La investigació i la defensa de l’acció d’insubmissió

Des que l’Enric va decidir tirar endavant l’acció d’insubmissió bancària tan pensada, un dels temes que va investigar profundament va ser la de cercar algun element legal que, si s’arribava un suposat judici, pogués donar-li la raó també a nivell legal en aquest afer. Ja no només per evitar una pena de presó, sinó sobretot també per crear jurisprudència, és a dir, per tal que hi hagués un precedent que demostrés que la forma com la banca actua, amb els seus privilegis en la creació de diner i la cadena de xantatges que es fan a les persones que cauen en les cadenes del crèdit i del pagament d’interessos, no només és il·legítima sinó que a més és il·legal.
En el fòrum de 17-s.info va escriure algunes curiositats per tal de veure si es podien investigar més a fons:

Obro aquest tema  per compartir unes reflexions i si algú es vol animar, muntar un petit equip de treball per denunciar als bancs ( a tots en general) perquè s’apropien il·legalment de les propietats dels altres a través dels embargaments, entre d’altres proeses.
La qüestió és que:
* Si la funció dels bancs privats és crear diners a través de crèdits, gràcies que el banc central els ha dotat d’uns privilegis a través d’un reglament que fa que siguin les úniques entitats que poden prestar uns diners que no tenen
* Si és una constitució “democràtica” d’un estat la que ha donat al mateix temps permís a un banc central per gestionar aquests privilegis bancaris
* Si els bancs ja fan els seus beneficis amb els interessos i les comissions i en canvi el capital retornat d’un préstec igualment desapareix com a diner

Com és que quan algú no pot pagar un préstec, el banc és qui es pot quedar la seva propietat o part de la seva nòmina?
No hauria de passar a ser titularitat pública (és a dir, de tothom) aquesta propietat embargada, donat que en ultima instància ha estat l’estat (tothom!) qui ha fet que un banc tingui aquesta funció?

Es tractaria de cercar en les lleis espanyoles i europees més informació amb l’objectiu d’investigar si podríem constituir una acusació popular a la banca per apropiació de béns, en base a que els contractes hipotecaris i de préstec es recolzen en la mentida que els bancs deixen uns diners que son seus.

També va investigar profundament el còdig penal, trobant informació molt interessant, com per exemple:

CAPÍTOL II
De les causes que eximeixen de la responsabilitat criminal

Article 20 del codi penal:
Estan exempts de responsabilitat criminal:

5è. El qui, en estat de necessitat, per evitar un mal propi o aliè, lesioni un bé jurídic d’una altra persona o infringeixi un deure, sempre que hi concorrin els requisits següents:
Primer. Que el mal causat no sigui més gran que el que es tracta d’evitar.
Segon. Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte.
Tercer. Que el necessitat no tingui, pel seu ofici o càrrec, obligació de sacrificar-se.

7è. El qui actuï en compliment d’un deure o en l’exercici legítim d’un dret, ofici o càrrec.
En els supòsits dels tres primers números s’han d’aplicar, si s’escau, les mesures de seguretat previstes en aquest Codi.

Vol dir això que, fins i tot la llei li donava la raó i que l’acció, a més de ser ètica i legítima és també completament legal?

L’acció exercida es deguda per un estat de necessitat aliè, el de la societat i les futures generacions. Actuant pel compliment d’un deure, el deure de fer el que estigui a l’abast com activista social i com a persona per a sensibilitzar sobre els aspectes més crítics del nostre present.
Així doncs, aquests dos conceptes, el d’”estat de necessitat” i el de “compliment d’un deure” es poden convertir en una nova eina per l’acció solidària per a desobeïr la banca i a la resta de poders dominants en la nostra societat, que moguts qui sap per quines ambicions o per quina falta d’autoestima, segueixen insistint en portar-nos a tot plegats pel camí de la catàstrofe ecològica, així com per la via de la precarietat vital i de la soledat i la competència en les relacions socials.