Ni lleis per mantenir desigualtats, ni judicis que perpetuïn l’opressió. Reconstruïm l’ésser comunitari

Aquest article també està disponible en: Francés

Escolta aquí l’àudio del comunicat

AUDIENCIA7

Comunicat d’Enric Duran (1/3)

La nostra societat sembla no concebre poder viure d’una altra manera que no sigui sota el règim de la llei. Amb una educació que des de la infantesa ens mata l’esperit de rebel·lió i ens condueix cap a una obediència cega a l’autoritat, perdem tota iniciativa i costum de raonar. Fa segles que els governants insisteixen: respecte a la llei, obediència a l’autoritat. La majoria dels pares i de les mares eduquen els seus fills amb aquest sentiment i l’escola l’enforteix, tot convertint la llei en culte i en conductes exemplars aquelles que la protegeixen contra els rebels.

Però de quina llei estem parlant?  Sabem que el sistema legal dels estats occidentals és fill del dret romà. És a dir, és fill d’un sistema legislatiu que es va construir en una època coneguda per les barbaritats imperialistes i militars, una era en què l’esclavisme i la pena de mort eren tan quotidians com el sol i la lluna. Un imperi romà que va colonitzar la península Ibèrica i amb aquesta els seus habitants originaris. Des de llavors, hem passat per tot tipus de règims autoritaris, segles i segles de barbàrie i perversió han estat acompanyats del sotmetiment al dret romà. Així, hem arribat fins a la mal anomenada democràcia, que regeix en l’actualitat, sense que mai no hi hagi hagut un trencament amb l’ordenament jurídic romà.

Ens hem de remuntar mil anys enrere per comprendre la forta acceptació i interiorització generalitzada d’expressions com «obediència a la llei». Quan comencem a tenir coneixement sobre les atrocitats que havien comès en èpoques passades els nobles amb els homes i dones del poble, podem entendre que aquells que mai no havien obtingut justícia vivien com un triomf  veure reconeguts, si més no en teoria, alguns dels seus drets personals, que els permetien salvar-se de l’arbitrarietat del senyors.

Val a dir que, encara en els segles XIX i XX se sol entendre els drets com unes concessions que fa l’Estat als individus o, dit d’una altra manera, com una conquesta del poble pel que fa a la predisposició de l’Estat a tenir un poder absolut sobre la vida de les persones.

La Declaració Universal dels Drets Humans encara no ha aconseguit en l’actualitat tenir preeminència en relació amb els interessos específics dels mal anomentats Estats-Nació, que en base a les prioritats governamentals i als interessos dels poders econòmics, soterren les llibertats individuals i els drets col·lectius a una situació simplement de finalitats desitjables, però no de respecte obligat.

Encara avui, veiem com es reprodueix un fet paradoxal: les persones, volent ser lliures, comencen per demanar als seus opressors que els protegeixin tot modificant les lleis creades per aquests mateixos opressors; i  tota possibilitat de modificació de lleis en base al bé comú passa com una tàctica preestudiada, en què les petites concessions pretenen aconseguir el conformisme i l’acceptació submisa de la majoria de la població.

Amb tot, sempre trobem arreu rebels que no volen obeir les lleis; més si coneixen els interessos de control que les promouen i desconfien de les intencions dels qui les dicten; més si son persones que se senten capaces de crear i conviure en estructures socials horitzontals en les quals no calen més normes que aquelles dictades pel sentit comú i la solidaritat.

És el legislador qui confon en un sol i mateix codi les màximes que representen els principis de convivència amb les normes que consagren la desigualtat. Els costums i les tradicions, que són absolutament necessaris per a l’existència de las societat, estan hàbilment barrejats amb aquestes altres normes que només són beneficioses per als dominants i que es mantenen pel temor a suplicis pitjors.

Trobem a faltar en tot aquest recorregut històric un trencament jurídic, una nova construcció social del dret i els acords de convivència, que no sigui fruit de la reforma d’una època anterior més fosca; que no tingui les seves arrels en el poder absolutista de l’era dels emperadors, dels reis i dels dictadors.

En l’època recent, de les anomenades democràcies capitalistes, en el que se’n fa dir la «divisió de poders», el poder judicial forma part dels tres poders opressors, junt amb el legislatiu i l’executiu. El judicial és el guardià suprem de l’obediència i del control social mitjançant la vigilància del compliment de tot tipus de lleis, per més que siguin abusives i injustes.

El sistema judicial es compon, sobretot, de jutges i magistrats i, amb la divisió de poders, teòricament té independència respecte a l’executiu i el legislatiu, però aquesta idea és errònia, ja que en la pràctica, per la seva capacitat de limitar l’activitat del govern i d’aprovar noves lleis, influeix de forma determinant en la formulació i l’execució de les polítiques públiques. Alhora, depèn de l’executiu a través del Ministeri de Justícia, que és qui li assigna pressupostos o estableix els mecanismes d’elecció dels càrrecs judicials. Amb tot això, la tal suposada independència no és més que un miratge.

Fins aquí, tot l’exposat es pot generalitzar de manera aproximada, als estats suposadament democràtics d’Europa; tot seguit, ens centrarem —una mica més— en l’opressió directa que ens ha tocat viure.

A l’Estat espanyol, l’òrgan de govern autònom del poder judicial, amb competència a tot el territori, és el Consell general del poder judicial (CGPJ). Es va crear el 1978 per mitigar la influència dels elements franquistes, amb la funció principal de vetllar per la garantia d’independència dels jutges i magistrats front als altres poders de l’Estat i se situa en una posició institucional de paritat amb el govern, Congrés dels diputats, Senat i Tribunal constitucional.

Recentment, el Consell de ministres de l’Estat espanyol, a proposta del ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón, ha aprovat un projecte de modificació de la Llei orgànica del poder judicial. La reforma pretén reforçar el fet que siguin els polítics (els més obedients gossos del BCE i de l’FMI) els qui manin i tinguin a les seves mans la capacitat de col·locar jutges, corruptes o no, als llocs d’autogovern. Per a aquesta fita, es preveu que qualsevol jutge pugui presentar-se com a vocal del CGPJ amb el suport de només 25 membres de la judicatura, quan fins ara n’havien de ser 100. El fet que els vocals hagin de ser aprovats per una majoria de 3/5 parts al Parlament fa que, en la pràctica, sigui el PPSOE qui triï: de fet, ara mateix, la majoria absoluta del PP els garanteix la possibilitat de nomenament en funció de la naturalesa ideològica de cada candidat. Al mig dels escàndols de corrupció política que afecten tots els estaments governamentals sembla vital per al PP assegurar-se un poder judicial afí per tal de perpetuar-se en el poder i mantenir-se impune.

Per sobre de la piràmide dels òrgans jurisdiccionals està, com a ull vigilant, el Tribunal constitucional, que ha de vetllar pel compliment de la Constitució espanyola a través de la revisió de les lleis i de les normes amb rang de llei. La Constitució, vigent des de 1978, és el resultat d’un pacte entre les forces de la Dictadura i les que s’hi havien oposat; la qual va ser aprovada sota control armat de l’exèrcit franquista. El maquillatge democràtic d’aquesta reforma està en el fet que va ser acceptada per referèndum.

Però, què podíem esperar d’un sistema de justícia que se sotmet al manteniment d’una estructura visiblement feixista? Res de bo, igual que poca cosa més no podríem esperar si la Constitució s’hagués redactat i firmat en altres circumstàncies, ja que la seva redacció porta implícit l’autoritarisme i el sotmetiment de la majoria als interessos d’una minoria que ha segrestat el poder i no està disposada a retornar-lo a la ciutadania.

I, en paral·lel a tot l’esforç a aparentar independència, la crua realitat ens fa veure que els que han tocat poder, ja sigui polític, financer o pròpiament judicial, no acaben mai a la presó. No han anat a la presó si han assassinat sota una dictadura feixista, com ens recordaran els que lluiten per la defensa de la memòria històrica. Ni tampoc no hi han anat, ara per ara,  els que en l’actualitat han estat responsables, amb la corrupció política i el crèdit sense control, de la crisi sistèmica que ens acompanya, la qual ja ha arruïnat econòmicament centenars de milers de persones i que, donada la impunitat dels culpables, a nivell popular té més tirada a anomenar-se simplement «una gran estafa».

No som els únics que sentim que la justícia és injusta i que veiem com la corrupció ha arribat a tots els estaments de la mal anomenada democràcia. Des de la mateixa gola del llop, més de 1.000 membres de la carrera judicial es van adherir l’any 2010 a un manifest  que denunciava la «politització» del sistema judicial i s’advertia que perillava la independència de la justícia. Un any abans, en un estudi realitzat pel Consell general de l’advocacia espanyola, amb més de 5.000 advocats, va concloure que el 85% estaven d’acord que «el consell general del poder judicial s’ha convertit en un òrgan tan polititzat que difícilment pot gestionar de forma eficient i imparcial el funcionament de la justícia«». En aquest mateix estudi s’afirmava que el 71% dels advocats pensava que «la justícia funciona malament», però alhora, el 82% creien que «amb tots els seus defectes i imperfeccions, l’administració de justícia representa la garantia última de la defensa de la democràcia i de les llibertats».

Ens podem preguntar què en deuen pensar ara, quan el passat 2012 es va aplicar una elitització de l’accés al sistema judicial a través d’un increment de taxes judicials, que priven a qui no té capacitat econòmica suficient de defensar els seus drets al si de l’Administració de justícia. I això, sumat als costos de procuradors i advocats, desincentiva els qui no són rics per poder defensar els seus drets per vies judicials.

I s’atreveixen a mantenir hipòcritament l’article constitucional «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstancia personal o social»?

És un dels molts exemples en què la llei diu una cosa i en la realitat en passa una altra; on el disseny de l’estat es planteja millorar-nos la vida i succeeix just el contrari; on determinats funcionaris diuen deure-li al poble la seva existència i en realitat hi atempten en contra. Tot l’enfrontament contra la vella hipocresia liberal, per a construir dignitat, l’hem d’anomenar políticament descolonització.

En aquest context discordant, els actors de la justícia, tant com els metges o els periodistes, han de patir el que s’anomena dissonància cognitiva, un mecanisme psicològic que s’activa quan una persona es veu forçada a fer una cosa completament diferent al que en origen era el seu sentir. Però, quan les recompenses o càstigs s’incrementen, la magnitud de la dissonància creix i la situació els imposa que els vells somnis de joventut han de plegar-se al pragmatisme. Un mecanisme psicològic que el poder polític i econòmic sap aprofitar.

Per poder ser-ne, un jutge ha de quedar despullat de tots els sentiments que formen la part més noble de la naturalesa humana i viure en un món de ficcions jurídiques, que aplica amb penes de privació de llibertat sense pensar, ni tan sols un moment, en l’abisme de degradació al qual ha caigut front als que condemna. Veiem una raça confeccionadora de lleis, legislant sense saber sobre el que legisla, però que no oblida la multa que afecta a homes mil vegades menys immorals del que són ells mateixos. Veiem, al cap i a la fi, la pèrdua de sentiment humà del carceller, el policia convertit en gos de pressa, l’espia menyspreant-se a si mateix, la delació transformada en virtut, la corrupció erigida en sistema; tots els vicis, tota la perversió de la naturalesa humana afavorida i cultivada per al triomf de la llei.

Podem entendre que durant més de dos mil·lennis no hi hagi hagut una revolució jurídica? Podem acceptar que estiguem encara patint com un reduït grup d’escollits, en base a la seva ideologia conservadora i afí al govern de torn, tinguin el paper de Déus i puguin decidir sobre el futur de les nostres vides?

Podem assumir que ens regeixi un sistema basat en la penalització, en el càstig, que no deixa de trobar dreceres perquè els del bàndol del poder no vagin a la presó, mentre als que som més actius com a poble, ens empresonen sixí que poden, sense tenir en compte tot el que podem estar fent en positiu per millorar la societat?

Si en qualsevol cas ho tenen en compte serà per agreujar la nostra pena, ja que són part interessada a perpetuar-se en el mateix poder que volem fer caure. Poden ser part implicada i alhora jutges?

Una figura, la dels jutges, que històricament s’ha posat al servei de qualsevol règim, imperial, dictatorial, falsament democràtic, oligàrquic, plutocràtic o de la naturalesa que sigui mentre fos eficaç per perpetuar-hi les desigualtats. Aquesta gent ens ha de jutjar? I qui els jutjarà a ells?

Realment, els volem demanar que ens absolguin, després de jutjar-nos? En base a què els hauríem de donar la legitimitat de ser jutges del nostre destí?

Mai no hem decidit que hi hagi una elit per sobre nostre que tingui atribuïda la capacitat de jutjar-nos; mai des de la sobirania popular no s’ha delegat legítimament el delicat paper de decidir sobre el bé i el mal. Mai no hem participat d’una deliberació seriosa sobre la justícia i el dret.

Cal que descolonitzem l’imaginari jurídic que ens va arribar d’un Imperi, de quan érem plebeus i els patricis ens feien jutjar per imposar-nos les seves lleis. Cal que recuperem la nostra autonomia com a poble. No hem de demanar permís per a ser lliures, ni hem de demanar permís per a autoorganitzar-nos; hem d’empoderar-nos i ser capaços de resoldre entre nosaltres els conflictes que indubtablement sorgiran de la convivència entre persones encara pertorbades per la manca de confiança i per la por.

Se’ns pot dir somniadors, se’ns pot dir radicals, se’ns pot dir rebels, se’ns pot dir que som moltes coses, però no se’ns pot jutjar per ser-ho, en base als paradigmes d’un sistema caduc i envellit que hauria de deixar pas a la renovació de la cultura i a la recuperació dels valors comunitaris entre els éssers humans.

El sistema no pararà de perfeccionar els seus mètodes de domini i sabem que ja no en té prou amb les lleis. Una manera que es va estenent és mitjançant la patologització dels comportaments molestos. Darrerament, ja s’ha catalogat la rebel·lia com a malaltia psiquiàtrica i s’ha donat la possibilitat de corregir des de la infantesa tot indici de qüestionament a l’autoritat i fomentar actituds submises amb medicació científicament avalada per a assolir el control social. Però, bé, si cal que desobeïm a determinats metges també ho farem…

Per tot l’exposat ens declarem en alegre i constructiva rebel·lia.

Cada cop som i serem més els i les que desobeirem tota llei que vingui imposada per tribunals allunyats de les nostres vides i sotmesos a unes lleis superiors, que si en altres temps van tenir un caire religiós, en l’actualitat la divinitat va disfressada de diners, d’avarícia, d’egoisme i de la destrucció de la Terra i la dignitat humana.

Declarem obertament la nostra desobediència als sistemes judicials dels estats i a totes les eines de les que disposen per a tractar d’impedir que portem a la pràctica la nostra voluntat profunda d’emancipació i reconstrucció de l’ésser comunitari.

Sense sentiments de suport mutu i pràctica de solidaritat, la vida en societat dels humans hagués  estat pràcticament impossible, i aquests sentiments i pràctiques no són les lleis els que els han establert; són anteriors a totes les lleis i provenen de generacions i generacions d’ experimentació i d’aprenentatge útil, de cooperació necessària per a mantenir la cohesió social.

L’hospitalitat, el respecte a la vida, el sentiment de reciprocitat, la compassió, el suport mutu, l’autolimitar-se un mateix en interès de la comunitat, entre d’altres, són conseqüència de la vida en comú d’humans lliures, adherits a uns principis en comú i no sotmesos a cap autoritat externa a la seva pròpia col·lectivitat.

Necessitem una nova institucionalitat de drets i de deures, fundada en els valors sociopolítics comunitaris. L’avaluació i millora dels comportaments de les persones, en el si d’una societat, ha de recuperar l’escala humana, s’ha de fer en proximitat, entre persones que es coneixen, que tenen principis en comú, que es tenen confiança, que cooperen recíprocament i que es poden mirar als ulls.

Enric Duran Giralt
20/02/2013

This post is also available in: Spanish, English, French

Comments

  1. Gemma says:

    Perfecta m ha deixat perplecsa.
    No tenim de tenir por a construir un mon més just.
    La por es la seva arma destructora.
    Més democràcia, més poder el ser col·lectiu no tan individualisme.
    La por i l individualisme es el que tenim de vèncer!
    Força.

  2. David says:

    Les limitacions en les posem nosaltres mateixos, educats i manipulats per a complir les lleis, en l’individualime més extrem, en l’avaricia de la propietat privada, el més sagrat avui dia de la nostre societat occidental, hem viscut d’esquenes a la justicia real que es basa en el respecte a la convivència i el respecte cap a als altres i cap a un mateix. La desobedència i la no colaboració no és un dret, és un deure davant les atrocitats dels poders actuals.

    • Beatriz Domínguez Lorenzo says:

      Completament d’acord amb en David… “La desobedència i la no colaboració (amb l’Estat imposat i les lleis que ens denigran ) no és un dret, és un deure davant les atrocitats dels poders actuals”.
      Salut i camí a continuar fent!!

  3. beatriz domínguez says:

    Excelent escrit!! Excelent, Enric.
    Tota una declaració de principis d’humanitat i de la necesitat perentòria d’evolucionar com a humans… per poguer mirar-nos als ulls… molt més enllà de les lleis opresóres i les élits que les mantenen per el seu exclusiu benefici, com queda ben exposat.
    Ês llarg, necesàriament llarg i fàcil de llegir (ho dic per els que es tallen en veure un text llarg).
    I, jó!!, els 5 últims paràgrafs (párrafos vui dir, no sé si es diu així) són d’or pur.
    Un cant a la llibertad d’individuus i colectius vius, plens de vida en aquet planeta viu i en (r)evolució.
    El Sol ens ampara!!! Possem llum allà on hi ha foscor. Continuem!!

  4. Fantàstic article!
    Es el resurgir de l´ésser humà tal com ha de ser…
    Valentia al màxim i molta inspiració per moltes.
    Tots som Enric!
    Gràcies company.

  5. CAREM says:

    HO ENTENC, I DESITJO NO ESTAR MOLT LLUNY D’AQUESTA REALITAT, DE PRENDRE CONSCIÈNCIA DE TOT PLEGAT, DONCS EN GENERAL O PARLO PER MI HI HA MOLTA IGNORANCIA! …. UPS! MOLT VALENT. FÀCILMENT ES PRETENGUI RADICALITZAR LA TEVA TRAJECTÒRIA JUSTAMENT PER APAGAR QUALSEVOL BROT VERD QUE PUGUI SORGIR! DONCS SI TAMBÉ ÉS VERITAT QUE CADA VEGADA S’OBSERVA MÉS PERSONES QUE PODEN OBSERVAR TOT AIXÒ; TARDARÀ MÉS O MENYS, PERÒ SORGIRÀ!! FELICITATS I GRÀCIES.

  6. lois says:

    o “meu” avogado de oficio (segundo el xa teño unha posesión) dixome nun acalorado debate que sen o dereito romano, nada tería sentido, que é a base de todo, o certo, é que este nace +- no SIV ane para regular a sociedade patricio_plebeia romana, é incrible que durase tanto tempo, nin bagaudas, nin irmandiños, etnias e culturas enteiras caeron, nin librepensadores, nin tantos outros colectivos historicos puideron cambialo, pero parece que pronto comezará a tambalearse de verdade, logo de tanto tempo, está claro que os cementos están podres.
    Gracias polas túas achegas conpañeiro, a verdade como autoridade, endexamais a autoridade como verdade,

  7. Molt recomanable la lectura del llibre de l’Enric “Abolim la banca. Testimoni d’un activista que ha desafiat el poder” (es pot descarregar en aquesta pàgina a Publicacions/Llibres).

    Portem un món nou als nostres cors!

    Cooperació i Convivència vs. Competència i Dominació!

  8. Si venim diferenciant legalitat de legitimitat és justament per que tot l’ ètic no queda capturat pel corpus jurídic i, hi ha comportaments ètics que no poden ser-ho sense ser expressament il•legals. Les lluites socials i l’ autorealització de l’ esser íntegre es col•loquen fora dels sistemes legals no per capritx sinó perquè aquests no estan construïts per garantir la justícia.
    La famosa triple separació dels tres poder mai h estat completament certa. S’ ha vingut criticat de sempre, només cal remetre’ s a les proves de les actuacions condicionades tant del legislatiu com del judicial. La independència del poder judicial està qüestionada pels mateixos professionals de la magistratura, fins i tot des del CGPJ. La fractura entre l ‘anomenat ministeri de Justícia (on per cert el seu actual titular seria imputable per facil.litar calés a Noós sense garanties de que se’ n fes un us social, quan tenia un càrrec a la comunitat de Madrid ) y els titulars dels tribunals és un tema d’ actualitat.
    Certament, les lleis son imposades i un no les tria quan neix a un país, se les troba i hi queda vinculat a elles a partir de molt abans de tenir la majoria d’ edat legal. Altrament, la bipolaritat entre deures i drets és la doble constant de referència amb la que es creix i s’ actua. Aquestes lleis van passant d’ època en època i la seva construcció no ha estat d’ una vegada per sempre, tampoc es pot creure que cada reactualització dels articles supera els anteriors. Les lleis s’ editen i es decreten a conveniència dels panorames i sobre tots dels interessos del poder atorgant-los un rol bastant mecànic als professionals de la judicatura. (¿qué son un jutge o un fiscal o finalment un advocat? Professionals que fan lectures estrictes de les coses escrites en els llibres de lleis. Potser son els seus millors lectors però no sempre els seus millors intèrprets).
    La constatació històrica e inter-geogràfica (bastant més enllà de l’ àrea d’ influència de l’ imperi romà) es que el paràmetre de la llei ha existit sempre o fins o es pot remuntar la documentació dels fets dels postres avantpassats. També es pot saber que hi ha lleis històriques que ens queden bastant lluny que estaven mes avançades que les actuals (codi d’ Hammurabi o -a terres catalanes- les Taules de Canvi que jutjaven severament als banquers incomplidors).
    El sol fet de l’ existència de codis i lleis per regular el comportament social servia per dos propòsits: per la protecció dels dominants en front als dominats però també per homogeneïtzar els criteris de domini d’ aquells sobre aquests, tenint en compta que el poder sempre ha estar més d’ una cosa i que potser la seva singularització com concepte indueix a creure que només n’hi ha hagut. Al parlar de poder cal pressuposar les diverses faccions del que es composa.
    El camp jurídic es un camp de batalla entre molts altres en el que les coses escrites representen els diferents grups de força dins la societat. L’aspiració dels moviments socials es el del reconeixement dels drets humans en concret i dels drets cívics però com que tots no estan escrits encara hi ha pel davant molta història perquè la societat sigui capaç de reconstruir nous codis de coexistència humanitària.
    A títol de curiositat per mesurar la capacitat actual sobiranista d’ elaboració d’ una justícia alternativa, a la demanda d’ obrir un nou procés constituent per crear una alternativa a la deficitària constitució de 1978 no li correspon un debat ric en curs fent propostes de nous articles.
    Ens trobem, doncs, que la judicatura està desacreditada per diferents raons, que els seus professionals estan pressionats i amb una pèrdua creixent de facultats, que la seva deontologia no els obliga a tenir visions panoràmiques dels afers que jutgen posant-los en els platets de la famosa bàscula justiciera, actualment no equilibrada i amb un forat a la vena dels ulls de qui la sosté. Ens trobem que els jutges son els nois dels encàrrecs pel sistema i que no es poden sortir gens ni mica del seu guió (quan algú ho fa la caverna mes furiosa de la ideologia rància del règim se li fot al damunt).
    Pretendre que la judicatura absolgui tal o qual cas ha de tenir molt en compta que se li demana a una estructura amb un enfoc esbiaixat en la que en darrer terme els jutges i jutgesses escombren a favor del sistema. No són gestors de la justícia sinó lectors dels llibres de lleis, la justícia és un concepte massa dens i complicat com per poder-la definir. Fins que no s’ han de definir o més ben dit no s’ hagin de redefinir lleis amb deures i drets no es sabrà el complicat que és perquè esdevinguin unívoques i igualment vinculants per tothom.
    Hi ha alguns intents de desmarcar-se d’ aquesta funció del dictum mecànic que fan els jutges, alguns han protestar per tenir que signar ordres de desnonament per casos flagrants de condemna a quedar-se sense llar de gent necessitada (o en concret va fer declaracions al respecte un jutge que va signar una d’ aquestes ordres que va provocar un dels suïcidis sobre aquest tema).
    No negarem que a la judicatura hi ha també gent amb la seva sensibilitat però son o accepten ser víctimes dels rols professionals que han escollit. Tractar amb ells s’ ha de fer sense oblidar el rol que tenen en cada moment. La seva lògica no és la Nostra lògica i tenint en compta que els judicis son escenificacions teatrals s’ hi ha d’ anar amb el personatge adient que toca representar. La figura de l’ acusat no es pot autoinculpar si es vol estalviar anys de condemna reclamant el dret a una redistribució de la riquesa. Tot el que espera un fiscal o un jutge es que l’ imputat digui allò que expressament està proscrit pel codi del que és lector especialista.
    La sala de vistes judicials tampoc és el lloc ideal per fer-lo servir com plataforma d’ oratòria i de propagandisme de les causes humanistes que no son contemplades per la judicatura. Si el reo pogués parlar-hi amplament encara tindria sentit anar-hi. Qui coneix els bastidors de les escenes judicials sap que en elles la paraula i l’ enraonament és el que és menys contemplat tot i que es tracta de vistes orals.
    Qui no creiem en aquest sistema legal és legítim no comptar amb ell però això ens deixa en una buidor biogràfica en relació a alguns temes ja que ni tenim la confiança ce ser jutjats en justícia ni la de que valgui la pena de personar-nos com acusadors contra els que es burlen de la societat i nosaltres, com politics o com corruptes, com financers sense escrúpols o com criminals de coll blanc.
    Queda l’ escapada, com ha fet l’ Enric Duran -a qui estimo i dono suport intel•lectual-, això introdueix altres variables d’ incertesa i de prendre mesures de vida. Es pot viure com pròfug i en cerca i captura (l’ experiència de ser-ho afegeix curiositats anecdotàries a la pròpia vida) però s’ ha d’ anar en compta i tard o aviat el braç persecutor del sistema acaba atrapant al que ha fet escàpols de ser carn de martiri. Acceptar entrar en el sistema judiciari i tractar a la judicatura amb raciocini i intel•ligència ha portat a altre gent a llargues temporades d’ exclusió social. La llibertat és el mes apreciat i la llibertat per il.legalitzada que sigui té la força de la legitimitat quan ho és per una causa noble.

  9. lino says:

    Un plaer llegir un text tan eloqüent i posar una mica de llum a tota aquesta penombra en que estem confinats.

  10. Emilio says:

    Muy interesante. Pero esto me parece más bien a-sistema más que anti-sistema.

    • JesRICART says:

      Ley y orden. Sistema y Caos. Boltaña11marzo2013
      Mientras una nueva conceptualística no desplace la ideología social dominante así como los rituales organizativos decadentes de las disidencias, en las formas de habla supuestamente subversivas; se seguirá reproduciendo el tradicional esquema del dominio de los más fuertes sobre los más débiles.
      Se arrastran dos confusiones a cual más grave que hacen un flaco favor a la historia colectiva tanto como a las gentes luchadoras por superar el sistema capitalista: el uno, es creer que la ley (todo el entramado jurídico para pautar el comportamiento humano)como concepto macro es igual a los códigos legales que tal o cual país tiene en vigor; el otro concepto confusionista es pensar que estar contra el sistema capitalista significa ser antisistémico contra todo sistema social organizado. Por poco que se piense se verá que la la ausencia de ley es al desorden como la ausencia de sistema es al caos.
      El punto de inflexión en el que nos posicionamos a un lado u otro en nuestras controversias no es si las leyes son erróneas y están al servicio de las clases dominantes (lo hemos comprobado con nuestros huesos en las cárceles o nuestros cuellos en las picotas durante siglos) sino sobre la posibilidad de la vida social armónica sin leyes.
      Precisamente la crisis actual del capitalismo mundializado se debe a las presiones de los mercados que están por encima de regulaciones y leyes. A pequeña escala un grupo minoritario aparentemente puede vivir en paz sin dictarla menor regla de comportamiento (cualquiera que tenga experiencia en grupo, incluso en grupo de dos reconocerá que aunque no haya normas escritas sí hay actitudes reguladas y prerrogativas de obligado cumplimiento para sostener los vínculos). A gran escala de los grupos comunitarios cuyos miembros no se conocen entre sí son necesarias las reglas. Seguirá siendo así mientras una conciencia colectivo-telepática no pudiera prescindir de ellas, y ese extremo es no vislumbrable para nuestra capacidad actual.
      En cuanto la oposición contra el sistema capitalista, revistida de una lucha contra la totalidad, no significa para nada la destruccion de todo (hay multitud ede infraestructuras a conservar y otras tecnologías a reciclar) sino su transformación. ¿Hacia donde va o irá o deberá ir esa transformación? Hacia la creación de otro sistema social postcapitalista que permita la prioridad de la persona y de las relaciones humanas por encima de las materialidades y de los lucros.
      Estar contra todo tipo de ley (por tanto contra leyes alternativas que superen el impasse que determinan las actuales) contra todo tipo de sistema es sencillamente impensable, es una demanda propia de la irreflexión y de impensantes visceralizados. Es además una demanda inmanejable que determinaría condiciones futuras aún mas terribles de las que estamos viviendo. Estar fuera y en contra de esta sociedad no nos quita de los paisajes ni de los caminos, no de las relaciones con las gentes ni del uso compartido de los lugares donde están, Ahí donde vayamos la lucha anticapitalista pasa por la lucha contra la ideología que la sostiene, tanto en la cabeza del más explotado como del más explotador. Los códigos legales son internamente contradictorios entre sí, pero no dejan de ser una referencia del grado subelaborativo al que ha llegado la cultura jurídica de un país o del mundo. En cuanto al sistema capitalista como conjunto social a superar no quita el reconocimiento de las aportaciones tecnológicas que este mismo sistema ha engendrado.
      La lucha ambigua contra el sistema y contra las leyes no faculta a ninguna oposición para una alternativa, es decir para un sistema alternativo y consecuentemente para un conjunto de leyes en los que debe/rá basarse. ¿Suena mal verdad? Pues sí, pero mientras el ser human osea el que es con todas sus penas y glorias, sus deseos extraordinarios y sus terribles déficits seguirá teniendo por necesidad leyes a las que referirse y una concepción organizativa de su vida en comunidad así como de sus relaciones con el planeta, y eso es un concepción del orden. Instintivamente se cree que al habar de orden es hablar del orden tal como lo entienden los que mandan, pero no es eso; hay otro orden relacional por el que luchar. Dejarlo todo a la espontaneidad es permitir que la historia de la liberación humana se siga demorando.

      • Aquest comunicat 1/3, es concentra en desmuntar un sistema, cert. El que no fa és aprofundir en quines serien les alternatives que plantegem. En el comunicat 3/3, https://enricduran.cat/cap-desobedient-a-la-preso-una-carta-oberta-al-poder-i-un-nou-projecte-col%c2%b7lectiu/
        dibueixem una mica un plantejament alternatiu, però encara no el definim gaire, aquesta és una tasca pendent que s’anirà treballant.
        El que no se n’hauria de treure d’aquests comunicats és que proposem un no sistema, un caos o un model basat en l’espontaneitat. El que sí que defenem és que els sistemes puguin ser més petits i de participació voluntària. però aquests sistemes tenen uns drets i uns deures, uns acords de convivència etc, la Cooperativa Integral Catalana n’és un exemple en construcció. Evidentment queda pendent la proposta i el debat sobre un correcte equilibri i respecte entre sistemes, però està clar que poden existir maneres de generar aquesta interrelació respectuosa, els zapatistes ens poden ensenyar molts anys de la seva experiència en aquest sentit. Seguim treballant!

Trackbacks

  1. […] Comunicado de Enric Duran: Ni leyes para mantener las desigualdades, ni juicios que perpetúen la op… […]

  2. […] La nostra crítica al sistema judicial va molt més enllà, com s’explica al comunicat (1/3) que vaig difondre aquest 20 de febrer: http://enricduran.cat/comunicat-13-ni-lleis-per-mantenir-les-desigualtats-ni-judicis-que-perpetuin-l… […]

  3. […] La nostra crítica al sistema judicial va molt més enllà, com s’explica al comunicat (1/3) que vaig difondre aquest 20 de febrer: http://enricduran.cat/comunicat-13-ni-lleis-per-mantenir-les-desigualtats-ni-judicis-que-perpetuin-l… […]

Respon a JesRICART Cancel·la les respostes

*