La reacció davant l’acció i el context polític internacional: emergeix la crisi financera.

El ressó mediàtic i social davant l’acció és impressionant. Les primeres aparicions a la premsa, sumades amb la distribució del diari que s’està fent massivament, fan que la pàgina web rebi tantes visites alhora  fins que arriba a col·lapsar-se. Al dia següent apareix un vídeo on apareix l’Enric explicant l’acció i aquest vola ràpidament per la xarxa subtítlos a diversos idiomes.
L’endemà de la distribució, segueixen havent-hi reaccions de tot tipus.  Alguns mitjans com La Vanguardia    van posar en dubte fins i tot que l’acció no fos certa, amb l’article Desobediencia o farsa? Es pretenia fer entendre que alguns bancs afirmen que la història és falsa. Davant d’això, es facilita documentació a premsa que acredita la veracitat, cartes d’entrada als registres de morosos i cartes d’alguns dels bancs que declaren els deutes com impagats. La premsa s’apressa a sol·licitar la documentació i se segueix difonent la notícia
La coincidència de la publicació de CRISI i la crisi financera mundial estava prevista però alguns esdeveniments van originar el punt d’inflexió en que l’economia financera iniciaria el crack que s’allargaria a tot l’octubre.
La setmana abans del 17-S les dues principals entitats de garantia hipotecaria dels EUA es van declarar en fallida i va haver de sortir el govern amb diner públic a rescatar-les. Dies més tard, dilluns 15, Lehman Brothers, un dels principals bancs d’inversió del país nord americà, es declarava en fallida i el govern  reaccionava no deixant que un monstre amb els peus de fang es desplomés. Quan els 200.000 exemplars de CRISI estaven distribuint-se en el territori català per prendre els carrers, el capitalisme internacional es despertava commocionat per aquests fets. Des de primera hora de dimecres el matí, quan milers de diaris amb el títol CRISI envaïen els carrers, el seu nom confirmava la realitat que ja era tema de conversa al carrer. Dos dies després, el 19 de setembre, saltava als titulars mediàtics la noticia que Bush anunciava un gran pla de rescat de la banca amb diners públics. Aquell titular “Creus que els bancs et roben?” no podia haver estat més premonitori.
Després d’un mes que la publicació sortís, i informat de que no havia estat denunciat pels Bancs, l’Enric, decideix fer encara més ressó de l’acció, publicant un comunicat en el que es denomeni insubmís a la banca, fent èmfasi així en l’acció com reivindicació política. En aquest comunicat, entre d’altres coses, enuncia:

“Avui fa un mes que vaig donar a conèixer la meva acció d’expropiació de gairebé 500.000 euros a 39 entitats financeres i encara no s’ha confirmat cap denúncia en contra meva.
Les informacions que es van fer públiques en alguns mitjans de comunicació no s’han traduït en cap procés judicial.
Aquest fet, juntament amb el silenci mediàtic de polítics i banquers en relació al tema, em fa sospitar que potser estan disposats a no acusar-me per tal que no se’n parli més.
Quin motiu podria haver-hi, sinó, per no denunciar-me? Si pensen que és un delicte no l’haurien de denunciar com és el deure d’un bon ciutadà?
Potser ja és massa evident a la gent qui són els vertaders delinqüents. I és que coses molt greus han passat al voltant de la crisi financera internacional des que la publicació CRISI va veure la llum.
Així doncs, els esdeveniments han fet quedar-se curtes les denúncies que fèiem el 17 de setembre. Ja no són només els banquers, sinó que s’ha demostrat que polítics i banquers van de la mà, per espoliar la riquesa de la gent. Banquers financen polítics, polítics financen banquers.
Davant d’aquestes evidències sembla clar que la meva acció d’insubmissió bancària ha despertat masses simpaties i mostres de suport entre la societat civil com per ser denunciada per unes entitats financeres totalment desprestigiades (i amb raó).
Són conscients els poders financers que si la meva acció surt judicialment immune serà una clara demostració de que la banca ha perdut tota legitimitat i que aquesta la tenim els que lluitem per transformar la societat? O potser es pensen que la gent no se n’assabentarà?
Que no s’equivoquin. Si els poders fàctics pretenen silenci, és que hem de fer soroll i el tindran.
Aquest atracament a mà armada en que s’ha convertit la crisi financera actual, està indignant a cada vegada més gent. Milions de persones endeutades estan vivint la situació de veure com se’ls abandona, per no parlar de la gent que es mor de gana, mentre s’ajuda als rics. Totes hem vist de quina part estan els governs.
Entretant, des del poder ningú no vol reconèixer que la veritable solució passa pel canvi de sistema. El capitalisme depenent del creixement exponencial està esgotat perquè hem arribat als límits del consum dels recursos naturals i s’ha demostrat amb la crisi actual que l’especulació financera sense una base real, acaba convertint-se en res. Cap supervisió ni control convertirà els diners virtuals en energia o menjar.
Per arribar a aquestes solucions cal abolir el sistema financer actual. La liquidesa que necessiten les persones i els sectors productius es pot cobrir d’altres maneres. No necessitem bancs privats ni empreses financeres.
Per la meva banda, davant de la falta de denúncies i per poder estar actiu en les mobilitzacions socials en aquesta conjuntura històrica en que ens trobem, aviat sortiré de la clandestinitat i tornaré a l’activitat pública”