La sortida de la presó

Després de 65 dies empresonat sense ser jutjat, l’audiència de Barcelona dona la raó en quan a que la mesura de presó provisional sense fiança, empresa pel jutjat nº 29 era excessiva.

L’auto de l’audiència, insisteix però en el risc de fuga, parlant de declaracions de l’Enric contradictòries,sense voler reconèixer que es va tractar d’un procés en que va decidir tornar assumint-ne les conseqüències coincidint amb la publicació Podem! del 17 de març. Davant d’això, Enric deslegitima l’audiència, doncs dona versions contradictòries, a més de denunciar la violació dels drets fonamentals a les presons. Una vegada més, l’Enric transforma l’assetjament a la seva persona amb un discurs contra el poder i la necessitat d’emprendre accions al respecte.

L’audiència contradiu clarament el que havia dit el jutjat d’instrucció nº 29, així si aquell deia, sense avergonyir-se’n, que un motiu per “fugar-me” és que no tenia arrelament social, aquesta diu ara que tinc “una xarxa de connexions” a la meva disposició, per marxar o per situar-me en parador desconegut, sense sortir del país.

Així doncs l’audiència de Barcelona s’ha inventat “l’excés d’arrelament social” com a motiu per a prendre mesures cautelars.

En que quedem?

Encara que l’audiència ens hagi donat la raó parcialment, els 65 dies tancat, no me’ls treu ningú.

Tot i així, el meu pas per la presó ha estat una experiència enriquidora, que m’ha servit per aprendre per mi mateix, moltes coses del sistema penitenciari i de la realitat de les presons.

A nivell personal el dia a dia ha estat molt tranquil i no se m’ha fet massa dur, en part per la meva manera de ser, però també perquè no té res a veure entrar a la presó amb el suport social del que gaudeixo, que entrar-hi com el 99,9% dels interns, com a persones anònimes o senyalades com a pàries. S’ha volgut evitar que veiés, el que és la presó realment, però la meva observació i les estones compartides amb d’altres companys, m’han servit per fer-me’n una idea prou aproximada de la indefensió i la vulneració de drets fonamentals, que viuen els milers de persones recluses, en el nostre país, una falta de drets molt per sobre, del que en diuen les lleis vigents.

La presó no compleix la funció de reinserció que se li suposaria sino que accentua el desarrelament social i falta de perspectives dels que hi són tancats.

Aquesta experiència espero que em serveixi doncs, per poder contribuir a la defensa dels drets fonamentals dels reclusos i a crear debat social sobre la presó i les seves alternatives.

A més de criticar els fonaments d’aquesta decisió que ha posat preu a la meva llibertat, la fiança de 50.000 euros la considero excessiva també en la quantitat. Nomes cal mirar l’arxiu de les fiances demanades en d’altres suposats delictes, per adonar-se que és una xifra discriminatòria per motius d’idees. Tot i així, entre la gent que em dòna suport, algunes persones individuals que no volen dir qui són, l’han dipositat ràpidament. La gent que em dona suport considera que soc més útil al carrer que a la presó i és per això que tan ràpidament, m’han alliberat. Els ho agraeixo i assumeixo aquesta confiança dipositada en mi.

Tot i així convé aclarir que d’aquests diners els bancs no en veuran res, perquè no són meus i que en ser una fiança no es tracta de donacions, sino de dipòsits que seran retornats a aquestes persones després del judici.

Aquests dipòsits es traslladaran properament, a la banca ètica i cooperativa Fiare, de manera que en el jutjat només hi quedarà l’aval bancari corresponent que estem tramitant que aporti aquesta entitat. Serà d’aquesta manera com farem que la nostra resposta a aquesta mesura econòmica sigui coherent amb els objectius de la insubmissió bancària: aprofitant-la per reforçar el primer projecte alhora ètic i cooperatiu del nostre país.

El procés d’instrucció continua i pot ser llarg. Si els bancs em volen jutjar, la ciutadania jutjarà a la banca. Com s’ha demostrat en aquests 65 dies empresonats, per cada cop seu, el que faran serà amplificar la força de les nostres denúncies, el significat dels nostres arguments i la coherència dels nostres actes. Buscant un càstig exemplar, el que han fet és reforçar un exemple que inspira.

Quan la voracitat i falta d’escrúpols de la banca ha quedat el descobert i ha fet de desencadenant de la greu crisi económica actual, una majoria social, considera que els lladres són els bancs i volen per mi l’absolució.