin credibilitat que ens ajudin a mirar cap endavant.

Per aquest motiu algunes individualitats que ens sentim plenament identificades amb el moviment compartim un document sobre com entenem que ha de ser una “Proposta d’estratègia política i d’acció pel moviment del 15-M” incloent unes reflexions que ajuden a entendre les propostes, les quals estan plantejades en un format de “guia per una estratègia d’acció” perquè sigui d’utilitat per a cada assemblea que està debatent sobre els mateixos temes en aquests moments.

3 REFLEXIONS PREVIES PER GUIAR UNA ESTRATÈGIA D’ACCIÓ

1. EQUILIBRI PROPOSTES DE REFORMES AMB ACCIONS DE RUPTURA. No cal escollir, ho podem fer tot i cada cosa té el seu temps.

Entenem que per trobar aquest equilibri bàsic per la unitat del moviment, cal construir una metodologia d’acció que inclogui les diferents estratègies i les posi en un espai temps que faciliti que es reforcin unes amb les altres en lloc de competir entre elles.

Per això proposem el següent:

Que es contemplin les reivindicacions a les institucions polítiques que
hagin sorgit de les diverses assemblees populars, tot animant però no forçant a que siguin les més consensuades possibles. Seria el que s’ha anomenat a les acampades, el consens de mínims.

En segon lloc marcaríem un temps prudencial que donem als polítics per respondre a les nostres demandes. Aquest és un punt important per no desgastar-nos i alhora per donar força al nostre discurs. Doncs la gent que sigui escèptica amb les reivindicacions als polítics participarà més convençuda si aquestes demandes tenen un temps límit de resposta, i per tant es veu que no estarem demanant el mateix fins que ens cansem….

En paral·lel treballaríem el consens social sobre aquestes reivindicacions, tot estenent una consulta popular sobre cadascuna de les reivindicacions per demostrar el gran nombre d’adhesions que legitimen aquestes propostes.

A través d’aquesta iniciativa d’unes reivindicacions amb una data límit, més enllà del que personalment pensem cadascú, volem generar una unió d’acció, entre les diverses tendències del moviment, donant una oportunitat a les reivindicacions reformistes, però també situant un límit que doni punt de sortida a les crides d’acció més rupturistes amb el sistema actual.(…)

2.DEFENSA DE LA DESCENTRALITZACIÓ DEL MOVIMENT. Tenim múltiples veus, totes són nostres i ninguna ens representa a totes.

La pròpia idea de trobar un únic document de mínims que representi totes les veus del moviment 15-M és capciosa, ja que inclou en el seu sí, part d’allò que volem canviar. Semblaria que necessitem una única veu, quan és el poder el que necessita tenir interlocutors amb veus úniques.(…)

És important a més, que cada assemblea realitzi el seu procés de reflexió i arribi als seus propis consensos. Si es basen en un document d’una altra població que sigui perquè així ho han decidit, no perquè ninguna centralització prestablerta ho imposi.

Per això, metodològicament proposem que la nostra estratègia pública tingui en compte que poden haver consensos diferents en territoris diversos i en conseqüència, que el contingut de les consultes populars que es realitzin en cada territori pot canviar d’un lloc a l’altre.
Això no ha d’impedir als polítics, tenir capacitat per llegir els diversos manifestos, cadascun amb els seus matisos. Quan ens posem a reivindicar són el polítics els que s’han d’adaptar a la nostra diversitat, no nosaltres al seu tancament de mires.

3.ANEM AMB CURA PER RESPECTAR ELS DIFERENTS RITMES DE DEBAT I ACCIÓ. Anem a poc a poc perquè anem molt lluny.

Al igual que els continguts de mínims, també els terminis per generar un consens i pel moment de posar-se a actuar, han de poder adaptar-se a cada realitat concreta.
S’ha de respectar que qualsevol assemblea pugui definir els moments més adequats per culminar un debat i realitzar una acció.
I si volem que hi hagi unitat de dates, argumentem-la. Molt probablement les assemblees es sumaran a unes dates comunes, així acostuma a passar quan hi ha una crida, però és important que a tot arreu tinguem clar que és una decisió lliure de cada assemblea popular i que es pot decidir una altra cosa si s’arriba a una conclusió diferent.
Així doncs, si l’assemblea vol coincidir amb d’altres assemblees té l’opció de prioritzar el fet d’escollir unes dates coincidents amb d’altres espais de decisió, si prefereix prioritzar que els seus terminis vinguin marcats pel seu ritme intern de debat haurà d’acceptar que els temps no siguin coincidents amb d’altres assemblees.

UN GUIÓ D’UNA ESTRATÈGIA D’ACCIÓ

Per tot el que hem explicat, creiem que qualsevol pla de cara al futur, sobretot quan estem parlant de demandes polítiques, té que incloure una sèrie de preguntes a les que cal donar resposta com a part del propi pla.
Alhora creiem que comptem amb 3 línies d’acció que són complementàries i que no podem renunciar a cap d’elles, per tal que el moviment sigui prou inclussiu de les diverses sensibilitats. (…)

Paral·lalement al 15M, el procés de la CIC estava agafant molta força, doncs aquell mateix estiu es va reforçar l’organització i l’estructura en xarxa, a més que es celebrava l’adquisició de Calafou, colònia col·lectivitzada.

Speak Your Mind

*