El Model Barcelona: Anàlisi de la poca visibilitat del Fòrum Social de la Mediterrània

Martina Marcet Fuentes i Enric Duran Giralt

Què ha passat amb l’FSMed?
Entre el 16 i el 19 de juny va tenir lloc a Barcelona el Fòrum Social de la Mediterrània, després de tres anys d’esforços per tirar-lo endavant, especialment lloables a les persones que van estar participant en el procés. Cal destacar que l’espai ha estat molt útil per la connexió i construcció de ponts entre les dues ribes de la Mediterrània, i s’han fet grans esforços per acostar les diferents regions en un mateix espai. Fins ara no s’havia aconseguit generar un espai gran de trobada entre els pobles de la conca del Mediterrani, territori molt complex, com ja sabem.
Ara bé, el que ha estat sorprenent d’aquest procés del Fòrum Social de la Mediterrània és la poca  vinculació que hi ha hagut amb la majoria del teixit social alternatiu de Barcelona, i de Catalunya en general. Aquest fet és el que ens proposem analitzar en aquest article, intentant anar més enllà dels factors que s’han argumentat.
D’inici, la poca participació al Fòrum (sobretot analitzant les expectatives que hi havia d’inici) s’ha justificat basant-se per exemple en el fet que s’ha fet poca difusió o que les dates no eren les adequades, ja que era època d’exàmens per als estudiants o fins i tot la coincidència amb el Sònar. Des del nostre punt de vista, aquests arguments poden ser en cert grau vàlids, com també ho poden ser alguns relacionats amb l’espai on s’ha realitzat (La Fira), o el fet de que s’hagués de pagar entrada. Però en el fons hi ha una dinàmica sobre la qual es fonamenta més aquest fet, molt lligada a la forma d’organització dels moviments socials al nostre territori, i que seguidament desenvoluparem.
Per començar, podem observar la quantitat d’activitats que hi hagué només a la ciutat durant els dies del Fòrum (sense entrar en el que es fa en altres indrets de l’àrea metropolitana). Ara bé, aquestes activitats no s’han emmarcat dins d’un fòrum social alternatiu, a diferència del que era habitual a altres ciutats, sinó que són fruit de la creixent activitat, múltiple, sense centre ni direcció, que caracteritza el teixit social autogestionat de la ciutat. En són exemples: la Festa de l’Okupació al parc de l’Espanya Industrial; la Fira del llibre Anarquista al Besòs; el Mercat d’Intercanvi a Gràcia i el 3er aniversari de l’Ateneu Rosa de Foc; la Manifestació de defensa dels drets dels gais i les lesbianes en resposta a la manifestació de Madrid, Cercavila No al Corte Inglés a Nou Barris, entre una llarga llista.
Davant d’aquest context, podem afirmar que el FSMed ha estat un esdeveniment important a la ciutat, però un més dels que es trobaven repartits per la zona aquests dies. Aquesta no ha estat una forma de resposta planejada, senzillament el teixit de  moviments socials de la ciutat ha seguit amb la seva normalitat quotidiana. I es que els Fòrums Socials topen amb alguna cosa a Barcelona, que evita que prenguin la centralitat en l’agenda dels moviments socials. I això no és només causa de la organització de l’acte, sinó que forma part de la forma d’organització pròpia de la ciutat. 
Intentant fer un repàs històric al desenvolupament dels texit social alternatiu de la ciutat els darrers set anys, podem observar com ha evolucionat un cicle de protestes que fan començar, inicialment amb l’auge del moviment Okupa (Cinema Princesa, La Kasa de la Muntanya, la Hamsa etc) com a etapa prèvia, i l’Acampada pel 0,7 (any 1994) i l’organització del II Encuentro contra el Neoliberalismo y por la Humanidad (any 1997). Aquest cicle de protestes va arribar als seus anys culminants amb la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern (2000) i amb les campanyes globals: la organització des d’aquí d’accions a altres països, com ara la campanya de Praga (any 2000) o la de Gènova (any 2001), i les campanyes que van tenir lloc a Barcelona: Banc Mundial (any 2001) i la Campanya contra l’Europa del Capital (2002). Es pot dir que aquesta va ser la darrera vegada que una mobilització va fer confluir a bona part de la diversitat de sectors i moviments del ric teixit barceloní (sense oblidar les mobilitzacions contra la guerra de l’any següent però que, per l’ús que se’n feia des de l’esquerra institucional, va tenir dèficits significatius de participació dels sectors alternatius).
Ha estat al llarg d’aquest cicle de protestes d’aproximadament deu anys, que s’han creat per una banda, una xarxa difusa de contactes, coneixements, espais etc, entre els diferents sectors alternatius de la ciutat, i alhora s’han generat tota una sèrie de dinàmiques i projectes sostenibles a llarg plaç (més enllà de campanyes de tres mesos), reflexats en Ateneus i Centres Socials, Cooperatives de Consum, Xarxes d’Intercanvi, Mitjans de comunicació etc. Des de llavors, la capacitat d’iniciativa i autoorganització dels col·lectius i xarxes de base, (vehiculada sobretot a través dels centres socials autogestionats que en nombre cada vegada major poblen la ciutat i la resta del territori) no ha parat d’augmentar. Amb agendes, projectes i iniciatives pròpies i enxarxades a nivell de barri o temàticament, s’ha demostrat que ja no es necessiten punts centrals a l’agenda, per seguir construint moviment a cada barri, en cada conflicte i en cada espai de les nostres vides.
Actualment, podem veure com iniciatives com un espai de coordinació de les lliutes contra l’especulació, la xarxa agroecològica, o la XELL (Xarxa d’Educació Lliure), es converteixen en espais de confluència i generació col·lectiva de dinàmiques de lluita i construcció, estretament lligades a les realitats socials, però sense perdre de vista un objectiu global. També es interessant destacar l’augment de projectes que es poden emmarcar dins de l’àmbit del mercat social, per la seva tasca de generació d’economia alternativa: cooperatives, petits productors, artesans etc, i actualment també intents de generar eines comunes entre ells que permetin optimitzar els esforços i estendre les diferents iniciatives, per enfortir aquests àmbits.

“Construir ara i aquí” i “Cultura de Xarxa”
Alguns conceptes que nosaltres usem per a definir aquest procés més actual dels moviment socials d’aquí són “construir ara i aquí” i “cultura de xarxa”, que defineixen des de la pràctica una forma de generar moviments socials. Seguidament els exposarem, i sobre el darrer hi aprofundirem més, doncs té més a veure amb l’objecte d’aquest article.
Construir ara i aquí: és un enfocament de l’acció política, que tracta d’anar més enllà de la protesta,  de no limitar-nos a demanar als polítics que canviïn, de treure les seves paraules del centre d’atenció de la nostra acció política per situar-hi al seu lloc, les nostres pròpies capacitats, i amb elles promoure una transformació social directa i efectiva, que estigui al nostre abast i que pugui servirde model per a mostrar com és en la pràctica el mòn que volem construir.
Aquesta forma de transformar s’està organitzant des de la base social per resoldre per la via directa les  necessitats bàsiques de cada persona i de la comunitat de manera independent a les vies governamentals i privades-mercantils en temes bàsics com la vivenda, l’alimentació, l’educació, el treball, la salut i l’oci entre d’altres.
Per exposar més el concepte de Cultura de Xarxa, començarem dient que es tracta del conjunt de formes d’organització i acció que creuen en l’estructura de xarxa difusa com a mecanismes d’organització social Aquestes fórmules, com diu en Jeff Juris, impliquen un increment de les comunicacions i coordinacions entre persones i col·lectius, dins dels territoris, i a través d’ells. Les xarxes, com a forma organitzativa, estan constituïdes per connexions horitzontals i interaccions entre nodes o elements autònoms
Podriem definir alguns elements dins de les xarxes, com per exemple els nodes, que serien els diferents subjectes polítics i socials: col·lectius, associacions, assemblees etc, i també els espais físics associats a aquests: ateneus, centres socials, casals populars etc. Un altre element serien els fluxes, elements mòbils i que circulen entre uns i altres col·lectius. Aquests fluxes poden ser materials (llibres, revistes, materials d’informació i difusió etc) o immaterials (campanyes, discursos, conceptes, idees etc). Els fluxes són generats pels nodes, i circulen al llarg de la xarxa per diferents canals. Un tercer element serien les sinàpsis, aquelles estructures que permeten connectar els dieferents nodes, traspassar informacions i vehicular els fluxes. Aquestes sinàpsis, poden ser molt diverses, però unes de les més interessants són aquelles materialitzades en forma d’eina, que pot ser utilitzada per diversos nodes o fluxes, i que genera major capacitat de comunicació i interrelació, en definitiva, que enforteixen la xarxa. Exemples d’eines sinàptiques serien: indymedia, liberinfo.net, el directori de col·lectius, la coordinadora antirepressiva, el contrainfos, com a sistemes que ja fa temps que estan en funcionament, i la Central de Compres de les Cooperatives de Consum, el setmanari Altaveu o La Tele, com a projectes en construcció.
A banda de tots aquests elements que conformen les xarxes, hi ha unes formes caracterítiques de dinamitzar el treball en xarxa entre els moviment socials, que serien la descentralització i l’autonomia, com a formes d’actuació que permenten alhora la llibertat de cada element, individual i col·lectiu (node) per a que pugui realitzar la seva activitat, i la capacitat de generació d’alternatives col·lectives, plurals i útils per a la transformació social, de forma coordinada. Per tal que es pugui donar aquesta capacitat de coordinació, s’han de fomentar els canals de trobada entre els diferents elements, i l’aparició d’eines que facin la tasca de sinàpsis.
No s’ha de caure en confondre descentralització i atomització o disgregació. Una atomització succeeix quan els diferents nodes s’aïllen tant uns dels altres que són incapaços de conèixer’s o trobar-se entre ells, de coordinar-se, i la disgregació apareix quan es generen conflictes entre diferents nodes que esdevenen insalvables (dels quals per exemple el panorama barceloní no s’ha estat exempt).
Tampoc s’ha de confondre coordinació amb centralització. Els diferents nodes es poden coordinar i fins i tot establir sistemes periòdics de trobada (per exemple assemblees de barri), però aquestes dinàmiques de coordinació no poden condicionar l’activitat quotidiana dels nodes (ateneus, centres socials, col·lectius diversos) més de la que aquests vulguin que els condicioni, ja que això seria una centralització que aniria contra la dinàmica natural de cada node.
La horizontalitat com a forma de treballar, és també innherent a l’estructura de xarxa, ja que la pròpia descentralització dels col·lectius els situa a tots en un mateix plà, i dificulta la creació d’espais de coordinació centralitzada permanents, que podrien tendir perfectament a generar superestructures i jerarquitzacions. D’aquesta manera permet que els espais de decisió siguin múltiples, que el consens sigui una pràctica habitual a l’hora de dinamitzar els debats i les activitats. Aquet mecanisme fa que el moviment esdevingui realment fort, ja que no es pot destruïr fàcilment: no té centres de comandament, ni líders absoluts i visibles, sinó que totes i cada una de les persones i els col·lectius s’empoderen per generar alternatives i pràctiques transformadores.
De la mateixa manera no hi pot haver un espai que sigui el “representant” dels moviment socials, ja que les xarxes socials no poden ser representades en la seva extensió, i en el cas dels espais de coordinació que es generen, podem dir que són funcionals quan tenen identitats difuses i obertes, amb capacitat d’englobar moltes tendències diverses i de treballar en molts registres. Si aquestes identitats esdevenen rígides o estàtiques poden suceeir dues dinàmiques, o bé que centralitzin i condicionin massa l’activitat dels nodes, o bé que deixin de ser representatives del seu sector i esdevinguin espais de trobada d’algunes persones, però no espais de coordinació reals.
Per tant, les formes de desenvolupament dels sectors alternatius que hem comentat, i que podem englobar dins del concepte “Cultura de Xarxa”, tenen per tant dinàmiques incompatibles amb l’existència d’ espais centralitzadors (que no coordinadors) i de mecanismes de representació dels moviments socials. Potser és per això que aquí no qualla la dinàmica dels Fòrums Socials nascuts a Porto Alegre, no per la seva utilitat com a espai de trobada, sinó per la seva pretesa representativitat.
Tal  com el FSMed s’ha estat construint durant aquests tres anys, en la línia organitzativa en la que es desenvolupen també altres Fòrums Socials, no s’ha aconseguit connectar d’una forma plena amb bona part del sector alternatiu català i que no li ha vist una utilitat com a espai de confluència de moviments socials de tot el territori o com a mecanisme d’enfortiment de xarxes. Si bé sí que ha tingut la utlitat de pont i espai de confluència entre les ribes mediterrànies, però no ha servit per generar sinèrgies locals importants.

Desenvolupament del FSMed i incompatibilitats
Hi ha alguns aspectes concrets que també afavoriren a aquesta minsa participació. Un d’ells foren els recels que va despertar el fet que la dinàmica dels Fòrums Socials requereix una interacció amb les administracions, especialment amb les municipals, que en el cas de, per exemple Porto Alegre, financien tota la infrastructura. Aquesta dependència institucional, pel que fa sobretot a espais i pressupost, es una de les crítiques de fons que se li poden fer al procés dels fòrums socials més enllà del FSMed.
En el cas de Barcelona, aquestes relacions anunciades van ser un motiu més de desinterès dels sectors alternatius, ja que l’autogestió, com hem comentat, és un dels principis més estesos, i des de moltes lluites barrials es realitza una forta oposició a la forma de procedir del govern municipal. Així doncs aquesta va ser una altra causa de la falta d’entusiasme entre els moviments alternatius.
Des d’un altre punt de vista, podem considerar també que des de ben aviat es va etiquetar massa superficialment el FSMed de provenir de sectors moderats, i no s’hi va incidir prou. Per tant, els prejudicis previs  des de sectors de moviments socials pretesament més radicals, són també una causa del desencontre final.
Altres aspectes que no van quallar respecte a la organització de l’FSMed, han estat relacionades amb el seu desenvolupament sobre el terreny. Per començar, l’infraestructura estava sobredimensionada, ja que la participació no va ser ni de bon tros l’esperada, i es focalitzava en un sol espai: La Fira de Barcelona, espai que és l’emblema de la ciutat-empresa o “la millor botiga del món” com s’anuncia. Des de sectors de l’FSMed s’ha argumentat que d’aquesta manera no hi havia la possibilitat de que la gent es perdés per la ciutat, però experiències anteriors (l’Encuentro Contra el Neoliberalismo i la Humanidad o la Contracimera del Banc Mundial), ens demostren que aquestes activitats es poden articular en xarxa i de forma coordinada entre espais més petits, relacionats a col·lectius o altres, i que permeten connectar més amb les dinàmiques locals.
En segon lloc podriem parlar del fet que pràcticament totes les activitats estaven pensades en forma de ponència o xerrada, amb una taula de persones que exposen i un públic  que  escolta i com a màxim a la part final pregunta o dòna alguna opinió (és a dir una dinàmica academicista i no precisament horitzontal). Aquestes xerrades, pensades a dues hores per sessió, de les quals tres quartes parts eren dedicades a l’exposició inicial, no permetien un   aprofundiment sobre el tema i les problemàtiques concretes, ni un debat a fons entre tots els participants. Aquesta forma de desenvolupar les activitats no és la que més s’adequa evidentment a uns col·lectius avesats a l’assemblearisme i a la trobada en cercle, i pels quals la participació i interacció en els espais és molt important.
En tercer lloc, i per acabar, podriem dir que la forma d’organitzar les activitats (unes 30 de forma simultània), i el fet que en l’espai fos difícil generar dinàmiques de confiança (especialment pel tema de l’acuústica i la permanent utilització de ràdios), donava una sensació de supermercat de cultura alternativa, on les persones consumien idees i informacions, tot fluctuant d’un taller a l’altre, sovint sense estar fins al final en un mateix espai o activitat. El fet que totes les persones d’un públic estéssin amb els auriculars posats escoltant una xerrada, no permetia cap mena d’interacció amb ningú que no estigues a la taula i si et treies la ràdio de sobre no senties res del que s’estava parlant. En definitiva un desenvolupament massa unidireccional i individualista per tractar-se d’un espai on se suposa i s’anuncia que les persones dels moviments socials van a trobar-se i a intercanviar.
Creiem doncs que l’experiència de l’FSMed és interessant per ser conscients de quines són les dinàmiques pròpies de la organització dels moviments socials al nostre territori, i pensar maneres de fer seran més benvingudes i quines no tindran gran èxit.

El Model Barcelona de mobilització social
Cal que tinguem en compte que, a diferència d’altres països com Itàlia o França, a Catalunya (i més específicament a Barcelona) no hi ha la presència de grans organitzacions fortes amb una capacitat de mobilització important, sinó que l’estructuració passa per grups petits. Fins i tot la fisonomia d’organitzacions que podem considerar “grans” (sindicats alternatius, federacions d’associacions etc), demostra que l’autonomia dels seus membres en diferents zones és molt significativa, ja que sovint el grau de seguiment de les directrius que provenen del centre no són gaire importants. Aquesta dinàmica si bé potser dificulta realitzar grans manifestacions i d’altres esdeveniments centralitzats (com els Fòrums Socials), que en altres zones com Itàlia, són més freqüents, si que és capaç d’articular accions sorprenents com les cassolades contra la guerra o el desenvolupament del 13-M del 2004 a Barcelona.
Aquestes experiències exitoses a la ciutat ens demostren que aquí les grans coses succeixen, no quan  ho decideixen les directives de grans organitzacions sino quan s’extén des de la base un sentiment generalitzat de motivació i empoderament. Els desencadenants d’aquests processos són petits nodes, (persones i col·lectius) molt poc representatius en nombre de persones però en canvi molt connectats.
Davant d’aquests desencadenants, cada node reacciona reproduint i avivant el senyal, de manera que  s’esten i s’amplia “l’espiral” de contacte. No és a partir d’una disciplina d’organització sino del seu propi criteri, llibertat i autonomia.
La quotidianitat d’aquest teixit són les reunions i  activitats petites i múltiples que cada dia i cada cap de setmana poblen el territori en el que en podríem dir que és un fòrum social sostingut, però disseminat entre els diferents barris i espais. Aquesta forma de xarxa en si mateixa és positiva, perque s’enforteix el teixit social, i es dóna molta més força als àmbits locals que realment són la base per la construcció d’uns moviments socials forts i d’una oposició al sistema perenne.
Ara bé, també existeixen alguns riscos en aquesta forma d’organització, que són l’excessiva atomització, la dispersió de forçes, o el fet de no conèixer suficientment altres activitats o col·lectius amb qui col·laborar i establir sinèrgies. Per poder evitar aquests problemes és necessari el desenvolupament de més eines de les que hem anomenat sinàptiques: espais de trobada temàtics i regionals, espais de confluència i compilació de recursos, com a ser la Guia Útil per a la Transformació Social, i altres eines que hem comentat anteriorment. La construcció d’aquests elements cohesionadors, pot permetre optimitzar esforços i energies, connectar espais i estendre cada vegada més la xarxa, de manera que esdevingui molt més forta i dinàmica.
Així doncs creiem que s’ha de seguir treballant en les dinàmiques dels petits nodes, i alhora generar aquest tipus d’eines i recursos, per anar ampliant de forma sostinguda la capacitat d’acció i transformació dels moviments socials, de manera que pugui arribar a inicidir des de les necessitats bàsiques a l’ètica i la construcció de teixit social.
Com a apunt final voldriem dir que aquestes dinàmiques actuals de les xarxes basades en la horizontalitat, la descentralització i l’autonomia dels col·lectius i de les lluites, estan molt arrelades en el territori on ens trobem, i podríem aventurar que històricament tenen una relació important amb el desenvolupament de l’anarquisme a Catalunya des de 1850, i la revolució social de 1936, lligada amb l’inici de la Guerra Civil. No ens estendrem en aquest anàlisi, ja que es força més complex que aquestes dues frases, però si que podem apuntar aquesta relació o tret diferencial d’inici, ja que és també important recordar els propis orígens. En tot cas aquest es un tema que s’hauria d’estudiar amb més deteniment.

Speak Your Mind

*