Condemna a la banca

«I si algun dia, per voluntat meva o no, sóc jutjat, aviso que l’únic veredicte que acceptaré serà l’absolució per consideració del tribunal que la meva acció no és constitutiva de delicte, a causa de la seva motivació ètica i solidària en contra dels actors que més mal fan a aquesta societat i en pro del bé comú. Fora d’això, no negociaré penes menors per evitar complir condemna, ni pagaré una fiança, ni multa, ni negociaré el deute. Si l’estat és incapaç de sortir de la pressió dels poders fàctics, que tothom ho vegi mantenint una persona com jo a la presó.»

deudaPEQ

 

Més enllà que en aquest cas sigui la banca qui ens vol condemnar, nosaltres considerem que hauria de ser la banca la condemnada.

Perquè hi hagi estafa cal que hi hagi apropiació indeguda. L’apropiació indeguda és un delicte contra el patrimoni i la propietat consistent en l’apoderament de béns aliens amb intenció de lucrar-se, quan aquests béns es troben legalment en la seva possessió a través d’altres títols de possessió com pot ser, per exemple, un crèdit.

I en aquest cas no és l’Enric qui s’ha apropiat de béns aliens. L’Enric va sol·licitar crèdits que el banc li va atorgar mitjançant el sistema de reserva fraccionària, que es el sistema que permet als bancs crear diners com a deute. Aquest sistema és el responsable de la bombolla creditícia. Actualment, els bancs privats deixen diners que no posseeixen, ja que no estan recolzats per cap actiu concret, sinó que a través de potents instruments d’enginyeria financera permeten la creació de diner com a deute, creada a partir del diner dels comptes en dipòsit dels seus clients.

Per aquest motiu qui s’està contínuament lucrant amb béns aliens és la banca que especula amb els diners que els seus clients els deixen en dipòsit. Això és apropiació indeguda, perquè no es pot especular amb quelcom que no és de la teva propietat sinó que sols està en la teva custòdia; per exemple, si el propietari d’un pàrquing es dediqués a llogar els nostres cotxes mentre els tenim a la seva custòdia, això seria un delicte d’apropiació indeguda. Però, quan ho fa el banc no és així, la impunitat es compra.

Qui “roba” a un lladre per col·lectivitzar-ne el béns, què és? I si aquest lladre ha portat a la misèria a milions de persones, aleshores tornem a preguntar-ho, qui els ha expropiat i els ha denunciat per avisar a tothom, què és?

Per altra banda, perquè hi hagi estafa, que és del que acusen l’Enric, és fonamental que hi hagi lucre. L’Enric no només ha fet l’acció per visibilitzar el que fan aquests lladres financers, que són els bancs, sinó que sobretot, com es va fer públic i es pot comprovar amb tota la xarxa de cooperatives integrals que han sorgit després d’aquella primera acció, l’Enric no es va lucrar amb els diners dels crèdits, sinó que els va recuperar de la banca per posar-los de nou al servei dels ciutadans amb diferents iniciatives que ofereix la CIC, com ara cooperatives d’habitatge social, centres d’autogestió primària en salut, educació lliure, tots ells drets bàsics que actualment l’Estat ens està robant. I això no és lucrar-se.

Lucrar-se és el que fan els bancs quan porten a terme més de 400.000 execucions hipotecàries i condemnnen milers de famílies a la pobresa absoluta, quan no al suïcidi, i les obliguen a continuar pagant un deute que ja s’han cobrat amb l’immoble, de manera que cobren dos cops el mateix crèdit –i recordem que és un crèdit que no han finançat amb el seu capital, sinó amb els dipòsits dels comptes a la vista de tots nosaltres. Això sí que és lucrar-se i és apropiació indeguda! I estafa és que la justícia obligui els ciutadans desnonats a pagar quotes mensuals per malviure desemparats als nostres carrers.

Estafa també és que ens diguin que el deute públic ascendeix a 1,8 bilions d’euros quan el bilió correspon al deute privat (bancs i gran corporacions) que amb la complicitat de l’Estat ens l’han endinyat com a deute públic de tots els ciutadans.

Estafa és que endeutin els ciudatans amb 100.000 milions d’euros per destinar-los als bancs espanyols perquè paguin els seus deutes amb els bancs alemanys i francesos, quan una part cada vegada més gran de la població supera el llindar de pobresa. Això és estafa i és apropiació indeguda per part de les entitats financeres.

Estafa és que els bancs per simular solvència hagin col·locat quantitats industrials de participacions preferents a la població i s’hagin negatca retornar els estalvis als seus clients un cop vençuts els terminis.

És estafa que els responsables d’aquest robatori realitzat amb violència institucional, que en diuen crisi, siguin recompensats amb indemnitzacions estratosfèriques, i apropiació indeguda és que aquestes indemnitzacions als culpables siguin pagades amb els nostres diners, amb els diners que paguem amb els impostos, amb els diners públics amb els quals els bancs han estat intervinguts.

Estafa és que a Emilio Botín se li atorgués tractament de vip considerant el seu oblit a declarar els seus impostos com un error i no com un delicte, i que no se li hagi exigit retornar a l’Estat espanyol els 2.000 milions d’euros evadits il·legalment a Suïssa.

Estafa és que amb els nostres diners l’estat avali 90.000.000.000. euros del banc dolent per comprar tots els actius tòxics dels bancs privats, quan aquí el que necessitem són polítiques d’habitatge social.

Estafa és que els bancs inverteixin els diners públics que l’Estat els va prestar a l’1% d’interès amb l’objectiu de reactivar el crèdit i amb aquests diners comprin deute públic, que l’Estat els haurà de pagar a un 5 o 6% d’interessos, de manera que estan especulant i robant-nos diners de forma inadmisible.

Tot això és apropiació indeguda, una estafa i una falta de respecte a tots els ciutadans.

És del tot il·legítim que ens pengin a l’esquena un extraordinari deute que no ens correspon i que se’ns exigeix amb retallades pressupostàries que han condemnat els ciutadans a l’empobriment, a la pauperització de les seves condicions de vida, al desmantellament dels serveis públics, a la inestabilitat familiar, a la pèrdua de futur, al consum de fàrmacs i a la decadència democràtica, mentre es regalen milers de milions d’euros als bancs, se silencia la compra de material militar per uns altres milers de milions, es permet a les elèctriques que ens estafin amb el dèficit tarifa, etc.

ELS DRETS HUMANS SÓN UNA QÜESTIÓ DE MÍNIMS INNEGOCIABLE QUE SI NO ES COMPLEIXEN NOMÉS ES PODEN DEFENSAR AMB UN DRET, EL DRET DE REBEL·LIÓ.