La crida a la desobediència civil generalitzada

El 2011 va ser un any on l’empodriment del sistema va donar conseqüències palpables per a tota la societat, amb la mostra de l’explosió del moviment 15M. L’Enric en aquell moment escrivia sobre el context i també sobre la necessitat d’establir línies estratègiques per aprofundir en una visió del món compromesa amb l’autogestió i la construcció d’alternatives al capitalisme, generant el context de revolució  des d’abaix.

“En l’època actual ens trobem en un context de crisi política i econòmica generalitzada que s’afegeix a les crisis ecològiques, energètiques, alimentàries, socials i de valors, que acompanyen el decliu del sistema capitalista. 

La situació s’evidencia en l’Estat Espanyol, així com també en altres indrets, en una situació de barbàrie social ocasionada pels tot poderosos mercats financers, on gran part de la societat viu l’opressió del sistema capitalista imperant, encarregat de satisfer l’enriquiment dels poders dominants i despreocupant-se de garantir els drets bàsics de la societat.

La força dominant, conformada per un grup de criminals de les finances, s’encarrega premeditadament del segrest del poc que podia haver de democràtic en els estats, per tal d’augmentar el màxim els seus beneficis a expenses de les retallades generalitzades dels nostres drets socials bàsics.

Veiem com cau la legitimitat del sistema i ho il·lustren així els esdeveniments que han tingut lloc darrerament a nivell social, amb milions de persones de tot el món mobilitzades contra els polítics i els banquers.

Els esdeveniments que ens mostren la immoralitat del sistema actual, són múltiples:

Ignorant la pressió social, al setembre del 2011, es va realitzar la reforma de la constitució  espanyola  feta a esquenes del poble i sense ser consultada a la ciutadania, per  beneficiar els bancs en posar com a  “prioritat absoluta” el pagament  del deute públic.

Un altre exemple que ens afecta particularment a les ciutadanes de Catalunya són les gravíssimes retallades sanitàries que han matat ja a unes quantes ciutadanes i continuen retallant el valor de la vida de totes.

Sabem també de la “desaparició” especulativa de bilions d’euros del món financer, que ha comportat conseqüències gravíssimes per la població.

La direcció de les polítiques públiques per part dels bancs, els lobbies i les institucions internacionals és evident. Davant d’això,les reformes plantejades en molts àmbits com l’economia, l’ecologia, l’educació i la salut, són gairebé inabastables sinó transformem prèviament al propi sistema polític o generem un contrapoder popular des del qual construir una nova sobirania popular.

 

Els polítics no tenen ni capacitat ni voluntat per liderar el canvi radical que la societat necessita i així ho han demostrat en la seva manera de fer els partits polítics que han governat les diverses institucions els darrers anys. Ben al contrari, s’han erigit en missatgers perfectes del gran capital, realitzant les polítiques que beneficien  al 1% de la població amb l’agravant de fer-ho quan el  pastís de la riquesa s’ha reduit a causa de la recessió econòmica.

 

Aquestes mancances del sistema democràtic actual han de ser identificades i evidenciades. Com  a mostra de l’evidència pública d’aquest fet, trobem un crit “Ningú ens representa” al que s’han sumat moltíssimes i diverses veus com a mostra del no reconeixement de la seva legitimitat. 

Davant d’això, les diferents estratègies per a la transformació de la  societat abarquen múltiples accions.

Entre diversos actos socials hi trobem la idea de creure que és dintre el mateix sistema on s’han de proposar i aconseguir els canvis. 

Una estrategia vinculada a aquesta idea és la reformista. Es tracta de línies d’acció que ajunten tant determinades mobilitzacions com recollides de signatures per canviar una o determinada llei, i així cercar un canvi gradual. Ens trobem actualment, que les agressions del sistema als drets socials, ens obliguen a mobilitzar-nos ja no per reformar sino per mantenir el que hi ha, amb la qual cosa ni tant sols es sol arribar per la protesta al carrer a visibilitzar propostes de millores. El propi bipartidisme polític permet que les poques reformes aconseguides en una legislatura se’n puguin anar a norris amb un canvi de govern, fent inútils els esforços d’anys. Es aquesta la realitat de l’estratègia d’acció gradual des de dintre a dia d’avui. 

 

Una altra  de les estratègies en aquesta línia inclou la creació de nous partits polítics. Possiblement dintre els objectius es trobarien la voluntat d’esdevenir garants d’una democràcia radical, transparents i compromesos amb el canvi social necessari per a la millora de les nostres vides alhora que s’esforçarien per a l’elaboració d’una agenda política  que inclogués l’ideari anticapitalista i els interessos de la major part de la població, que reclama la cobertura dels seus drets i les seves necessitats.

Per molt que el discurs pugui ser revolucionari, la participació política es basaria en les seves regles del joc, posant de manifest la confiança en que és el mateix sistema qui pot oferir les solucions. En el moment que s’assumeix la no legitimitat del sistema de partits avalat per l’actual llei electoral, és completament contradictori pensar que seran les mateixes institucions les que oferiran la via del canvi. En el moment que la participació política és guiada pel mateix sistema electoral responsable de la democràcia representativa, indirecta i generadora del bipartidisme evident, queda aquesta esviaixada i incomplerta.

Els intents que hi hagut des de l’anomenada esquerra de veritat de pujar electoralment han estat marcats per la necessitat de tocar poder per poder guanyar credibilitat, i alhora la pèrdua de coherència que això ha significat en exercir la gestió diaria de presa de decisions, de cara als i les candidates a votar-los. Amb la qual cosa, la candidatura s’ha anat desgastant molt abans de tenir opcions reals de guanyar unes eleccions.

Des de la coherència de pensar que el sistema de partits polítics és una de les parts principals del problema, l’acció transformadora només es pot situar fora d’aquest sistema.

És important reclamar una nova sobirania política i un espai on les persones puguin participar de manera directa, evitant que les decisions que guien les nostres vides quedin a mans d’uns pocs. Hem d’evitar per sobre de tot que els de dalt continuiïn executant noves accions contra el poble  però també hem d’evitar solucions superficials que només contemplin la reforma parcial i amb poc futur. Aquest és un dels paranys més perillosos que el propi sistema assumeix, per tal de silenciar la voluntat del canvi profund, estimulant el conformisme a partir de petits canvis  que sabem que estan lluny de la transformació social necessària. 

Per poder transformar  realment, per no acabar esgotant-nos davant del mur de la immobilitat  política, és molt important que estenguem una nova sobirania política, que arribi fins i tot, perquè no, a iniciar  un procés constituent des de baix.

Si partim de la premissa de  que els polítics no ens representen, hem  d’aprendre a decidir nosaltres  mateixos com a poble autoorganitzat,  sobre tot allò que ens afecta. És a dir, hem d’assumir les competències  del poder legislatiu i del poder  executiu sobre les nostres vides, sobre  el nostre present i sobre el  nostre futur. D’aquesta manera s’assumirà els principis de la democràcia directa  a partir de la participació del poble en les assemblees populars, on es recolza la sobirania popular i on el poble pren les decisions que guiaran les seves vides. 

D’aquesta manera a la llarga ens trobarem en una situació de poder dual, on conviuran dos poders de diferens orígens en el mateix territori que competiran  per l’hegemonia i  la seva propia supervivència. En aquest context de revolució  des d’abaix, aquest poder dual estaria format per una banda pel  poder estatal legitimat per un sistema representatiu basat en  les eleccions, per altra banda seria el poder popular legitimat  per un sistema de democràcia assambleària i la democràcia  directa, autoorganitzat des del poble, que és capaç d’anar  creant i defensant espais lliures del control i la submissió al  poder estatal.  

Donat que la del poder dual es tracta d’una situació buscada expressament, a través d’un pla d’acció, la podem anomenar també com una  estratègia de transformació de la societat.        

La situació de poder dual, per definició no és estàtica ni consolidada,  per la raó que almenys el poder estatal és un poder  monopolista que no  accepta convivència amb d’altres, sino que  voldrà tombar l’altre poder  per esdevenir l’únic legítim en el seu  territori. Així, una estratègia  de poder dual és probable que  sigui part d’un procés de transició o de  revolució”

Speak Your Mind

*