Les cooperatives integrals

Enric Duran
Impulsor i membre de la Cooperativa Integral Catalana

Les cooperatives integrals consisteixen en un procés per subvertir la salvatge realitat que patim com a societat i com a part implicada del sistema de dominació capitalista, gestionat per uns pocs i recolzat i mantingut per l’aparell estatal, que és qui li dóna de menjar. És per tant una eina per construir contrapoder, contrapoder des de la base, partint de l’autogestió, l’autoorganització i la democràcia assembleària i directa, oferint-nos un camí per transitar de l’actual dependència sobre les estructures del sistema cap a un escenari de llibertat de consciència plena , lliure d’autoritat i on tots i totes ens puguem desenvolupar en plenitud i igualtat de drets i possibilitats.

És una proposta constructiva de desobediència i autogestió generalitzada per reconstruir la societat des de baix (en tots els seus àmbits i de manera integral), recuperant les relacions humanes i afectives, de proximitat i basades en la confiança.

Una de les seves línies de treball, la qual les diferència d’altres propostes de transició, és la pràctica de la desobediència econòmica davant les estructures de l’Estat (impostos, seguretat social, etc …), com un dels seus eixos bàsics d’acció quotidiana . Aquesta línia d’acció està impulsant la construcció d’un nou model productiu basat en un emergent sistema públic cooperatiu i consolidant alhora l’estructura operativa de la pròpia cooperativa integral.

Després de l’inici de la Cooperativa Integral Catalana, el maig del 2010, i després de l’eclosió del 15-M a l’any següent; des de setembre 2011, estem assistint a l’inici de múltiples processos embrionaris de cooperatives integrals en diversos territoris propers, com són la cooperativa integral valenciana, madrilenya, Rioja, aragonesa, granadina, asturiana, gallega, i també Auzolan, un procés similar a Euskalherria.

La qüestió estratègica és essencial per poder assegurar la recuperació del moviment 15-M (o com vulgui que el truquem al moviment unitari d’oposició social i popular a l’estatus quo a l’estat espanyol), amb la mateixa força o més de quan es va crear.

Quan reflexionem sobre les estratègies d’acció per transformar la societat en l’àmbit polític, sovint veiem que s’arriba a un carreró sense sortida, en adonar-nos que cap de les propostes ens sembla prou aplicable, ja que les mobilitzacions davant els grans temes de l’agenda política actual, per més majoritari que sigui el seu suport, sempre es troben davant seu, amb la qüestió del poder. És a dir, les decisions les acaben prenent igual, perquè tenen el poder de fer-ho, per més minoritari que sigui el seu suport. Aquest poder emana de diferents fonts: el control de les grans empreses, el control dels diners, el control dels mitjans de comunicació massius, el control de la violència mitjançant la policia i l’exèrcit ….

Així doncs, compten entre altres, amb els bancs, els lobbies i les institucions internacionals, per dirigir les polítiques públiques, de manera que les reformes (o les mobilitzacions d’autodefensa) plantejades en molts àmbits com l’economia, l’ecologia, l’educació i la salut, són gairebé inabastables sinó transformem prèviament al propi sistema polític o generem un contrapoder popular des del qual construir una nova sobirania popular.

En el moment en què s’escriu aquest article, aquesta circulant per internet la proposta de prendre el congrés el 25 de setembre del 2012. D’alguna manera aquesta és una de les últimes estratègies possibles, basades en la mobilització, per a molts pretén ser l’estratègia definitiva, però que passarà en el supòsit que tingués èxit i es dissolguessin les corts? Què passaria si una organització política comencés a actuar en benefici de la població? Llavors, potser perquè el canvi social fos real i de llarg abast, caldria generar experiència organitzativa, en gestió econòmica, en polítiques d’educació, de salut, d’habitatge, del poble per al poble … Però esperarem al dia següent de la revolució per aprendre tot això, o anem a generar una experiència de construcció de societat que sigui vàlida per a qualsevol situació que es pugui donar en l’incert futur que se’ns presenta?
Segueix viu el debat en molts espais sobre quina estratègia seguir per reforçar el moviment social davant el que s’acosta. Moltes de les propostes, basades en la reivindicació per aconseguir reformes que donin base legal a un sistema basat en una democràcia directa i participativa, són incapaços de respondre a la pregunta: Què farem nosaltres si el poder no accepta les nostres reivindicacions (la opció més probable d’altra banda …)?

Per moltes de les preguntes presents en els debats dels moviments socials, les cooperatives integrals aporten al 15-M una de les poques respostes vives, que es van guanyant un lloc en l’imaginari col · lectiu, per això segurament la multiplicació d’iniciatives de cooperatives integrals , que després de la referència de la Cooperativa integral Catalana, s’han anat generant des de persones i grups en bona part vinculats al 15-M.

L’autogestió aplicada a nivell polític té molt a veure amb el que es va viure amb la generació de reunions a les places i la constitució d’assemblees populars, però a allò li faltaria una visió estratègica, una mena de pla, que permetés imaginar, pas per pas, tot el que és necessari fer per al desenvolupament reeixit d’una assemblea popular, i més enllà d’ella d’un sistema d’organització basat en assemblees populars.

Per afegir. Aquesta estratègia de l’autogovern consistiria en dedicar des del moviment organitzat a anar creant i ampliant mecanismes de participació directa: presencials com assemblees i consultes populars, i alhora anar assumint la capacitat de contrapoder suficient per fer que siguin vinculants com ho són ja per exemple en molts casos les decisions / accions d’aturar els desnonaments.

Quan parlem de construir un nou sistema des de l’autogestió, és important ressenyar que l’objectiu ha de ser el de cobrir les necessitats bàsiques de tots i totes nosaltres, mitjançant l’acció col · lectiva. Algunes d’aquestes necessitats bàsiques serien l’alimentació, l’educació (i la cultura popular), la salut, l’habitatge, el transport i l’energia per citar les més rellevants. Per tant una tasca de la cooperativa integral, a la qual seria important que cada vegada més grups de l’entorn del 15-M es sumessin, consisteix a recuperar el públic, entès el públic com bé col·lectiu, no estatal ni privat, forma originària de gestió emanada de la cooperació entre humans.

No podem seguir defensant mantenir el públic estatal a qualsevol preu, perquè aquests serveis, han d’existir per cobrir el bé que s’espera d’ells, i quan la seva aplicació resulta contraproduent per a l’objectiu que es pretenia, com és el moment actual (la sanitat , mata, l’educació, ens fa esclaus), necessitem canviar el nostre prisma de visió i recuperar-los en un format que realment reverteixi en benefici de les persones.

Una línia d’acció tangencial a tots els projectes autogestionats, és la de promoure la col · lectivització de béns, terrenys i habitatges, una altra línia de treball clau és promoure la salut, l’educació pública i el dret a l’habitatge, com serveis autogestionats al marge del monopoli doctrinari estableixi l’Estat i el mercat capitalista.

Pot semblar utòpic però es tracta d’una realitat en construcció que està creixent a bon ritme. Perquè les cooperatives integrals puguin consolidar i respondre cada vegada a majors reptes, el que cal és que cada vegada més persones compromeses amb el canvi social, participin d’elles i siguin capaços de dedicar energies i confiança en un procés que a diferència de moltes altres coses, depèn sobretot de nosaltres mateixos.