Llibertat, amnistia… i plena sobirania.

(publicat originalment a Vilaweb  )

És difícil d’oblidar el lema més famós de la lluita dels darrers anys de la dictadura i els primers de la transició. I encara més ara que Catalunya s’acosta a una possibilitat de trencament amb un vell règim, un altre cop quaranta anys després.

A mi m’hi fa pensar el fet que polítics de tan diverses orientacions coincideixin a afirmar que no vivim en un estat de dret. Si tots aquells que ho diuen es prenguessin seriosament aquesta constatació, tindrien el deure ser coherents i, entre les primeres mesures per a demostrar la plena sobirania, haurien de restablir el dret a tots aquells que són o han estat privats de llibertat, com a víctimes polítiques i econòmiques d’un estat antidemocràtic i altament desigual.

Aquells que denuncien la manca de democràcia de l’estat espanyol, després de viure-ho a la pròpia carn en el procés independentista, farien ben fet de tenir present que l’ús polític que el govern del PP fa del Tribunal Constitucional només és un dels exemples de la vulneració de drets en el sistema judicial espanyol.

Hi ha més exemples que confirmen que no vivim en un estat de dret. Per exemple, la pràctica habitual dels jutges de donar més pes a la versió dels testimonis que representen el poder polític i econòmic que no a qualsevol altre, com fan quan decreten veredictes tenint només per testimoni la versió de la policia; o com en el cas dels bancs contra mi, quan van decidir d’acceptar només testimonis de l’acusació i desestimar els de la defensa. N’hi ha molts més.

Ja vam experimentar de quina manera indignen la societat catalana aquestes injustícies. Ho vam veure arran de la projecció a TV3 de ‘Ciutat morta’. I encara ho vivim amb casos que originen una immensa indignació, com ara els dels processats en vagues generals o els condemnats per haver provat d’aturar el parlament el 2011.

Així doncs, si tenim la sospita ferma que moltes persones han de suportar penes injustes o desproporcionades, sota la responsabilitat d’un estat que deixarem enrere, amb quina consciència es poden mantenir inalterades totes aquestes injustícies, si Catalunya es constitueix en nou estat?

En aquest context, i escarbant en els fulls de ruta de les candidatures polítiques que volen aquest nou estat català, sobta que no hi hagi cap referència a un nou procés d’amnistia que acompanyi el procés d’independència. Encara més tenint en compte que aquesta llei, com que és de caràcter excepcional de ruptura, seria oportú que se situés després de la declaració d’independència i abans del procés constituent.

Per això, ara que encara hi som a temps, cal reivindicar, com una de les primeres mostres de l’exercici de la sobirania respecte d’Espanya, que s’apliqui una llei d’amnistia, de manera que tots els beneficiats per aquesta mesura puguin participar en el procés constituent o fer allò que vulguin des de la seva plena sobirania personal, que els ha estat segrestada.

Un cop d’ull a les estatístiques penitenciaries ens refermen en el camí a seguir.

Si mirem les dades de les presons catalanes, a Catalunya hi ha actualment 9.213 reclusos (dades de l’Idescat, del maig d’enguany). Això vol dir 1,22 presos cada 1.000 habitants. Una xifra allunyada del 0,7 que tenen països com Dinamarca i Noruega, amb què tanta gent es vol emmirallar.

D’aquests 9.213, més de 6.000 van ser empresonats per delictes relacionats amb l’ordre polític i econòmic (incloent-hi els de salut publica), i molts es poden considerar directament o indirectament víctimes d’un ordre injust. És a dir, víctimes d’un estat que no és de dret i d’un estat que ja no és del benestar, si és que ho ha estat mai. Un estat que ha fet créixer les desigualtats i el nombre de persones en situació d’extrema pobresa, després d’aquests set anys de crisi.

Així doncs, d’aquests 6.000 presos, caldria alliberar-ne, aproximadament, 3.900 per arribar a l’índex d’empresonaments d’aquests països europeus, des de l’hora zero del nou estat.

No serien les úniques persones beneficiades per aquesta mesura, perquè n’hi ha moltes més que han estat perjudicades. Què me’n dieu, d’aquelles persones del nostre present marcades per antecedents penals que els tanquen portes en diversos àmbits de la vida? I les que han de suportar mesures penals alternatives? I d’aquelles que resten pendents dels tribunals amb l’ai al cor, perquè la seva llibertat pot ser esquinçada en qualsevol moment amb una condemna i ordre de presó irrefutable?

Si als 3.900 presos hi sumem tots aquells amb antecedents penals per causes polítiques i socials a qui podria afectar l’amnistia, i tots aquells que estem processats sense haver arribat a judici, els beneficiats d’aquesta amnistia podríem ser desenes de milers.

Ara, com ens ha ensenyat la memòria de la història, no val qualsevol amnistia, no és el moment d’una nova transició conciliadora amb els més poderosos. Ja no som al 77, i a més recentment els de les classes dominants ja han tingut una amnistia, la fiscal. Aquesta altra amnistia que hi ha pendent és l’amnistia als pobres, els exclosos, les rebels, les nouvingudes, els insubmisos, els desposseïts…. No es tractaria d’una llei de conciliació interclassista, sinó d’una acció de justícia poètica.

Si Catalunya vol ser un estat creïble quant a la determinació de ruptura, una llei que decreti l’alliberament i l’amnistia de milers de persones de les classes populars n’és una condició.

Si hi ha una acció parlamentària que pugui simbolitzar alhora la ruptura amb l’estat espanyol i les seves polítiques de la por, i també la ruptura amb una forma de governar al servei dels poders fàctics –que continuaran existint a Catalunya per molt que s’independitzi–, és aquesta. Una acció de plena sobirania institucional, per a restablir la plena sobirania personal de tants i tantes.

Si mirem al procés constituent, aquesta acció també hauria de significar un pas previ a l’establiment d’un nou sistema judicial que inclogui el diàleg i la restauració al centre de la gestió dels conflictes; i alhora un sistema penal que es basi en la reinserció social i no en el càstig exemplar com el que vam heretar del franquisme. Un nou sistema que doni a la presó la funció d’últim recurs, i no que en mantingui la funció d’amenaça venjativa contra tots els qui des de la dignitat lluitem per una societat millor.

Fets i no només paraules, per netejar les conseqüències de la part pitjor de l’estat que es vol abandonar i per abordar la construcció d’un sistema judicial equitatiu i restauratiu del segle XXI.

Enric Duran és activista. Es troba en la clandestinitat per no haver-se presentat al seu judici el febrer del 2013. info@enricduran.cat @enricdurang

Per què faré campanya pel 27S… i després!

(article publicat inicialment a La Directa: https://directa.cat/actualitat/que-fare-campanya-pel-27-s-despres )

Fa uns anys que no participo activament en moviments socials de protesta i em centro en moviments socials autogestionaris, postestatistes i postcapitalistes. Potser la meva darrera incursió en el terreny de moviments socials, que en podríem dir de masses –sempre és més fàcil protestar que construir–, va ser amb el 15M i el nou cicle de lluites socials, que havia nascut en aquell període. Llavors semblava que l’enfortiment dels moviments socials havia nascut per quedar-se, que hi havia moltes ments, molts braços, compromesos i brillants, per aconseguir una presència en la vida social dels carrers i els mitjans, com feia dècades que no s’havia viscut.

El punt important d’aquell moviment no era només el motiu de la protesta, “contra els polítics i els banquers…”, sinó també com es va autoorganitzar a les places, exercint la desobediència civil i l’autogovern de la vida de les acampades. No semblava que hi hagués cap forma de cooptació des del sistema de partits polítics i per això es va estendre durant força temps. En aquells 2011, 2012, a Grècia, també va haver-hi mobilitzacions a les places que ho estaven qüestionant tot. Allà però van minvar més ràpidament perquè hi havia un partit de coalició d’esquerres radical, que se’l veia amb el potencial de convertir-se en guanyador d’eleccions i anava hegemonitzant les il·lusions de bona part dels nouvinguts als moviments populars. Aquest cicle d’esperança parlamentària havia sorgit poc abans del 2011 i s’ha acabat de forma sobtada al juliol després de la firma del tercer memoràndum. El que ha passat aquest estiu a Grècia és una demostració del problema que us vull plantejar. No parlo del drama de la falta de plans del referent de la nova esquerra europea o de la incertesa del pla B de sortir de l’euro.

Del que no se n’ha parlat tant, i és la clau del tema que ens ocupa, és el temps perdut que ha provocat aquesta il·lusió parlamentària que ha deixat els moviments socials més de dos anys en hores baixes. Això és el que ha fet que no hi hagués tampoc possibilitat d’un pla C, entès com una resposta contundent i alhora constructiva del poble davant el xantatge de la Troika. En comptes de poder popular, a hores d’ara a Grècia llegim desconcert i desesperança. No és només des d’una visió movimentista que això és una catàstrofe a evitar, sinó que ho hauria de ser també per aquells que encara creuen que ocupar les institucions és un pas imprescindible per una transformació radical de la societat. Senyores i senyors, el que s’ha vist a Grècia és que cap govern d’un Estat de la UE pot confrontar la Troika i el capitalisme neoliberal sense el poble al carrer al seu costat. Si Syriza ara s’ha vist impotent, és perquè la seva estratègia en relació als moviments socials del seu país ha estat nefasta des de la seva creació: absorció, cooptació, desmobilització, integració…

El que em porta a escriure aquestes línies és la possibilitat que aquesta mateixa desmobilització social s’estigui començant a produir a Catalunya i a l’Estat espanyol. De nou, hi ha partits polítics que pretenen estar amb el poble però que, sigui per excés d’eufòria o per estratègies electorals, generen falses expectatives en relació al que podrien fer si governessin. El pas a la política parlamentaria i institucional d’un bon nombre dels activistes amb més experiència i reconeixement en els moviments socials ha agreujat aquesta situació; afeblint la lluita al carrer i la seva autonomia, generant divisió en els barris…

Òbviament des de la perspectiva individual cadascú és lliure d’escollir el camí que vulgui, però amb una visió del subjecte col·lectiu la construcció d’una altra Europa no es pot fer sacrificant els moviments socials per poder governar. No em refereixo prioritàriament als àmbits municipals, on s’estan donant experiències de govern local més participatives i obert a les necessitats socials, encara que també es troben sotmeses a les limitacions de les lleis injustes que ara com a autoritats públiques han d’obeir sense poder-les transformar. Sigui com sigui el que passa en l’àmbit municipal, sí que és un element més de l’escenari que s’ha anat construint en relació als moviments socials, sense ser-ne el principal.
Partit és sinònim de dividit; i divisions és el que provoca la política parlamentaria a l’hora d’unir-se al carrer, si no treballem per impedir-ho, seriosament i amb tanta dedicació com es creen noves coalicions per presentar-se a eleccions. Més encara tenint en compte que la suavització del discurs a què es tendeix per guanyar vots, desmobilitza i desvincula els sectors més rupturistes dels moviments… o del mateix partit.

Com Syriza ha constatat, guanyar el govern no és guanyar el poder. I jo afegeixo, que el poder només el podem recuperar empoderant-nos, des del carrer, des dels pobles i ciutats d’aquest continent per desobeir el capitalisme cada vegada que sigui necessari.

Donar suport a moviments de protesta que tinguin una causa justa sempre és positiu, però cal tenir en compte que al final reverteixen cap a la mateixa cultura estatista, que reforça l’autoritat dels governants.
Per generar un potencial emancipador cal també reconèixer i empènyer els moviments que reconstrueixen la vida comunitària, els que estenen l’autogestió, els que demostren que les solucions poden venir des de baix, des de la gent fent xarxa. Cal recuperar les eines per generar un sentiment de solidaritat i comunitat que faci sentir-nos segurs, sense pensar en l’Estat; un sentiment acompanyat d’exemples que ens alliberin de la por que representen les amenaces d’acabar amb les pensions o bloquejar els diners bancaris, situacions, vaja, com les que el poble grec ha viscut i han fet capitular el seu govern, tot i haver realitzat un referèndum en què va guanyar l’OXI a aquell memoràndum.

El discurs de la por que ha doblegat a Tsipras, triomfa per la falta d’alternatives amb què comptaven si volien anar al marge de la Troika i del sistema de poder imperant. Així que amics, amigues, per molt que aposteu per un Estat, faríeu bé de donar suport a aquelles iniciatives que des de moviments socials rupturistes pretenen activar l’autoorganització popular fins al punt que siguin subjectes de nova societat postcapitalista. Només amb la demostració exitosa d’aquestes pràctiques autogestionaries superarem la por a perdre els drets socials que emanen de la gestió estatista i per tant per poder-nos confrontar amb l’statu quo en equilibri de forces.

I davant de la força de l’enemic, sembla prudent pensar que només generant una unitat popular en què conflueixin gent de partits i gent de moviments socials que comparteixin la visió rupturista amb el capitalisme es podrà vèncer. Ara bé, perquè es pugui donar una col·laboració exitosa entre partits i moviments socials no estatistes hi ha moltes coses que haurien de canviar.

Encara en la distancia, m’arriben comentaris de confusió, gent que com que no volen entrar en la dinàmica partidista, no sap en quin moviment social implicar-se per sentir que realment participa de la unitat popular. Sense poder-ho viure a prop com m’agradaria, entenc que aquesta relació no s’està portant bé i hi ha mancança de processos amplis prou empoderats, transversals i units, per respondre al repte del trencament amb el sistema actual.

Sembla evident que el focus que han agafat en el terreny electoral molts activistes de diferents àmbits i sectors, ha tingut unes conseqüències poc positives per la consolidació de diferents moviments socials.
Un exemple n’és l’àmbit mediàtic: resulta que si fa uns anys, després de tants esforços personals i col·lectius, teníem activistes amb presència mediàtica, posant sobre la taula els assumptes candents des del carrer, ara els tenim reconvertits en polítics, parlant des de consistoris, fent promeses electorals o criticant altres partits.

I quina presència tenen ara els moviments socials als mitjans de comunicació? On ha anat a parar en l’imaginari col·lectiu, el fet de fer política, fora de les institucions?

Cal tenir en compte que el sistema actual premia la participació en les institucions mentre dificulta tant com pot les lluites socials i populars. Els activistes dels moviments socials no tenim la sort de tenir els aparells mediàtics pendents de cada cosa que diem i fem. Només arribem a la gent, després de temps i temps, de treball de formigueta i sovint amb els mass media desviant les qüestions que realment volem expressar. No tenim el finançament dels diners públics per la nostra activitat ni dels nostres companys de feina política, ni en línies generals el temps per abocar-nos en la construcció del moviment com a primera activitat.

També ens passa que podem ser reprimits, amb el perill que la feblesa del nostre entorn i la saturació de fronts ens deixi en l’oblit. Tot això significa que l’autoorganització popular des dels moviments socials s’hauria de cuidar molt; amb tanta o més cura com la que es posa per crear nous partits polítics. I si això no s’ha fet així aquests darrers temps, ja fem tard per corregir-ho.

Com podem fer que des d’uns moviments socials on en molts casos predomina una visió crítica sobre el parlamentarisme es col·labori en un procés d’unitat popular amb aquells que en formen part? Potser el primer és que des d’aquests moviments socials antagonistes a l’activitat dels partits també és vegi la necessitat de confluir als carrers. Segurament n’hi haurà que triguen a veure-la o que no la veuran mai, aquesta necessitat, però molts d’altres la podem viure com a necessària, per alguns motius com l’excepcionalitat del moment històric i la manca de capacitat per construir alternatives sòlides al marge del capitalisme si no es conflueix amb moviments més amplis.

Així, personalment, per construir una real unitat popular, podria cooperar amb aquells que us creieu la via institucional, sempre i quan, col·laboreu amb els moviments socials des de la premissa d’un treball d’igual a igual, i alhora des del respecte en la diferència. Això es pot fer, esforçant-nos totes en què no se sobrepassin una sèrie de línies vermelles (ara que estan tan de moda):

1. Respecte mutu. Jo respecto que tu vulguis usar la via parlamentaria, si tu respectes que jo no vulgui. Jo respecto que tu vulguis tenir un Estat, si tu respectes que jo no en vulgui cap. Per exemple, respectar vol dir tenir en consideració l’existència i legitimitat de pràctiques d’autogestió al marge de l’Estat, quan es tiri endavant un procés constituent.
2. No cooptació ni cap mena d’utilització no consensuada de les accions dels moviments socials per part dels partits polítics. Això implica també respectar i fomentar que les lluites socials tinguin la seva pròpia veu i no aprofitar els mitjans que busquen abans al partit, per passar-hi al davant.
3. Reconeixement de l’autonomia dels processos d’autoorganització popular i el seu doble vessant destituent i instituent. El vessant instituent inclouria el dret a no participar del contracte social amb l’Estat – sigui quin sigui- i construir nous contractes socials des de l’autoorganització popular.
4. Quan s’actua en l’àmbit parlamentari i com a portaveus polítics cal ser coherents amb la col·laboració que es busca al carrer i tenir en consideració les necessitats dels moviments socials rupturistes.

Aquí un problema greu que se sol presentar és que l’acció parlamentària i de comunicació dels polítics té com a prioritat caçar nous votants o mantenir els que ja té, tendint a silenciar els moviments socials que no els donin vots. Dit això, cal entendre la importància de la cooperació que estem parlant de cara a la coherència del que es diu. Des dels partits. Així, se’m fa un exercici de ciència-ficció pensar realment en un “sí que es pot” o en un “canviar-ho tot” sense comptar amb un moviment i un subjecte popular capaç de desobeir, des de la quotidianitat; amb focus o sense; per molts xantatges i atacs que es rebin. No podem pensar seriosament a recuperar la sobirania integral sobre les nostres vides si no estem preparats per desobeir, sigui a l’Estat Espanyol, a la Troika, els bancs o les corporacions. Ara i cada cop que sigui necessari.

Així doncs, donada la tendència d’aquesta conjuntura actual i el perill de què la parlamentarització de la vida pública deixi en segon o tercer terme l’imprescindible paper dels moviments socials, cal actuar.

Davant de tot l’exposat, he decidit reprendre la participació en debats amb subjectes polítics i socials que aposten per la via estatista, per defensar que sense moviments socials desobedients no superarem el capitalisme ni les diverses tiranies que patim. Espero poder-ho compaginar amb el llarg camí de construcció d’una pràctica autogestionària al marge dels estats, que em té ocupat aquests darrers anys; inclosos aquests tres darrers en clandestinitat que em limiten perquè no puc estar en els carrers amb vosaltres.

Per estrenar aquest canvi d’etapa, he decidit participar en els debats al voltant del 27-S i la probable independència de Catalunya, proposant alguns temes estratègics que hi trobo a faltar i que veig importants per la generació de respecte i complicitat amb uns moviments socials rupturistes i desobedients que es puguin enfrontar al capitalisme.

Crec que val la pena comptar amb aquests moviments socials perquè només trencant amb el sistema actual serà possible afrontar els desequilibris econòmics, socials i ecològics que vivim. També crec que pot ser una bona oportunitat per aquests moviments socials perquè un nou Estat respectuós amb les sobiranies que decideixin autogovernar-se des de baix podria ser un exemple important pel món.

El xoc de trens que es preveu després d’aquestes eleccions està posant la desobediència en boca de moltes persones, però semblaria que, en la línia del que he anat alertant durant aquest text, aquesta paraula tan important s’està situant en l’imaginari col·lectiu com quelcom que dependria només de les institucions del nou país. Podem arribar a preveure que la plena diversitat ideològica que podria formar una majoria pel nou Estat assumís una acció institucional desobedient en el cas de la independència; ara bé, sembla ben poc imaginable que també l’assumissin per trencar amb les polítiques neoliberals de la UE. I això ens porta de nou a l’exemple de la capitulació de Tsipras…. No seria molt més assenyat i realista que la ruptura amb el capitalisme, es prepari també des de la rebel·lia de l’autoorganització popular de forma que si als polítics els hi tremolen les cames, hi sigui el darrere el poble autoorganitzat per aplicar la voluntat popular?

Per defensar aquesta visió i portar-la a debat, faré campanya pel 27S i tantes vegades com calgui.

Enric Duran és activista, promotor de la Cooperativa Integral Catalana. Es troba en clandestinitat arran del procés judicial que es va començar contra ell l’any 2013

La sobirania monetària la mare de totes les sobiranies. (…O el què hauríem d’esperar del programa de Salvados.)


La societat de l’espectacle té aquestes coses, de poder proporcionar-nos un programa sobre dues persones que s’han enfrontat al sistema bancari i a l’status quo, escenificant-ho com un episodi més de la guerra d’audiències entre diferents televisions.
Per això, els experts en gran públic, deuen haver aportat que el que interessaria a les masses són les històries de “lladres de bancs”, orgullosos de la seva malifeta, més enllà de les causes reals de les seves accions. I especialment debien concloure que seria sucós el fet que un d’ells, jo mateix, sigui “pròfug” de la justícia espanyola.  
No és la primera vegada ni serà la última. Fa menys d’un mes, el ben documentat i redactat article de Nathan Schneider a Vice.com va veure com rebía de la direcció un títol de darrer moment que afegía els dos ingredients que necessiten suposadament les masses per parar interés en la lectura i va escriure “A la fuga amb el lladre de bancs Enric Duran” com a títol del que era un article centrat en la construcció d’alternatives cooperatives al sistema dominant titulat primerament “Sigues el banc que vols veure al mon”.
Tot això no passarien de ser un fets anecdòtics, en el marc de la dinámica acostumbrada dels grans mitjans de comunicació, si la raó capdal d’aquella acció del 2008 no hagués estat denunciar un fet que continua sent determinant per entendre els principals problemes económics del món avui.
El 97% dels diners són creats pels bancs privats a través de crèdits com els que jo no vaig tornar. Aquests diners desapareixen en el moment que es retornen els crèdits, això fa que el sistema necessiti permanentment l’emisió de més i més crèdit, per disposar de suficient moneda circulant.  
El Banc Central Europeu, com d’altres bancs centrals del món, dirigeix com ha de ser la creació monetària en base a una agenda política amagada que pretén anar extenent reformes estructurals que acabin amb l’estat del benestar i permetin imposar la mateixa agenda neoliberal que podem veure d’actualitat amb el TTIP i tot el secretisme que l’acompanya.  
Ara sabem clarament els pasos perquè els estem visquent:
–  Primer es dona una fase expansiva del crédit. Aquesta la vam viure del 2002 al 2008 i va fer possible la meva acció. Richard Werner va denunciar en el documental The princess of Yen, que hi havia ordres per expandir aquest crédit meś enllà del que es pogués tornar en els països del sud d’Europa. (Veure:  https://www.youtube.com/watch?v=p5Ac7ap_MAY&feature=youtu.be&t=1h22m27s )   
– En segon terme es dona una fase de contracció del crédit que s’acompanya amb polítiques d’austeritat per afeblir les polítiques socials dels Estats i augmentar la seva dependència dels creditors. Aquesta és la fase que s’està donant des del 2008 fins ara.
Per ultim, aprofitant la feblesa dels Estats provocada en les dues fases anteriors, la tercera fase és la implementació de plans com el TTIP que permeten malvendre la gestió de serveis essencials privatitzats perquè es converteixin en noves fonts de benefici i nous monopolis per les grans corporacions. Ja abans del TTIP podem veure com aquestes polítiques privatitzadores s’estan convertint en realitat en molts casos.  
Així doncs, 7 Anys després d’aquella acció, la qüestió del control de la creació de diners per part d’una minoria antidemocrática, no només continua sent un fet vigent sino que és l’explicació capdal que les forces anomenades d’esquerres i de nova política, desconeixen o no s’atreveixen a abordar; i d’aquesta manera renuncien de facto a poder tirar endavant una agenda social que permeti alliberar-nos de les polítiques d’austeritat.  
Ho estem veient ara a Grecia: no es pot tenir èxit defensant la soberania d’un país si aquesta lluita no està acompanyada d’eines de soberania monetària. Un sistema económic saludable necessita disposar d’eines de creació monetaria per donar suport a la seva economia productiva i que aquesta creació de diner no vingui acompanyada d’interessos imposibles de pagar o de condicions polítiques vinculades als interesos neoliberals. Grècia o qualsevol altre poble que es vulgui alliberar del jou de l’austeritat necessita crear sistemes monetaris lliures al servei del bé comú i ho necessita amb urgència!.  …I després vé allò que anomenen Espanya.  
Sense desmerèixer l’actitud valenta en realitzar el programa, si Salvados no dona un pes significatiu al diáleg sobre aquesta qüestió entre el que apareixi de l’entrevista de tres hores que vam dur a terme, haurà estat un còmplice més d’aquests silencis i desconeixements.  
I encara que sortissin algunes respostes, l’espai televisiu difícilment permetrà donar a aquest debat la profunditat que es mereix.  
Tot i així alguna cosa podem fer des de les xarxes, per això coincidint amb l’emisió del programa intentarem fer el trending topic  #dinerodelanada per explicar aquest aspecte amagat de la realitat econòmica actual, i seguirem treballant en que s’entengui la importància política d’aquella acció, en el marc de les campanyes, #OccupyBanking #RetornEnLlibertat  

Entrevista a RadioVillafrancia.CL

Han publicat l’entrevista que em van fer fa uns dies a Radiovillafrancia.cl una radio independent xilena, molt arrelada en les lluites populars.

http://www.radiovillafrancia.cl/entrevista-a-enric-duran

Conocido como el “Robin Hood” o “Robin Banks” que expropió a casi la totalidad de la banca española

Enric Durán se encuentra actualmente en la clandestinidad preparando su juicio. Esto desde que en el 2008 hiciera publica una “estafa” a casi la totalidad de la banca española, expropiación precisa él.
Enric logró burlar con datos falsos al sistema financiero español consiguiendo créditos de 39 entidades financieras distintas con un valor total de 492.000€, luego declaró que no pensaba pagar al mismo tiempo que lanzaba 200 mil ejemplares gratis de una revista: “Crisis”, la que financió en parte con ese dinero, corría el 17 de septiembre de 2008.
A casi 6 años del hecho Enric, conocido en el mundo como “Robin Bank” o el “Robin Hood de la Banca” sigue creando nuevos proyectos y mantiene una ardua lucha con los bancos que le han demandado, además de mantener su activismo apoyando otras causas y un nuevo proyecto: La Revolución integral.
Tras lograr tener un canal seguro para esta entrevista Enric nos cuenta su historia, actual situación y perspectiva de la lucha anti sistema:


Bueno Enric cuéntanos como fue aquello de estafar a los Bancos el 2008.

Bueno, la verdad es que fue recuperar, en parte lo que ellos nos han robado, más que una estafa o robo prefiero llamarlo “expropiación”.


Respecto a eso último, ¿ha cambiado la perspectiva de la gente en España desde el 2008 hasta hoy, a propósito de los desahucios y embargo a casas de la cual miles de personas han sido victimas?

Bueno en el 2008 la imagen de los bancos y su funcionamiento no era tan conocido tanto como hoy, el repudio no era tan generalizado quizás por el desconocimiento que aún había de su funcionamiento cosa que ha cambiado mucho hoy con lo de la crisis.

En Chile un artista quemó los pagarés de deudas de miles de estudiantes de una Universidad ¿conoces el caso?

Sí, la acción de Francisco Papas Fritas, lo conozco.


¿Ves similitudes entre una y otra acción?

Si, claro que la hay. Ahora son formas distintas de atacar a los bancos, al sistema financiero. En el caso de ustedes en Chile el ataque fue a la deuda universitaria pero al final es el proyecto económico de la Universidad del Mar o de los bancos privados que viene a ser lo mismo. Es una mercantilización de la educación, de la vida en general… y bueno, atacar y encontrar algunos agujeros es bueno.

Bueno, para graficar: En Chile toda la educación está basada en una lógica de mercado. La Universidades son entidades que tienen directa relación con la banca situación que ha sido promovida y mantenida por el Estado.

Bueno, es un ejemplo claro de lo que es la convivencia entre lo privado y lo público y la mercantilización de nuestras vidas desde arriba, sin que nos demos mucho cuenta… pues más motivo para realizar acciones como las que se han realizado.


Siguiendo en las comparaciones ¿ves tú similitudes entre Chile y España?

Bueno, digamos que las elites que están en el poder son muy parecidas como en muchos países del mundo. Aprenden unos de otro y también trabajan en red de una u otra forma de modo tal de eternizar su poder. Y bueno, también son menos creativos en algunos aspectos, pero saben de alguna forma eternizar su poder. Si que tenemos que encontrar nosotros buenas maneras de transformar y de empoderarnos desde abajo

A propósito de eso, te quería preguntar por otros procesos acá en América Latina, procesos que en cierto modo se han llamado bolivarianos, los cuales han planteado formas de capitalismo alternativo, no necesariamente anticapitalista. Si con un discurso antiimperialista, porque siguen, pero que siguen manteniendo una política de crecimiento ecónomico, extraccionista, monoproductora. Es el caso de Ecuador, es el Caso de Venezuela, y el caso de Chile también es parecido.

Si no se cambia desde abajo, desde lo local, desde nuestros modos de vida y desde nuestra cotidaneidad, no se pasa del capitalismo y seguimos cambiando a la elite. Cambiamos unos líderes por otros. Por eso el trabajo que hacemos nosotros es en la base, en la raíz cultural. Partir de cooperar, del apoyo mutuo, y relacionarnos desde otra forma. Yo lo que conozco por ejemplo de venezuela, las revoluciones se han hecho desde arriba, hace que cueste mucho que la cotidaneidad de la gente salga de lo mercantil, y de lo que han aprendido de décadas de capitalismo. Por lo tanto el trabajo que hay que hacer es mucho más de hormiguita, de facilitar el empoderamiento de la gente y sus iniciativas.

Llevándote a otro tópico. Tu también eres un activista a través de las redes sociales, un ciberactivista: ¿Qué potencialidades le ves a las redes sociales, a la internet, y que defectos le ves también?

Bueno, las redes sociales son una herramienta muy potente, por su capacidad de superactualidad, porque depende de los ciudadanos, depende de la gente y no de grandes poderes económicos. Es decir, existían hace mucho tiempo medios alternativos, pero esa actualidad hace bien poco necesitaba grandes inversiones económicas para poderse llevar a cabo, por lo que estaba limitado a quien pudiera hacerlas. En cambio con las redes sociales, con una gran participación se consigue estar al día, movilizar y difundir con los recursos particulares de cada uno de poder acceder a internet.

En ese sentido es una herramienta muy potente, que no se hasta que punto es utilizada en Chile. Por lo menos en Barcelona [el uso de internet] es muy masivo.

ilustración: Fiestoforo (http://fiestoforo.tumblr.com/)

ilustración: Fiestoforo (http://fiestoforo.tumblr.com/)

Hace algún tiempo se detuvo a un estudiante chileno porque la inteligencia de la policía, al revisar los perfiles de Facebook de jóvenes que participan a organizaciones, y encontraron que su foto era parecida a la encontrada en un vídeo ¿No es posible pensar que desde este punto las redes sociales también tienen sus desventajas?

Si, esas son las nuevas técnicas de control social y policial. De hecho, en España están deteniendo gente no solo a través de Twitter o Facebook, sino por lo que dicen en Twitter y Facebook, lo que aun es más grave, en el sentido de la coerción de la libertad de expresión. Es decir, se ve que insultar a un político en Twitter puede llegar a ser un delito. En cambio, cuando son gente del poder, de extrema derecha que por ejemplo hace lo mismo, entonces no se busca. Se está buscando solamente a la gente de abajo, de la izquierda radical, por lo que expresan en las redes sociales.

También están los informes que ha revelado Anonymous de perfiles hechos por la inteligencia catalana a activistas sociales, hechos a través de Twitter. Eran informes de la influencia de ciertos activistas en las redes sociales.

Lo que hay que hacer como activistas sociales es aprender medidas de seguridad informática y de la comunicación, en la seguridad de cómo nos relacionamos entre nosotros. Eso es algo mínimo en nuestros colectivos, y que estamos trabajando.

Leyendo, uno puede encontrar mucho material de tu acción, pero también mucho de lo que a lo largo desde el 2008 hasta el día de hoy. Mi consulta va a esta parte del juicio que te toca ir, y que los medios terminan descolocados, porque terminaste ocupando la plataforma mediática para instalar un discurso antisistema claro y preciso.

Si, fue algo que preparamos pero no con mucho tiempo, porque nos enteramos del juicio solo con tres semanas de antelación, pero fue el tiempo suficiente para preparar mi camino a la clandestinidad, aunque ya lo veníamos trabajando de antes, y también para generar un discurso ante el hecho concreto del evento judicial, y la llamada a la desobediencia en ese ámbito.

En el momento del juicio, al igual que la acción de los bancos, el proceso judicial se convierte en algo para plantear una alternativa epistémica, por eso estamos trabajando con la justicia restaurativa, que es otra corriente totalmente distinta de como de como confrontar los conflictos que llevan a denuncias.

Es tal vez por esto que la estrategia y el apoyo que he tenido en este juicio es principalmente de gente que no es abogada, y la he coordinado yo mismo. Cuesta mucho, incluso con abogados de derechos sociales, salir de la estrategia de la defensa clásica. Del mismo modo, yo no acepté ninguna entrada ni ninguna negociación que legitimara el sistema. Aquí, aunque hay muchos movimientos que se han visto involucrados en procesos judiciales, ninguno ha llegado a cuestionar el sistema judicial en sí. Nosotros estamos planteando un cuestionamiento al sistema judicial, que aún debemos elaborar mucho trabajo para que sea apoyado por los movimientos sociales


Por último Enric, tu situación hoy en día, tanto legal, humana: ¿en qué pie te encuentras hoy?

Pues llevo prácticamente 15-16 meses en la clandestinidad, y preparando una batería de estrategias para hacer posible mi vuelta. Mi intención es poder volver en otoño aquí, es decir septiembre a diciembre. Aun me quedan dos o tres puntos para ir concretando esa estrategia y la manera en que lo voy a hacer. La parte pública de la estrategia es la mediación, la promoción de la justicia restaurativa, alternativa de dialogo. Devolver al campo político la discusión y el diálogo, dado que empezó como una acción política. Todo eso es público y se está trabajando ya, pero tampoco quiero depender de que eso sea exitoso, porque los ámbitos del banco y la fiscalía suelen muy cerrados, y pueden no querer entrar en ese dialogo, por lo que hay que complementar con otras estrategias que estamos planteando.

Por el otro lado hay muchos banqueros que están en procesos judiciales, y que la justicia esta siendo bastante benevolente con ellos, y no acaban yendo a la cárcel. Por lo que en el punto de vista social del público van generando precedentes, y cada vez puede haber una situación en que tenga un coste mayor el ejemplo de llevarme a la cárcel que el ejemplo de no llevarme. Es un terreno bastante complejo. Especialmente porque hay banqueros que se han llevado más dinero que yo y no han acabado en la cárcel. Del mismo modo, a la fiscalía a ellos por 30 millones de euro le piden 3 años de cárcel y a mi me piden 8 por un monto mucho menor.

Eso puede tener que ver con que ellos quieren establecer un “castigo ejemplar” por tratarse lo tuyo de una acción política

Bueno, el trato distinto que tiene la gente del pueblo, los activistas, del trato que tienen los que son parte de su casta, los que son parte de esa elite, y que han sido ovejas negras, pero siguen siendo parte de esa elite.

Acá ocurre lo mismo con los rectores y directivos de la Universidad del Mar, en donde a un ex rector ya se le encontró cuentas en paraísos fiscales, y no ha ido a la cárcel.

Si, eso es algo general. Es más probable que pueda ir a la cárcel quien roba un trozo de pan para poder comer que quien estafa por millones de euros. Eso hay que ponerlo sobre la mesa, y son argumentos que están y que sirven para apoyar mi defensa también, como a la de cualquiera que se enfrenta a situaciones de este tipo.


Te queremos agradecer esta entrevista y por supuesto tu acción también, esta recuperación o expropiación como tu le llamas. ¿Algunas palabra sal cierre?

Si, que esto se trata de perder el miedo, como también decía Francisco [Papas Fritas], de ver que se puede, y que cada uno desde su creatividad, individualmente o en grupo se puede se puede organizar para esos ataques y esas victorias que juntas puedan llegar un día a ser imparables.

Nota: Aprovechamos de dejar para su descarga, por si quiere informarse más sobre el tema, el libro de Enric Duran “Insumisión a la Banca” para descargar (haga click aquí para descargar).

  • See more at: http://www.radiovillafrancia.cl/entrevista-a-enric-duran#sthash.4Kbpundq.dpuf

El vídeo del Banc d’Anglaterra sobre la creació de diners, subtitulat . Ha arribat el moment d’exigir transparència .

Aquí sota podeu veure el vídeo subtitulat que s’ha publicat des del compte oficial del Banc d’Anglaterra a Youtube

Aquest vídeo fa la funció de resum audiovisual del més detallat document que ja vam comentar recentment, fet públic pel Banc d’Anglaterra.

Algunes de les idees que s’escolten en el vídeo i que podem considerar importants per contrarestar els errors estesos de com funciona el sistema de creació de diners, són les següents:

  • «Els bitllets i monedes de reserva estan determinades per la quantitat de bitllets i monedes que la gent i els bancs necessiten per les seves transaccions, depenent de les taxes d’interessos del moment.No és eligida pel Banc Central com de vegades es descriu en els llibres d’Economia.»
  • «Un dels punts claus de l’article és que els bancs creen oferta monetària quan concedeixen un préstec. Si això no és res de nou, moltes vegades s’ignora o se li treu importància a aquesta forma de crear diners  i a més va en contra de la idea popular que els bancs només poden prestar diners que ja tenen en caixa quan en realitat els préstecs creen dipòsits bancaris i no al revés.»
  • «La política monetària ofereix el límit màxim. En temps normals, és a dir abans de la gran recessió actual la política monetària s’estableix amb els tipus d’interès, això determina els tipus que paguen els que s’endeuten, i els tipus que paguen els bancs en els comptes de dipòsits això afecta directament la quantitat de diners que es presta en l’economia i conseqüentment determina l’oferta monetària (quantitat total de diners circulant).»
  • «A part del fet que la Flexibilització Quantitativa (FQ) no incrementa les reserves, l’altre mite que desmunta és la idea que aquestes reserves es multipliquen en un increment de prèstecs afavorint l’economia. De fet, això és l’essència de la teoria de la multiplicació dels diners en les polítiques monetàries, i de com això estimula l’economia, teoria que trobem en molts llibres d’economia. Per què aquesta explicació és enganyosa? Com hem dit la FQ portarà a un increment de les reserves controlades pel sistema bancari, però els bancs no poden prestar aquestes reserves a les llars i les empreses.»

Totes elles són cites del video. A partir d’aquí, una cosa que veig important és respondre a moltes de les primeres impressions que he llegit en comentaris per Internet, que interpreten aquestes revelacions com informacions no noves compatibles amb la versió oficial.

Les més freqüents:
— «Això és la reserva fraccionària de tota la vida.»
— «Això és la multiplicació dels diners que ja ens van ensenyar a primer de la Facultat d’Economia.»

Doncs bé, sí, encara és reserva fraccionària però no en el sentit que es difon públicament a través dels mitjans de comunicació pel que fa al fet de prestar diverses vegades els dipòsits dels estalviadors, sinó que es fa de forma paral·lela. És a dir, la creació de diners no prové dels estalvis, sinó que es fa de forma totalment independent a ells i en tot cas, bona part d’aquesta creació de diners amb el crèdit s’acaba convertint en nous dipòsits bancaris en un banc. En aquest sentit podríem valorar que el concepte de «reserva fraccionària» és incomplet, ja que no inclou el mecanisme de com es creen els diners dins de la seva definició.

D’altra banda, el document i el vídeo són clars en què la teoria de la multiplicació dels diners a través dels dipòsits que es van succeint en entitats bancàries és errònia, perquè els crèdits no es generen a partir dels dipòsits.

És a dir el que és fals segons la documentació del Banc d’Anglaterra és, per exemple, el que s’explica en un enllaç com el següent, oficial de la wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Multiplicador_monetario

Per tant, qui vulgui continuar mantenint que el mètode que fan servir els bancs privats per a la creació de diners és a través del multiplicador monetari hauria de respondre si és que contradiu la informació facilitada pel Banc d’Anglaterra.

De fet, hi ha molts documents d’universitats que podem trobar a Internet que utilitzen el concepte de «multiplicador monetari» contínuament, de manera que seria interessant preguntar als seus autors la seva valoració del document del Banc d’Anglaterra.
Aquí tenim un exemple de document que penja de la Universitat d’Almeria

D’altra banda, crec que també és interessant valorar què significa assumir la documentació del Banc d’Anglaterra com a certa i traslladar-la a la nostra realitat.

Segons això, què passa quan un crèdit o una hipoteca no es pot continuar pagant?

Les meves conclusions són les següents :
— Implica per al banc una pèrdua de benefici perquè deixa de cobrar un interès amb el qual comptava i que era el seu benefici operatiu. Això pot suposar pèrdues importants quan per altra banda està pagant interès pels dipòsits bancaris i ha de mantenir tota l’estructura operativa del banc, incloent-hi els grandíssims sous dels alts càrrecs.
— Implica per al sistema monetari que es generi inflació, perquè l’eliminació de diners que estava prevista amb la devolució del crèdit no arriba a succeir.
— Afecta la relació entre bancs comercials i banc central, en què els primers no poden complir els seus compromisos de drenatge monetari —fer desaparèixer diners— del sistema a partir dels diners que van crear i el banc central els pot exigir, per protegir la inflació, que el facin a partir dels dipòsits (tot augmentant la reserva fraccionària, aquí si, d’aquests dipòsits).

Això es correspon amb la gran preocupació que tenen els bancs centrals per la inflació quan es produeixen situacions d’augment de la morositat en crèdits, com va passar a partir de la crisi que va començar el 2008.

Continuant amb les valoracions, quan entrem en el terreny de les hipoteques que no es poden pagar, queden unes quantes preguntes obertes de gran calat.

Si partim del fet que el principal, en aquest cas, van ser uns diners que es van crear en signar el contracte hipotecari i que això correspon al valor de la casa —tot recordant, alhora, que la creació de diners, és una funció pública que el sistema ha delegat a bancs privats—, com és que quan no es pot arribar a pagar aquesta hipoteca es produeix un procés de caràcter privat mitjançant la subhasta, en la qual per defecte la propietat d’aquesta casa passa a un banc privat, el qual té tot el poder de vendre?

Per què aquest habitatge, que s’ha comprat amb creació de diners, no passa a formar part directamente del parc estatal d’habitatges? Per què els bancs, a sobre que tenen el privilegi de la creació de diners, tenen un altre privilegi que és el de gestionar els actius d’hipoteques que no s’han pogut pagar?

I que passa amb els diners que rep el banc quan ven després aquest habitatge?

Per lògica aclaparadora, aquests diners haurien de desaparèixer, com hauria passat si s’hagués tornat el crèdit. Estem segurs que és així? Algú que sigui objectiu, tingui el coneixement requerit i estigui fent un servei públic, té capacitat d’accedir a comptes i documentació per controlar-ho?

No seran accions d’aquest tipus, d’apropiació de recursos a partir de diners creats del no-res, les que permetran els multimilionaris sous dels més grans càrrecs de moltes entitats bancàries ?

Segurament no tenim dades per confirmar res, però tampoc no les tenim per estar segurs del contrari, encara més quan, com demostren el document i el vídeo del Banc d’Anglaterra, s’ha estès una versió molt confusa i en diversos sentits errònia de com funciona la creació de diners, la qual cosa impedeix segurament que els mateixos tècnics que auditen les entitats tinguin metodologies suficients per realitzar el control que cal en una funció pública d’aquest calibre i que les dades de comptabilitat siguin prou accessibles per ser compreses.

Per tot això, penso que després que el Banc d’Anglaterra hagi fet aquest pas, encara mínim, no podem quedar-nos només aquí.

No podem acceptar que un web, per exemple del Banc d’Espanya, l’àrea d’aula virtual, suposadament creada per formar al públic, contingui informació tan falsa i insuficient com la següent : http://aulavirtual.bde.es/wav/html/estabilidad_financiera/papel_bancos.html

«Els intermediaris financers crediticis, que engloben bàsicament als bancs, caixes d’estalvis i cooperatives de crèdit, amb la capacitat de, per una banda, captar dipòsits del públic, i, de l’altra, prestar als demandants de recursos. La tasca dels bancs és doble: d’una banda fan una tasca d’INTERMEDIACIÓ, que consistiria a posar en contacte dues parts perquè intercanviïn, en aquest cas, el mateix instrument financer, i, de l’altra, fan més una TASCA DE TRANSFORMACIÓ, ja que l’instrument financer que reben dels que busquen finançament no és el mateix que venen als qui dipositen els seus diners.»

Comparant aquesta «informació» amb la que ha destapat el Banc d’Anglaterra, què més cal dir?

Penso que a més de no acceptar que ens tractin com a ignorants, hem d’ interpel·lar el Banc Central Europeu perquè faci el mateix que el Banc d’Anglaterra i que a partir d’això tots els bancs centrals puguin emetre conjuntament documentació que aclareixi al gran públic com funciona el sistema de creació monetària i, entre altres coses, què passa amb aquest mecanisme quan no es paguen els crèdits. A partir d’aquí aquesta documentació hauria de poder ser en un lloc per dotar d’una mínima coherència el missatge que es dóna sobre això, en les universitats i en tots els bancs, davant els mateixos usuaris dels seus serveis.

Molts, com jo, continuem estant radicalment en contra d’aquest funcionament bancari per qüestions ideològiques, però, ai més no, el dia que arribi a ser transparent i s’expliqui de forma veraç i pedagògica, el dia que —al seu torn—, pugui debatre’s públicament com millorar-lo i això pugui formar part de programes polítics, només a partir d’aquest moment, podrà arribar a tenir un mínim de legitimitat a nivell democràtic, fins i tot segons les regles del propi sistema del qual forma part.

Retorn a «El diner és deute». Després que el Banc d’Anglaterra hagi posat la veritat del sistema bancari al descobert

Coincidint amb la publicació del documental Retorn, una història que vam construir juntes,
ahir mateix, a partir d’un article a The Guardian, del pensador i historiador David Graeber, i d’un posterior comunicat de la companya i economista Susana Martin Belmonte, ens assabentàvem d’un document publicat pel Banc d’Anglaterra la setmana passada que reconeix finalment que els diners es creen del no res, en el moment que els usuaris signen contractes de crèdits amb bancs privats i que només és a partir d’aquest fet que es creen els dipòsits i no al contrari.

reservafraccionaria

Com podem recordar, a traveś de Retorn Aquesta era precisament una de les informacions cabdals que vam difondre a través d’unes cinquanta xerrades i videofòrums del documental El diner és deute, amb la Marxa pel Decreixement l’any 2008 que, també, s’expressava en l’article que vam publicar massivament en les pàgines 2 i 3 de la publicació Crisi, al setembre de 2008, en el que és segurament l’article sobre aquesta qüestió que més vegades s’ha imprès.

Aquesta informació, va formar part, també, de l’escrit de la meva defensa (pp. 1 a 5), davant l’acusació que em van fer 16 entitats bancàries.

Un extracte del resum inicial que aporta el propi Banc d’Anglaterra en l’inici d’aquest nou document, diu:

«En l’economia moderna, la major part dels diners prenen la forma de dipòsits bancaris. Però, com es creen aquests dipòsits bancaris és sovint incomprès: la principal forma és a través dels prèstecs atorgats pels bancs comercials. Cada vegada que un banc fa un préstec, crea simultàniament un dipòsit corresponent en el compte bancari del prestatari, i per tant crea nou diner.

»La realitat de com es creen els diners avui en dia difereix de la descripció que es troba en alguns textos d’Economia:

  • En lloc dels bancs rebent dipòsits dels estalvis dels consumidors i prestant-los, és a partir del crèdits que es creen els dipòsits.
  • En temps normals, el banc central no fixa la quantitat de diners en circulació, ni són diners del banc central els que es multipliquen en més préstecs i dipòsits.»

El document sencer el podeu descarregar en aquest enllaç:
http://www.bankofengland.co.uk/publications/Documents/quarterlybulletin/2014/qb14q102.pdf

Cal recordar que el Banc d’Anglaterra és el primer de tots els bancs centrals que es va crear i el que, en el marc de l’imperi i poder geopolític anglosaxó, va estendre la seva manera de funcionar a tots els sistemes bancaris del món. La seva declaració, doncs, té un significat inigualable.

Cal observar que aquest mecanisme de creació de diners no ha format part mai de cap decisió democràtica, ni de cap programa polític, ja que ens va venir d’un imperi postfeudal.

Igualment, cal tenir en compte, també i encara, que són massa —perquè hi càpiguen en la nostra imaginació—, totes les conseqüències personals, socials, ecològiques i polítiques que ha tingut tots aquests anys i continua tenint en l’actualitat aquest sistema bancari, que just la setmana passada el Banc d’Anglaterra ha decidit «explicar millor».

Amb tot això, ara cal preguntar-nos fins quan deixarem que el poder a través del seu sistema educatiu i del sistema d’ordenament legal i jurídic, entre d’altres, perpetuïn una mentida que ha quedat d’una manera tant contundent al descobert.

I ara, jo em pregunto, amb la revelació del Banc d’Anglaterra, com se’m pot continuar acusant d’estafar a les entitats bancàries, en relació a uns diners que no existien abans de ser creats en forma de dipòsits en els comptes corrents que em van obrir?

I com es pot sostenir aquesta acusació sense tenir en compte que és tot el sistema bancari i és tot el poder econòmic, des de fa segles, el que ha estafat la població i ha fet que s’ensenyessin a les universitats uns mecanismes, com el multiplicador bancari, que només eren una cortina de fum per mantenir el seu privilegi de la creació privada de diner?

¿No són, doncs, els bancs els estafadors quan creen cadascun dels contractes de crèdit en frau de llei, per expressar unes condicions contractuals falses que no esmenten que els diners que hem de tornar amb interessos surten del no res?

Entrevista a Enric Duran. Revista Catalunya de CGT, octubre 2013

Enric Duran i Giralt, un quixot de la utopia per a una nova societat

Enric Duran és un exemple. Un exemple de que podem. Un exemple de que cada un, cada grup, un sindicat minoritari, com el nostre, podem. I estem cridats a transformar el mon. Com? L’Enric utilitza les falles de l’enemic, i per tan cal conèixer bé l’enemic. I pensar en gran, sense por.

Enric Duran lluita pel impossible, una manera que esdevingui realitat. Té la força de creure en si mateix i elegeix crear ja un altre mon, enlloc d’anar a la contra. Una de les mentides de l’Estat és que una persona sola no pot fer res, un grup petit no pot fer res i una comunitat petita tampoc. Així estem Catalunya, sempre amb l’autoestima sota terra, menys últimament.

Sobre l’Enric Duran hi ha molta informació per Internet (bloc personal, Twitter, facebook, Viquipèdia). Les publicacions Crisi, Podem, rebel·lem-nos, la Cooperativa Integral Catalana, i el seu llibre “Abolim la banca”.

Abolirem la banca?
El títol que jo volia que tingués el llibre que vaig escriure el 2009, era Desobeïm la banca. Abolim va ser només un consens al que es va arribar amb l’editorial. Des del meu punt de vista el que està a les nostres mans és organitzar-nos al marge de les estructures de poder, més que no transformar-les. I cada vegada disposem de més eines per aconseguir-ho.

Abolirem el consum, l’hiperconsum? En especial el consum del petroli i dels mitjans de comunicació de masses, etc.?
Podem transformar el nostre consum i necessitem fer-ho per molts motius. La sostenibilitat del planeta, l’autogestió de la nostra economia, gaudir d’una bona salut, són alguns dels més importants. El consum és una de les eines més senzilles que disposem per decidir amb els nostres actes quin món volem.

Estàs molt productiu, malgrat la clandestinitat. Com vius la clandestinitat?
De fet es pot dir que la clandestinitat m’ajuda a estar centrat en haver menys in-puts externs. En aquest sentit puc estar dit així més productiu en diversos projectes, a costa de reduir les meves relacions socials. Es una situació que no es nova, doncs ja la vaig viure 6 mesos després de fer pública l’acció i sóc coneixedor que m’hi puc sentir prou bé com per fer-la durar el temps que calgui.

Què has après en aquest temps de clandestinitat?
M’he pogut posar al dia de molts projectes i formes de pensament que són significatives pel canvi que volem dur a terme. Potser feia 10 anys, que no em dedicava com ara a observar que passa en diferents llocs del món, doncs havia estat molt centrat en l’àmbit català. Aquesta nova perspectiva, m’ajuda a aprendre moltes coses i poder-les enllaçar amb el que es fa a casa.

Una de les teves idees, és prioritzar la creació d’alternatives al sistema, l’autorganització, a la protesta i denuncia dels abusos del poders. Ens ho argumentes?
No és només una idea, sinó que és el que porto fent com deia els darrers 10 anys, tot i que en aquest àmbit és pot dir que els darrers 3 anys, amb la Cooperativa Integral Catalana han estat els més exitosos.
Quan vaig viure en primera persona tot el cicle de lluites que vam anomenar l’antiglobalització, vaig poder sentir la feblesa que significa passar-te mesos organitzant un acte d’un dia, sense després tenir capacitat de repetir-ho o mantenir-ho… Vaig veure que per confrontar-nos amb el poder, calia primer prioritzar l’autogestió i l’auto-organització, en comptes de generar contrapoder al carrer 1 dia de tant en tant, portar la nostra quotidianitat la dissidència del sistema dominant.

Les teves expropiacions als bancs, han sigut una estocada precisa a la banca, i molt meritòria. Vares pensar en fer-ho entre varis, col·lectivament, al constatar que funcionava, abans de fer públiques les expropiacions?
Amb les persones que en parlàvem hi havia molts dubtes de quina seria la reacció del poder i tot i donar-hi suport de diverses maneres, ningú es veia disposat a fer-ho en el mateix moment que jo. A més dels riscos i la no reversibilitat de la situació insolvent, cal tenir en compte també que la interacció amb els empleats de banca i la preparació de documentació són tasques feixugues per moltes persones que potser tot i assumir un compromís desobedient i polític, els ha faltat quelcom per sentir que elles també podien fer-ho.

Es tracta d’una acció individual, d’un Robin Hood, o d’una acció d’un grup d’afinitat?
Un entremig. Individual en els aspectes més concrets de l’acció en si, crèdits, documentació, etc…
Col·lectiva en la participació política i auto-organització per a fer un us dels recursos adequat pels objectius que teníem en aquell moment.

Hi han hagut imitacions, o expropiacions similars? Heu trobat noves falles en la seguretat dels bancs? Se’ls pot seguir expropiant als que ens roben?
Pel que sé hi hagut d’altres accions, però no s’han fet públiques. Diverses persones m’han escrit per a consultes relacionades amb això. Falles de seguretat del sistema bancari n’hi ha, sempre n’hi haurà, perquè els éssers humans ens equivoquem, això vol dir que encara que es facin determinats protocols a vegades els forats poden venir perquè a la pràctica no s’apliquin.

Dius que és legitim expropiar als bancs. De què serveix, si és il·legal?
Els arguments de legitimitat són diversos, com he exposat en diferents textos. Aquesta legitimitat ens serveix per tenir suport social ampli en accions en que es perjudiqui a la banca per generar un bé col·lectiu major, que contrasta amb el mal que ens estan fent. La lluita contra els seus abusos es un altre àmbit important i meritori en la confrontació amb la banca, cada vegada hi ha més entitats que estan fent una feina interessant en aquest àmbit

Ens informes que t’han vulnerat varis drets i que respondràs davant d’això. Quins drets? Com serà aquesta resposta?
Em refereixo als drets de defensa. Dret a citar testimonis, dret a la informació del procés, dret a escollir advocat, dret a tenir advocat….
La resposta dependrà de les forces que tinguem a nivell de grup de suport legal, i per això encara no està definit, però en tot cas tinc clar, que perquè no trepitgin cada vegada els drets que se suposa en les seves lleis que tenim, cal respondre quan això succeeix.

Una idea que m’agrada és que dius que no vols pertànyer a cap Estat, tampoc a l’hipotètic Estat català.
Penso que l’Estat com a concepte implica vulneració de llibertats, especialment a partir de la pertinença obligatòria que se suposa que implica en el marc d’un territori. Una de les lluites claus dels nostres temps penso que és qüestionar aquesta obligatorietat, i des de la sobirania individual dels éssers humans, practicar el nostre dret inalienable a auto-organitzar-nos com volem, en un marc de respecte amb els que no en vulguin ser part.

Viure fora l’Estat és difícil, ens tenen agafats des del moment que ens registren, per exemple, al imposar-nos el DNI. Com ho fas tu? Del DNI no ens podem donar de baixa, mentre hi hagi Estat.
Jo penso que sí que ens podem deslliurar del DNI. De fet hi ha diversos moviments al món com els freeman, que ho duen a terme en la pràctica. Es tracta de qüestionar l’arrel d’aquesta submissió, d’aquest no podem, i dur-ho a la pràctica en cada acció que fem.
Evidentment implica renunciar a algunes de les comoditats amb la que ens compra l’Estat modern, però relacionant-ho amb lo que deia abans, a mida que augmentem el nostre nivell d’autogestió, cada vegada és més senzilla aquesta renúncia a la vinculació amb l’Estat.

Ara et busquen també per una acció petita, de què es tracta? Quan penses tornar?
Aquesta acció més recent, s’explicarà quan sigui el moment oportú, encara no ho és. L’estratègia més relacionada amb el meu retorn actualment és el projecte restauratiu que estem treballant i encara no té data d’estar apunt. Penso que la justícia restaurativa és una línia de pensament i pràctica en relació a la justícia que és important que tots els moviments socials que s’enfronten al poder, descobreixin, perquè porta en la seva arrel la manera de relacionar-nos participativa i respectuosa que duem a dintre en contraposició al autoritarisme que predomina en el sistema oficial.

Explica’ns la justícia restaurativa i les seves avantatges? Aquesta proposta novadora pot funcionar en els governs ultraconservadors CiU i PP?
La justícia restaurativa representa un qüestionament profund tant del sistema judicial actual com les polítiques penals i penitenciàries, que predomina en la majoria dels Estats.
Proposa que en lloc de centrar la justícia en penar a l’acusat si es declarat culpable, aquesta es centri en restaurar a les persones que s’han vist afectades pel conflicte i demostra amb diverses experiències que per a dur a terme amb plenes garanties aquesta restauració cal que sigui un procés participatiu. En molts països d’arreu del món amb signes diversos s’està fent lloc amb aplicacions pràctiques. No es tan una qüestió de dretes o esquerres, com d’alliberar-nos de més de 2000 anys de dret i penitència romana, en benefici de mètodes que han perdurat des de l’antiguitat en múltiples experiències indígenes que encara perduren.

Dius que la presó no beneficia a ningú. La presó beneficia a l’ordre establert. L’amenaça de càstig i el càstig als que infringeixen les seves lleis són necessaris per a mantenir aquest ordre injust.
Exacte, per això necessitem posar en evidència aquests interessos moltes vegades no reconeguts, que té el poder en les presons, demostrant que els implicats en determinat conflicte tenen millores maneres de resoldre-ho que el càstig exemplar.

Què és pot millorar de la CIC, Cooperativa Integral Catalana?
Es tracta d’un projecte molt gran i amb moltes cares. Des que va començar ja fa més de tres anys, ha estat un procés constant d’aprenentatge i millora. Tot i això es pot dir encara que estem en els inicis, tot i que hem pogut generar una autogestió econòmica important, lo qual és una de les principals fites. Hi ha àmbits estratègics en el que el marge de millora és molt gran i podria fer-se en poc temps com per exemple facilitar millor i estendre les relacions econòmiques entre totes les persones i projectes que en són part. També estem en un moment important per poder anar desenvolupant àmbits d’ecofabricació amb codi obert.
El sistema públic cooperatiu, en àrees cabdals com l’educació i la salut, està encara en els inicis. Cadascun dels projectes són grans i complexos.
I finalment, trobo important també seguir estenent el procés a nivell local, de manera que es puguin anar replicant eines i recursos, que permetin descentralitzar tot plegat.

Què hem de fer per a utilitzar la moneda social? Quines avantatges, però
sobretot, a nivell pràctic, com ens hi posem a utilitzar-la?
No hi ha una sola moneda social, sinó que hi ha diverses vies de posar en marxa monedes socials i d’utilitzar les que ja existeixen. Nosaltres usem els ecos, que és el nom genèric que hem donat a diferents monedes creades des de diverses eco xarxes i la CIC. Per mi, el més significatiu d’aquesta eina de transició és que ens ajuda a empoderar-nos en el camí de l’autogestió econòmica, desenganxant-nos del diner convencional i descobrint que la moneda pot dependre d’un procés assembleari.
Ara, no hi ha formules màgiques i només quan es produeix quelcom o s’està disposat a treballar al marge del sistema, és quan es pot aprofitar realment l’eina de la moneda social. Qui en faci us només com a consumidor, senzillament estarà fent un acció de suport a determinades. iniciatives productives.
D’altra banda, trobo que és important també conèixer i mirar de comprendre les cripto-monedes com el bitcoin, que si bé no són socials, en el sentit que no hi ha una col·lectivitat que determini criteris d’us, poden fer un paper important també alhora de desenganxar-nos de la banca.

La Revolució integral és semblant a la zapatista? Coneixes els zapatistes? En què us hi assembleu?
Bé, conec els zapatistes de molt abans de treballar amb el concepte de revolució integral, de fet han estat des que sóc activista uns dels referents més significatius que he conegut. Quan vaig posar-me a prioritzar la construcció d’alternatives locals, de seguida vaig pensar que el que es tractava era de construir aquí la nostra autonomia, tal i com ells ho fan allà.
Els darrers anys, amb la CIC i amb el concepte d’anar fent la revolució integral al marge del capital i de l’estat, ens estem sentint especialment propers a la proposta zapatista. I per exemple, aquest estiu hem participat en la proposta zapatista de les escoletes autònomes, fent-ne una a aureasocial, i a l’hivern que ho tornaran a repetir hi haurà varies persones vinculades a les cooperatives integrals que aniran cap allà.

Has pensat en demanar exili a una dotzena de països, com Snowden, ja que no et respecten els drets bàsics?
No és una opció que contempli, perquè seria reconèixer legitimitat a algun d’aquests Estats i encara més, posar la meva llibertat en les seves mans. L’últim que voldria seria convertir-me en una moneda de canvi diplomàtica. Per això també, simbòlicament em va semblar interessant la proposta de ZAD de la Bretanya de cartejar-nos de manera pública, acceptant la seva proposta d’asil, des de l’autonomia de la seva lluita.

Ara què estàs preparant?
Seguim consolidant molts àmbits i impulsant-ne alguns de més nous. Entre ells com vam comunicar recentment, un mitjà de comunicació digital de caire mundial i descentralitzat, que es dirà RADI.MS i serà el projecte més visible del col·lectiu Radi, creat en el moment que vaig passar a la clandestinitat. Creiem que després de l’experiència tinguda en publicacions impreses (Crisi, Podem, rebel·leu-vos), en el moment actual és més interessant aconseguir generar un mitjà de comunicació estable, que sigui alhora una eina per enxarxar-se amb col·lectius afins a nivell planetari.
A banda ja he parlat de la justícia restaurativa, i hi ha alguna cosa més important, però encara no és moment de parlar-ne.

Anem cap a una dictadura dels mercats, cada cop més autoritària i terrible?
El nivell de corrupció demostrat en les més altes esferes, supera fins i tot el que molts havíem imaginat. Penso que en una dictadura dels mercats ja hi som de fa anys i és cert que en diferents àmbits augmenta la seva duresa, però alhora confio que podrem seguir generant cada vegada més eines per alliberar-nos-en i no cedir a la seva ansia de domini.

En la lluita de classes actual, els rics (banc, multinacionals) ens estant guanyant per golejada, com deia Bufet, i ni tan sols paguen la crisi que han creat.
Potser des del punt de vista de la lluita tradicional és així. Es evident que la resposta al carrer no correspon a la duresa de la situació. Però penso que hi té a veure que coincideix amb una reestructuració de les estratègies d’acció. Els moviments de masses van a la baixa, i d’altres respostes basades en les xarxes socials, les accions descentralitzades, en els grups d’afinitat, l’autogestió i la comunicació viral, encara no són prou efectives, però penso que ho arribaran a ser…

El Congrés confederal de la CGT, que es fa actualment, té per lema “No n’hi ha prou amb resistir, construïm l’autogestió”. Un lema semblant al del CIC d’anar construint comunitat i autogestió.
És clar que entre d’altres coses, tenim en comú aquest concepte i molta part de l’imaginari que hi ha al darrera. Ens hem trobat fins ara en xerrades, taules i debats, però seria interessant que cada vegada més trobéssim com fer-ho en l’acció autogestionària del dia a dia.

En una entrevista al Catalunya, fa uns cinc anys proposaves a la CGT una vaga general de veritat per tal que la crisi la paguin els rics. Les vagues generals d’un dia no han funcionat. Com ho veus? Com organitzar una vaga general indefinida?
Recordo que em referia a una vaga social que pogués dur-se a terme en tots els àmbits i de manera sostinguda. Era part de les propostes de la publicació PODEM. Entremig vam viure el 15-M el qual si bé en dies puntuals va tenir una participació massiva, es va convertir en una acció de desobediència sostinguda portada per algunes desenes de milers de persones. Penso que en podem aprendre que tenim capacitat per dur a terme accions de desobediència sostingudes, però no hem de pretendre que hi participin les masses (que són l’objectiu en canvi d’una vaga general d’un dia), sinó que des d’una “minoria nombrosa” se li pugui donar una visibilitat que en multipliqui l’efecte.

Com t’has format en la vida?
He tingut una formació autodidacta basada en la motivació per aprendre i en la recerca. Internet ha estat un eina bàsica en aquest camí. També ho ha estat l’experiència pràctica en tots els moviments i projectes en els que han participat que han comportat nous reptes cada vegada.

Quins son els esdeveniments de la teva vida, que n’estàs més content?
Potser el que més em satisfà és la constància i determinació que he mantingut tots aquests anys que porto en l’activisme, ja són 15 anys gairebé d’implicació ininterrompuda.

Com veus el moviment llibertari actual?
Trobo que s’està en un moment de cruïlla entre unes pràctiques basades en una important tradició històrica i d’altres nous camins afins a la cultura llibertària, però que segueixen vies més imprevisibles. Davant d’això trobo important que es continuï generant un marc de respecte i de disposició a aprendre un dels altres, perquè només així podrem gaudir de la riquesa que genera tota aquesta diversitat i fer-nos més forts.

Cinc anys després de Crisi. Posada al dia de fets, reflexions i estratègies

Després d’un període de silenci, aquest comunicat té l’objectiu de  posar al dia a tots els éssers humans que puguin i vulguin llegir-me sobre fets, punts de vista i perspectives que estan sorgint en el moment present, quan fa més de set mesos que sostinc la meva activitat política i personal des de la clandestinitat.

La resposta repressiva del sistema judicial espanyol, que s’ha donat des d’aleshores, no m’ha agafat per sorpresa, com tampoc no em sorprèn que vulnerin els drets de defensa que la seva pròpia Constitució reconeix, una i altra vegada. Ara, que no em sorprengui no implica que em pensi quedar de braços plegats.

•    Dret a la informació del procés, vulnerat.
•    Dret a escollir testimonis, vulnerat.
•    Dret a escollir lliurement el meu advocat, vulnerat.
•    Dret a tenir un  advocat defensor, vulnerat…
crisisport
Sembla ser que la secció segona de l’Audiència provincial de Barcelona s’ha inventat una nova llei que diu que un acusat en rebel·lia perd els seus drets fonamentals en relació al procés de defensa, i això que se suposa que l’anomenada carta universal dels drets humans és per a tots els éssers humans en qualsevol circumstància.

I així, més de 210 dies després d’acceptar la dimissió del meu anterior advocat, els jutges encara no han permès que en sigui nomenat un altre. Més de 210 dies sense advocat dels quals més de 180 amb ordre de detenció directa.

No ens hauria d’estranyar que passin aquestes coses quan dades contrastades ens avisen de la falta de separació de poders dins d’aquest Estat, com per exemple la militància en el partit del govern del president del Tribunal Constitucional; o quan la connivència dels diferents poders d’aquest mateix Estat amb la pròpia banca que em denuncia és quelcom normalitzat després que van desapareixent quantitat multimilionàries prestades pel propi Estat, mentre el dia que es denuncia acaba quedant en l’oblit.

De fet, fins i tot, un sector habitualment poc mobilitzat com havien estat els treballadors de la justícia ara fa una vaga indefinida a Catalunya a causa, entre d’altres, de l’onada privatitzadora i recentralitzadora de diferents processos judicials.  Fins i tot es pretén que la instrucció d’un cas la porti un fiscal, el qual depèn jeràrquicament del Fiscal general de l’Estat designat directament pel govern de l’Estat.

Com ja vaig manifestar en anteriors comunicats, aquesta manera d’abordar conflictes no és la meva, i no accepto formar part d’un sistema de drets i deures en què una autoritat externa em pugui jutjar i condemnar a presó, sense ni tan sols escoltar els meus arguments. Per aquest motiu, amb la col·laboració d’un grup de treball, format per persones estudioses i professionals de la justícia restaurativa, estem preparant un projecte restauratiu que realment permeti que totes les parts implicades i afectades per aquella acció puguem participar-hi amb igualtat, des de l’escolta i el respecte. És des del respecte a la meva dignitat com a persona que participaré en un  procés judicial i no de cap altra manera.

Mentre preparem el projecte restauratiu, estem valorant de dur a terme les accions legals adequades, davant la vulneració de drets que està succeint cada dia que passa en relació a la meva defensa. Encara que és un sistema legal pel qual no em sento interpel·lat, es tracta de l’únic llenguatge que entenen determinades persones i institucions, de manera que a vegades cal fer-ho, per no deixar com si res, que accions com aquestes, que un altre dia poden afectar una altra persona, quedin impunes.

I si la posada al dia d’aquesta informació la publico avui és perquè avui fa cinc anys que va sortir a la llum la publicació Crisi, la qual a més, de la declaració «He “robat” 492.000 euros als que més ens roben per denunciar-los i construir alternatives de societat», incorporava tota una sèrie de crítiques al sistema bancari prou contundents, però que en l’actualitat s’han quedat molt curtes, en relació amb els fets ocorreguts en la crisi permanent que vivim des de llavors.

Aprofitant que aquella acció d’expropiació bancària va ser presentada aquell 17 de setembre del 2008 com una acció individual, en el marc d’un moviment social molt més ampli, diversos mitjans de comunicació i el sistema judicial es van encarregar de despolititzar-la per presentar-la com un fet puntual, allunyada del seu significat polític tant de denúncia com, sobretot, d’impuls i construcció d’un procés col·lectiu.

Avui, tenint en compte que el sistema legal de l’Estat espanyol té una llei que fa prescriure tots els delictes pels quals es pugui demanar menys de 5 anys de presó, quan fa 5 anys que es van dur a terme, puc dir, que aquella acció no hauria estat possible sense totes les persones que hi van contribuir, especialment a través dels diversos processos assemblearis que van permetre decidir col·lectivament el destí de bona part d’aquells fons i l’execució dels projectes sabent l’origen dels diners, i donant-li, per tant, un significat polític revolucionari amb voluntat d’impulsar la construcció d’alternatives al sistema establert que no hauria tingut si només hagués estat una acció individual.

Potser ara, aprofitant el pas del temps, és més factible que d’altres persones comparteixin la seva experiència de com ho van viure i cap a on es van destinar aquells diversos finançaments.

Com deia,  els motius que van justificar aquella acció però, no han prescrit, i per això continuo a dia d’avui facilitant suport a d’altres iniciatives,que pretenen realitzar accions similars i per això, també, no he renunciat a trobar i aprofitar nous forats que deixa el sistema bancari en la seva desmesurada voluntat de lucrar-se a través dels estalvis de la gent. Per això, ara mateix les forces policíaques de l’Estat espanyol no em busquen només per l’acció explicada el 2008, sinó, també, per una altra, encara que més petita, realitzada el 2011.

Mentre els bancs continuïn mantenint el monopoli de l’emissió del diner legal, mentre continuïn prestant amb interessos els diners que els acords dels estats els han permès crear sense cost i que haurien de formar part del comú, mentre continuïn resultant impunes en la seva deriva especulativa, generant forats de milers de milions d’euros que provoquen retallades socials arreu, mentre es fan responsables de drames personals expulsant gent de casa seva…, mentre tot això continuï passant, serà igualment legítim recuperar des de l’audàcia col·lectiva la part que es pugui d’aquests diners que ens estafen, per dedicar-los realment a projectes relacionats amb el bé comú.

Amb l’experiència viscuda, sé que haver d’estar amagat per realitzar accions que trobo coherents amb la meva manera de veure la revolució no em treu el son. De fet, tots aquests dies de socialització reduïda i presència nul·la, no només han comportat un seguit de limitacions sinó que alhora han servit per poder accedir i aprofundir en alguns aprenentatges que m’han fet evolucionar en les línies estratègiques que considero importants per a la transformació social. Aquest fet ha provocat que m’agafés un temps per situar tots aquests nous coneixements adquirits i pensaments desenvolupats i així generar nous projectes que em semblen especialment motivadors i prioritaris a dia d’avui.

Un dels temes que m’ha cridat l’atenció d’aquests mesos és com tots els esforços, durant anys, per mantenir en secret el desenvolupament de tecnologies i la realització de contractes amb els gegants d’Internet, per part del govern dels EUA i d’altres països del món amb l’objectiu de controlar els éssers humans a través d’Internet, ha quedat esmicolat perquè una sola persona s’ha atrevit a arriscar-se a fer-ho públic i el seu testimoni ha fet la volta al món. El mateix havia succeït abans amb milers de documents secrets, alliberats per Wikileaks i els seus valents informadors.

Aquesta constatació de l’espiament global, no farà més que accelerar la tecnologia i l’us d’eines de comunicació encriptada, que farà poc menys que impossible mantenir el control de la informació de la població per part de les agències d’espionatge.

Són exemples significatius que els desequilibris que hi hagut històricament entre el poder dels de dalt i la llibertat del poble es redueixen.

Però, n’hi ha molts més. Aquest any ha estat el de l’explosió de les monedes digitals descentralitzades, les quals, amb tecnologia p2p i criptografia, s’estan usant ja actualment per mantenir l’anonimat i la privacitat en un terreny, el dels intercanvis econòmics, el control dels quals és en la base de l’economia dels Estats. Després de molts segles de monopoli de l’emissió de moneda per part dels bancs centrals i dels bancs privats; després que els estats hagin destinat ingents recursos a controlar i fiscalitzar l’economia dels de baix…, ara , amb programari lliure s’ha dissenyat i compartit una tecnologia que no només facilita realitzar moviments de valor entre qualsevol lloc del món sense comissions, sinó que impedeix al poder fiscalitzar aquestes accions de compra-venda.

I encara n’hi ha més. La tecnologia de fabricació 3D permet que amb una sola màquina de menys d’1 m3 es fabriquin tot tipus de peces i artefactes, els dissenys dels quals es comparteixen a la xarxa perquè d’altres persones puguin també fabricar-los sense haver-los d’idear de nou. També, aquesta tecnologia està cridada a posar límits a la capacitat de control per part del poder, mentre les patents van perdent volada igual com ho han fet anys enrere les llicències de copyright sobre el coneixement.

Per això, tecnologies com l’encriptació, el bitcoin i les impressores 3D són puntes de llança de tota una sèrie de tecnologies revolucionàries que tot just comencen, per multiplicar la llibertat dels individus i de les xarxes autoorganitzades al marge del poder, posant data final a l’hegemonia dels Estats-nació tal com els hem conegut en les darreres dècades. Els sistemes de control de l’activitat econòmica  basats en la coerció i el monopoli de la violència, tenen els dies comptats. En el futur, només a través del convenciment, l’educació, i el treball sincer per al bé comú es podran ajuntar  recursos per usar-los per a l’interès general.

En aquest context, tots i totes els qui treballem per una revolució integral que inclogui la construcció de noves estructures d’autoorganització social i política alhora que una transformació profunda de l’ésser humà que recuperi l’ésser comunitari, tenim un repte encara més gran del que havíem  imaginat. És importantíssim, si no  imprescindible, que puguem demostrar –amb la difusió d’aquest imaginari i amb l’extensió de les pràctiques– que és possible generar un model d’organització social i econòmic sense cap tipus de coerció, de caire voluntari i sense necessitat,  si no és possible, de cap exclusivitat en l’assentament en un territori determinat.

Per això, mentre continuo col·laborant, tot i la mancança que significa la no presència física en el procés de desenvolupament de la Cooperativa Integral Catalana, he pensat que el moment present marqui un abans i un després per prioritzar, també de manera especialment important, noves accions i inicatives d’enxarxament i de comunicació en l’àmbit planetari.

Lògicament, el silenci que ha acompanyat el col·letiu RADI, després d’haver-ne anunciat la creació fa poc més de mig any, ha tingut a veure amb tot aquest replantejament estratègic. Per això, properament també en sentireu a parlar.

 

Enric Duran
17 de setembre de 2013

Enric Duran entrevistat a “No Hi Ha Futur”

futurAudio de la entrevista amb Enric Duran i Xavier Borràs a “No Hi Ha Futur“, Boca Ràdio. 10/09/2013.

Article rebelion.org / waging non violence: La desobediència com actitud vital per transformar el món

Ens fem ressó d’aquest article sobre Enric Duran i la desobediencia, publicat fa uns dies per la periodista Marta Molina:

La desobediència com a actitud vital per transformar el món

Marta Molina
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=167503

Per fer un acte de desobediència civil, en primer lloc, cal perdre la por, conèixer bé al teu enemic i el poder que té, comptar amb una motivació que tingui una bona estratègia darrere i un grup de suport que doni suport teva acció. Però el que és més important és que la teva acció serveixi per construir alternatives al poder ia les estructures a què t’enfrontes.

Això és el que va fer Enric Duran, català, nascut fa 37 anys a Vilanova i la Geltrú, a 50 km de Barcelona. La seva primera acció de desobediència, realitzada al 2008, va ser expropiar mig milió d’euros als bancs espanyols per denunciar la perversió del sistema capitalista i la mala praxi dels bancs i repartir aquests diners entre diferents moviments socials que construeixen alternatives per a una societat més justa . Amb aquests diners també es va finançar la publicació Crisi-a través de la qual va donar a conèixer la seva acció d’insubmissió bancària el 17 de setembre de 2008.

“Es tracta d’una acció aliena a cap tipus de violència, que reivindico com una nova forma de desobediència civil, a l’alçada dels temps que corren. Quan el finançament al consum i l’especulació són dominants a la nostra societat, què millor que robar als que ens roben i repartir els diners entre els grups que ho denuncien i construeixen alternatives? “

La seva acció desobedient no ha deixat de donar fruits en forma d’alternatives al capitalisme i la construcció d’un altre món. Enric i el moviment que va inspirar, les Cooperatives Integrals, estan cridant a la Revolució Integral com un procés de transformació radical de la societat.

El passat 8 de febrer, va sortir d’on es trobava habitualment a Barcelona-Catalunya-i es va preparar per desobeir el sistema judicial no presentant-se al seu judici. Té una ordre de recerca i captura- des de el passat 23 març 2013 – per part de la justícia espanyola per ser desobedient i per no creure en el sistema que pretén jutjar-lo. Enric es declara insubmís al sistema judicial i apel·la al dret a rebel·lió.

Ara es troba en la clandestinitat. Segons ell, és més útil amagat “en algun lloc del món” que a la presó. Enric està amagat, però connectat a Internet, eina que li permet “estar a tot arreu”. Per això podem parlar amb ell tranquil·lament durant més d’una hora i sentir la seva veu sense saber en quin racó de món s’amaga per poder explicar la seva acció desobedient i donar a conèixer les propostes alternatives que ja estan donant fruits a Catalunya i part d’ Europa.

Inspirat per les propostes de lluita per l’autonomia dels zapatistes des del seu naixement a Chiapas-Mèxic Enric recull el sentit de “El Temps del Si” de què parla l’EZLN en un comunicat publicat el passat mes de gener. Per a ell, “El Temps del Si” significa el temps de construir, de posar el centre d’atenció a afirmar el món que volem ia aprendre de forma col·lectiva a portar-lo a la pràctica, comunicar i facilitar que es pugui estendre.

Ser desobedient

El 2008, quan es comença a albirar la crisi econòmica a Espanya, Enric ja preparava una estratègia per condemnar la banca i el sistema de “deixar diners que no tenen i, a través de potents instruments d’enginyeria financera, crear diners com a deute”. Aquesta estratègia comprenia una primera acció de desobediència civil-que va realitzar només-en què va expropiar mig milió d’euros per donar-los a moviments socials i va declarar que mai pagaria el seu deute.

Com ho va fer? Doncs va ser demanant crèdits bancaris a totes les entitats que va poder, donant una aparença de solvència-que tenia una feina estable, un moviment de diners, que podria pagar aquests crèdits i també que no tenia un altre endeutament. Amb això va ser aprenent què havia de fer i com havia d’actuar perquè un munt de bancs li donessin crèdits. Duran va aconseguir que li fessin 68 operacions creditícies a 39 bancs, 492 mil euros en total. Després, quan ja havia arribat al punt definitiu, “un cop vaig deixar de pagar tots els crèdits, vaig treure els diners dels comptes i ho vaig fer públic el setembre de 2008. Durant tot aquest procés vaig estar invertint aquests diners en projectes d’alternatives al capitalisme fins que es va culminar en les ultimes publicacions dels diaris “Crisi” i “Podem” que també es van finançar amb aquests diners “.

Els mitjans comercials li van posar el sobrenom de “Robin Hood dels bancs” o “Robin Bank”, però més aviat la seva inspiració en l’acció concreta d’insubmissió bancària van ser gent com l’anarquista basc Lucio Urtubia qui va dur a terme una multimilionària estafa de xecs de viatges de Citibank en els anys setanta i que va arribar a desestabilitzar el banc provocant la seva caiguda a la Borsa fins al límit de la fallida. Per aquell llavors, Uturbia aconseguia diners sense usar la violència ia través de l’estafa, per finançar organitzacions revolucionàries i anarquistes. A diferència d’Urtubia, que va actuar sempre de forma clandestina, Enric Duran va fer pública la seva acció precisament per defensar la legitimitat de les seves accions davant la societat. Si no explicava el que havia fet, el com i el perquè, la seva acció desobedient no tindria repercussió ni sentit.

Ara Durán torna a ser desobedient, de fet mai va deixar de ser-ho perquè per a ell és una actitud vital, coherent i necessària per construir una altra societat. Aquesta vegada va decidir no reconèixer l’autoritat del sistema judicial de l’estat ia partir d’això, no col · laborar a ser jutjat-en primera instància per no presentar-se al judici per l’acció d’expropiació dels bancs i davant els 8 anys de presó que li demanen, però sobretot pel tipus de judici que s’estava plantejant. Duran va presentar 23 testimonis que justificaven i corroboraven l’estat de necessitat, que és aquesta acció en la qual, per fer un bé més gran es comet una il·legalitat i que, segons reconeix el Codi Penal, és un eximent de pena. El jutjat no va acceptar els 23 testimonis i això reafirma la seva decisió de no participar i no col · laborar en el seu judici.

“Si algun dia, per voluntat meva o no, sóc jutjat, aviso que l’únic veredicte que acceptaré serà l’absolució per consideració del tribunal que la meva acció no és constitutiva de delicte, a causa de la seva motivació ètica i solidària en contra dels actors que més mal fan a aquesta societat i en pro del bé comú. A part d’això, no negociaré penes menors per evitar complir condemna, ni pagaré una fiança, ni multa, ni negociaré el deute. Si l’estat és incapaç de sortir de la pressió dels poders fàctics, que tothom ho vegi mantenint una persona com jo a la presó ”
El passat 14 de març la seva acció va inspirar la campanya “La desobediència no cap a la presó” amb l’objectiu de finançar una estructura organitzativa de protecció perquè cap persona que faci una acció de desobediència civil pugui anar a la presó i donar suport a la investigació i desenvolupament d’estratègies integrals per crear alternatives a l’actual sistema judicial i en pro de la llibertat d’expressió. Ho van fer a través del COOPFUNDING, impulsat per la Cooperativa d’Autofinançament Social en Xarxa (CASX, en les seves sigles en català) i la Cooperativa Integral Catalana (CIC). En 12 dies han aconseguit 4625 euros i gairebé 100 participants.

En el marc de la crida a la Revolució Integral i davant els fets esdevinguts a Xipre que han demostrat fins a quin punt la Unió Europea és capaç d’imposar mesures que perjudiquin els dipòsits bancaris d’una part de la població-el passat 1 d’abril van començar la campanya “Remou teus diners” per animar la ciutadania espanyola a cancel·lar els seus comptes d’estalvi, fons d’inversió i fons de pensions i vendre les seves accions i traslladar els diners i obrir nous dipòsits a la banca ètica i cooperativa.

Tenim el Dret a Rebel·lió i el deure de transformar

Al desembre de 2011, Durán va escriure una Carta convidant a la desobediència civil massiva a través de la insubmissió bancària i el dret a Rebel·lió.
“Els drets humans són una qüestió de mínims innegociables que si no es compleixen només es poden defensar amb un dret, el dret a rebel·lió”

Duran i els integrants de les CIC s’inspiren en un suposat dret que és reconegut des de fa més de dos segles pel dret internacional, a través, per exemple de la “Declaració dels drets de l’home i del ciutadà” de 1793. “Quan el govern actua en perjudici de la majoria i en benefici de la petita minoria el gran dret que té la gent és el de desobeir i rebel · lar-davant d’aquesta injustícia. Atès el que està passant des de fa anys -però especialment aquests últims anys- en relació a beneficiar el poder, beneficiar els bancs i perjudicar la majoria de població, vam creure que era oportú defensar la desobediència recordant aquest dret “, comenta Enric.

Per a ells el desobeir és una actitud vital quant a tot el que es van trobant en la seva acció de ser coherents amb la seva forma de pensar i parlen ja desobediència integral. Es tracta, ja que estan construint una altra societat i un altre món, de no desobeir simplement a una llei perquè volen transformar-la i millorar-la sinó que desobeeixen una llei o una altra acció del sistema perquè, segons Enric, “no el reconeixem com el nostre i per tant, en el nostre camí cap a una altra societat no som part del sistema que ens tracten d’imposar i el desobeeim “

Parlant amb Enric vam arribar a la conclusió que actuant de cara, en col·lectiu i de forma organitzada, encara que l’enemic sigui molt gran i molt poderós, té les seves limitacions “i nosaltres tenim la força de la legitimitat i del suport de molta gent que no sempre pot actuar però que pensa com nosaltres “, comenta Enric. Segons ell, el poder està habituat a l’autocensura, “que la nostra por ens pari i a crèixe’s a través d’això, però quan actuem amb força, amb dessenvoltura i valentia, a vegades no sap com respondre i fa un pas enrere perquè es reconeix la seva falta de legitimitat per atacar el nostre bon actura. Per això, aquesta part d’autoafirmació i d’actuar en base al que volem més enllà de determinats riscos ja que és clau “.

Però Duran reconeix que en cada context, els perills poden ser diversos i cal tenir-los en compte. “Jo ara mateix, per exemple, he d’estar amagat i no és per por, sinó per estratègia”. Enric és ara més útil a l’estratègia de transformació de la Revolució Integral des de la llibertat, encara que sigui d’amagat, que no des de la presó.
Des de fa anys, per Duran i per a molts dels integrants del moviment, els zapatistes i tot el que està al seu voltant han estat i són uns referents per la seva lluita d’autoorganització, autoafirmació i de portar a la pràctica allò en què es creu fins a les ultimes conseqüències. Per Duran, és un dels pocs moviments que ha portat a la pràctica el “no reconèixer el poder i el no centrar-se en defensar alguna cosa davant els de dalt i davant l’estat sinó en portar-lo a la pràctica des d’autonomia”. També amb ells hi ha altres referents a Amèrica Llatina com el MST (Moviment Sense Terra al Brasil) o els maputxes a Xile o diversos moviments a Bolívia amb els que volen poder treballar cada vegada més properament i en xarxa. A Europa, segueixen fent xarxa amb molts grups com els que construeixen els espais alliberats, que s’han anat estenent des del moviment d’ocupació, com ara l’experiència de les ZAD (Zona A Defensar) a Notre Dame des Landes (La Bretanya) han creat els seus espais alliberats per evitar la construcció d’un aeroport i al mateix temps estan generant una altra forma d’autoorganització i de vida.
Per Duran, és, com diuen els zapatistes, “el temps del sí”, de construir, de posar el centre d’atenció a afirmar el món que volem i a aprendre de forma col·lectiva a portar-lo a la pràctica. Duran i les Cooperatives Integrals estan promovent aquest missatge i volen, no només seguir portant-ho a la pràctica ells mateixos sinó també comunicar i facilitar que es pugui estendre.

Una versió més breu d’aquest article va ser publicada originalment en anglès per Waging non Violence