Cinc anys després de Crisi. Posada al dia de fets, reflexions i estratègies

Després d’un període de silenci, aquest comunicat té l’objectiu de  posar al dia a tots els éssers humans que puguin i vulguin llegir-me sobre fets, punts de vista i perspectives que estan sorgint en el moment present, quan fa més de set mesos que sostinc la meva activitat política i personal des de la clandestinitat.

La resposta repressiva del sistema judicial espanyol, que s’ha donat des d’aleshores, no m’ha agafat per sorpresa, com tampoc no em sorprèn que vulnerin els drets de defensa que la seva pròpia Constitució reconeix, una i altra vegada. Ara, que no em sorprengui no implica que em pensi quedar de braços plegats.

•    Dret a la informació del procés, vulnerat.
•    Dret a escollir testimonis, vulnerat.
•    Dret a escollir lliurement el meu advocat, vulnerat.
•    Dret a tenir un  advocat defensor, vulnerat…
crisisport
Sembla ser que la secció segona de l’Audiència provincial de Barcelona s’ha inventat una nova llei que diu que un acusat en rebel·lia perd els seus drets fonamentals en relació al procés de defensa, i això que se suposa que l’anomenada carta universal dels drets humans és per a tots els éssers humans en qualsevol circumstància.

I així, més de 210 dies després d’acceptar la dimissió del meu anterior advocat, els jutges encara no han permès que en sigui nomenat un altre. Més de 210 dies sense advocat dels quals més de 180 amb ordre de detenció directa.

No ens hauria d’estranyar que passin aquestes coses quan dades contrastades ens avisen de la falta de separació de poders dins d’aquest Estat, com per exemple la militància en el partit del govern del president del Tribunal Constitucional; o quan la connivència dels diferents poders d’aquest mateix Estat amb la pròpia banca que em denuncia és quelcom normalitzat després que van desapareixent quantitat multimilionàries prestades pel propi Estat, mentre el dia que es denuncia acaba quedant en l’oblit.

De fet, fins i tot, un sector habitualment poc mobilitzat com havien estat els treballadors de la justícia ara fa una vaga indefinida a Catalunya a causa, entre d’altres, de l’onada privatitzadora i recentralitzadora de diferents processos judicials.  Fins i tot es pretén que la instrucció d’un cas la porti un fiscal, el qual depèn jeràrquicament del Fiscal general de l’Estat designat directament pel govern de l’Estat.

Com ja vaig manifestar en anteriors comunicats, aquesta manera d’abordar conflictes no és la meva, i no accepto formar part d’un sistema de drets i deures en què una autoritat externa em pugui jutjar i condemnar a presó, sense ni tan sols escoltar els meus arguments. Per aquest motiu, amb la col·laboració d’un grup de treball, format per persones estudioses i professionals de la justícia restaurativa, estem preparant un projecte restauratiu que realment permeti que totes les parts implicades i afectades per aquella acció puguem participar-hi amb igualtat, des de l’escolta i el respecte. És des del respecte a la meva dignitat com a persona que participaré en un  procés judicial i no de cap altra manera.

Mentre preparem el projecte restauratiu, estem valorant de dur a terme les accions legals adequades, davant la vulneració de drets que està succeint cada dia que passa en relació a la meva defensa. Encara que és un sistema legal pel qual no em sento interpel·lat, es tracta de l’únic llenguatge que entenen determinades persones i institucions, de manera que a vegades cal fer-ho, per no deixar com si res, que accions com aquestes, que un altre dia poden afectar una altra persona, quedin impunes.

I si la posada al dia d’aquesta informació la publico avui és perquè avui fa cinc anys que va sortir a la llum la publicació Crisi, la qual a més, de la declaració «He “robat” 492.000 euros als que més ens roben per denunciar-los i construir alternatives de societat», incorporava tota una sèrie de crítiques al sistema bancari prou contundents, però que en l’actualitat s’han quedat molt curtes, en relació amb els fets ocorreguts en la crisi permanent que vivim des de llavors.

Aprofitant que aquella acció d’expropiació bancària va ser presentada aquell 17 de setembre del 2008 com una acció individual, en el marc d’un moviment social molt més ampli, diversos mitjans de comunicació i el sistema judicial es van encarregar de despolititzar-la per presentar-la com un fet puntual, allunyada del seu significat polític tant de denúncia com, sobretot, d’impuls i construcció d’un procés col·lectiu.

Avui, tenint en compte que el sistema legal de l’Estat espanyol té una llei que fa prescriure tots els delictes pels quals es pugui demanar menys de 5 anys de presó, quan fa 5 anys que es van dur a terme, puc dir, que aquella acció no hauria estat possible sense totes les persones que hi van contribuir, especialment a través dels diversos processos assemblearis que van permetre decidir col·lectivament el destí de bona part d’aquells fons i l’execució dels projectes sabent l’origen dels diners, i donant-li, per tant, un significat polític revolucionari amb voluntat d’impulsar la construcció d’alternatives al sistema establert que no hauria tingut si només hagués estat una acció individual.

Potser ara, aprofitant el pas del temps, és més factible que d’altres persones comparteixin la seva experiència de com ho van viure i cap a on es van destinar aquells diversos finançaments.

Com deia,  els motius que van justificar aquella acció però, no han prescrit, i per això continuo a dia d’avui facilitant suport a d’altres iniciatives,que pretenen realitzar accions similars i per això, també, no he renunciat a trobar i aprofitar nous forats que deixa el sistema bancari en la seva desmesurada voluntat de lucrar-se a través dels estalvis de la gent. Per això, ara mateix les forces policíaques de l’Estat espanyol no em busquen només per l’acció explicada el 2008, sinó, també, per una altra, encara que més petita, realitzada el 2011.

Mentre els bancs continuïn mantenint el monopoli de l’emissió del diner legal, mentre continuïn prestant amb interessos els diners que els acords dels estats els han permès crear sense cost i que haurien de formar part del comú, mentre continuïn resultant impunes en la seva deriva especulativa, generant forats de milers de milions d’euros que provoquen retallades socials arreu, mentre es fan responsables de drames personals expulsant gent de casa seva…, mentre tot això continuï passant, serà igualment legítim recuperar des de l’audàcia col·lectiva la part que es pugui d’aquests diners que ens estafen, per dedicar-los realment a projectes relacionats amb el bé comú.

Amb l’experiència viscuda, sé que haver d’estar amagat per realitzar accions que trobo coherents amb la meva manera de veure la revolució no em treu el son. De fet, tots aquests dies de socialització reduïda i presència nul·la, no només han comportat un seguit de limitacions sinó que alhora han servit per poder accedir i aprofundir en alguns aprenentatges que m’han fet evolucionar en les línies estratègiques que considero importants per a la transformació social. Aquest fet ha provocat que m’agafés un temps per situar tots aquests nous coneixements adquirits i pensaments desenvolupats i així generar nous projectes que em semblen especialment motivadors i prioritaris a dia d’avui.

Un dels temes que m’ha cridat l’atenció d’aquests mesos és com tots els esforços, durant anys, per mantenir en secret el desenvolupament de tecnologies i la realització de contractes amb els gegants d’Internet, per part del govern dels EUA i d’altres països del món amb l’objectiu de controlar els éssers humans a través d’Internet, ha quedat esmicolat perquè una sola persona s’ha atrevit a arriscar-se a fer-ho públic i el seu testimoni ha fet la volta al món. El mateix havia succeït abans amb milers de documents secrets, alliberats per Wikileaks i els seus valents informadors.

Aquesta constatació de l’espiament global, no farà més que accelerar la tecnologia i l’us d’eines de comunicació encriptada, que farà poc menys que impossible mantenir el control de la informació de la població per part de les agències d’espionatge.

Són exemples significatius que els desequilibris que hi hagut històricament entre el poder dels de dalt i la llibertat del poble es redueixen.

Però, n’hi ha molts més. Aquest any ha estat el de l’explosió de les monedes digitals descentralitzades, les quals, amb tecnologia p2p i criptografia, s’estan usant ja actualment per mantenir l’anonimat i la privacitat en un terreny, el dels intercanvis econòmics, el control dels quals és en la base de l’economia dels Estats. Després de molts segles de monopoli de l’emissió de moneda per part dels bancs centrals i dels bancs privats; després que els estats hagin destinat ingents recursos a controlar i fiscalitzar l’economia dels de baix…, ara , amb programari lliure s’ha dissenyat i compartit una tecnologia que no només facilita realitzar moviments de valor entre qualsevol lloc del món sense comissions, sinó que impedeix al poder fiscalitzar aquestes accions de compra-venda.

I encara n’hi ha més. La tecnologia de fabricació 3D permet que amb una sola màquina de menys d’1 m3 es fabriquin tot tipus de peces i artefactes, els dissenys dels quals es comparteixen a la xarxa perquè d’altres persones puguin també fabricar-los sense haver-los d’idear de nou. També, aquesta tecnologia està cridada a posar límits a la capacitat de control per part del poder, mentre les patents van perdent volada igual com ho han fet anys enrere les llicències de copyright sobre el coneixement.

Per això, tecnologies com l’encriptació, el bitcoin i les impressores 3D són puntes de llança de tota una sèrie de tecnologies revolucionàries que tot just comencen, per multiplicar la llibertat dels individus i de les xarxes autoorganitzades al marge del poder, posant data final a l’hegemonia dels Estats-nació tal com els hem conegut en les darreres dècades. Els sistemes de control de l’activitat econòmica  basats en la coerció i el monopoli de la violència, tenen els dies comptats. En el futur, només a través del convenciment, l’educació, i el treball sincer per al bé comú es podran ajuntar  recursos per usar-los per a l’interès general.

En aquest context, tots i totes els qui treballem per una revolució integral que inclogui la construcció de noves estructures d’autoorganització social i política alhora que una transformació profunda de l’ésser humà que recuperi l’ésser comunitari, tenim un repte encara més gran del que havíem  imaginat. És importantíssim, si no  imprescindible, que puguem demostrar –amb la difusió d’aquest imaginari i amb l’extensió de les pràctiques– que és possible generar un model d’organització social i econòmic sense cap tipus de coerció, de caire voluntari i sense necessitat,  si no és possible, de cap exclusivitat en l’assentament en un territori determinat.

Per això, mentre continuo col·laborant, tot i la mancança que significa la no presència física en el procés de desenvolupament de la Cooperativa Integral Catalana, he pensat que el moment present marqui un abans i un després per prioritzar, també de manera especialment important, noves accions i inicatives d’enxarxament i de comunicació en l’àmbit planetari.

Lògicament, el silenci que ha acompanyat el col·letiu RADI, després d’haver-ne anunciat la creació fa poc més de mig any, ha tingut a veure amb tot aquest replantejament estratègic. Per això, properament també en sentireu a parlar.

 

Enric Duran
17 de setembre de 2013

Cap desobedient a la presó. Una carta oberta al poder i un nou projecte col·lectiu

Comunicat d’Enric Duran 3/3

AUDIENCIA20

Per començar aquest tercer comunicat de la tríada d’aquests darrers dies, vull recordar que en la meva declaració del 17 de setembre del 2008 ja deia: «No penso que el sistema judicial estigui legitimat per jutjar-me», i el mateix vaig repetir el desembre de 2011, en el comunicat titulat «La insubmissió bancària i el dret de rebel·lió, una crida a la desobediència civil massiva».

Llavors, ja donava alguns arguments per no acceptar la legitimitat del sistema judicial: la seva manca de resposta davant de la «desaparició» especulativa de bilions d’euros del món financer; la reforma de la Constitució espanyola, el setembre de 2011, per beneficiar els bancs en posar com a «prioritat absoluta» el pagament del deute públic; les gravíssimes retallades sanitàries que a Catalunya han matat ja a unes quantes persones i han retallat el valor de la vida de tothom.

Tampoc no concedia legitimitat a la fiscalia:

«Una fiscalia de l’estat que s’inhibeix mentre banquers i polítics conspiren contra el poble, no té cap legitimitat per acusar-me de res, ni per demanar cap pena per una acció política com la meva.
Les lleis en què es basen les seves acusacions no tenen cap validesa mentre s’utilitzin en benefici dels de dalt i en contra de les classes populars. Precisament, la meva acció antibancària va ser un acte de recuperació i justícia social, per reequilibrar, encara que de manera molt petita, una part de les injustícies que cometen els que ostenten el poder. Estic convençut que qui no es mereixedor del meu dipòsit de sobirania, tampoc no té legitimitat per acusar-me o jutjar-me, obviant el conflicte existent entre les classes dominants i les classes populars.»

Per tant, a ningú no li hauria de sorprendre que el passat dimarts 12 de febrer no em presentés al judici farsa que em tenien preparat, perquè de fet es pot dir que ja ho havia avisat. Si ja no crec a priori en el sistema judicial, com em podia presentar aquell dia a la gola del llop, després de les vulneracions produïdes dels meus drets?

Cal recordar que en aquest procés judicial se m’acusa d’uns fets dels quals ja em vaig responsabilitzar el 17 de setembre de 2008 (per cert l’acusació ni tan sols té en compte l’atenuant de confessió dels fets, en la seva petició penal), i per aquest motiu, precisament, l’element clau d’aquest procés judicial —segons la legalitat d’aquest sistema que desobeeixo—, és si hi havia o no estat de necessitat com a eximent de pena… (vegeu el comunicat del 12 de febrer)

En tot el procés de denúncia, detenció, presó preventiva, llibertat provisional, instrucció, escrit de l’acusació, revocació de tots els testimonis i judici, en cap moment ni l’acusació, ni els jutges no han volgut reconèixer la motivació de desobediència civil a una actuació financera il·lícita i alhora perillosa per a la majoria de la població, en què s’emmarca la meva acció.

Davant d’això, un tribunal que no valora aquests fets i, per tant, aquest possible estat de necessitat,
no es mereix que una persona compromesa amb els drets humans hi col·labori; per això, la qüestió ja no és només que jo no hi participi, sinó que recomanaria que ningú que mantingui la seva dignitat hi col·labori en unes circumstàncies com aquestes.

La nostra crítica al sistema judicial va molt més enllà, com s’explica al comunicat (1/3) que vaig difondre aquest 20 de febrer: http://enricduran.cat/comunicat-13-ni-lleis-per-mantenir-les-desigualtats-ni-judicis-que-perpetuin-lopressio-per-una-altra-manera-davaluar-nos-reconstruim-lesser-comunitari/

Sabem que l’anomenada autoritat judicial no està acostumada a aquest tipus de desobediència, que no és una conseqüència només del seu menyspreu per les nostres raons, sinó que es una qüestió profunda d’objecció de consciència.

De fet, he de reconèixer que en cap moment en els darrers tres anys no se m’ha passat pel cap presentar-me voluntàriament al judici penal contra mi, per bé que això no treu que els atacs al dret de defensa que he sofert són tal com els hem explicat i, per tant, són inadmissibles, una petita demostració del poc respecte que tenen pels drets fonamentals els que des dels estaments oficials de justícia diuen defensar-los.

Sí que m’interessava que el judici se suspengués, és clar. Volia guanyar temps senzillament perquè com més temps ha anat passant des que vaig sortir en llibertat provisional, el maig del 2009, més força han tingut les accions que hem realitzat en el camí de construir una altra societat, que estigui a l’alçada dels nostres cors.

M’interessava perquè sento que el meu paper presencial a la Cooperativa Integral Catalana (CIC), és desitjable que continuï, per seguir participant de la construcció col·lectiva d’una altra salut, d’una altra educació, d’una altra economia, d’una altra manera d’organitzar-nos, la construcció d’experiències profundes de revolució integral que estan empoderant i omplint d’esperança a milers de persones.

Davant del risc de veure tallada d’arrel la meva implicació en l’activitat pel bé comú, sempre he tingut clar que prefereixo protegir la meva militància abans de deixar-me segrestar per un sistema corromput.

Així doncs, ara no puc estar en reunions, assemblees, jornades…, però continuo participant-hi activament des de la virtualitat, cosa que és infinitament millor que estar sotmès a un règim de captivitat: confinat en una institució, la presó, totalment indigna del nostre segle, en una situació de bloqueig aferrissat de les meves potencialitats; sense poder-me comunicar amb el món amb llibertat i limitant críticament les meves relacions socials i personals. I tot això, amb un cost elevat de diners significatiu per a la Generalitat de Catalunya, quan el que faig espontàniament en llibertat és generar riquesa, fomentant l’autogestió i l’empoderament de la gent.

I és que la forma de procedir del sistema judicial i penitenciari davant de casos com el meu no beneficia ningú. A més de perjudicar-me a mi, perjudica l’administració pública, perjudica les entitats bancàries que m’acusen, les quals —a banda que no ingressaran mai els diners que els vaig demanar prestats—, es gasten diners en el propi procés judicial i alhora contribueixen a deteriorar la seva pròpia imatge, ja que molta gent em dóna suport.

Això no respon a un cas aïllat. Enmig d’un context de retallades socials —que afecten les necessitats bàsiques de molta gent amb l’excusa del dèficit econòmic—, continuem sostenint un sistema judicial i penitenciari que genera un alt volum de despeses econòmiques a l’administració i, doncs, a la ciutadania, sense que en línies generals ningú no en surti beneficiat, ni tan sols les afectades i sense que l’aïllament i patiment de les persones condemnades tingui fi.

Bé, ningú no, sí que se’n beneficien els funcionaris de la Conselleria de Justícia, jutges, procuradorxs i advocadxs, que reben ingressos estables, en alguns casos importants, gràcies a la perpetuació d’aquest funcionament incomprensible i, també, les empreses que tenen concessions de serveis a les presons. Aquest darrer és un tema prou fosc (del qual hauríem de parlar un altre dia…).

Aquestes persones que tenen el seu treball vinculat al Departament de Justícia, obtenen un benefici econòmic sí, però jo qüestionaria bastant que els objectius que tenen marcats en la seva feina puguin ajudar realment a la majoria de treballadors i treballadores perquè es realitzin com a persones i se sentin contentes amb el que fan.

Davant de tots aquests antecedents, circumstàncies i reflexions, no ens podem quedar de braços plegats, simplement esperant que mai no em trobin. Així, i pel fet que som un moviment que vol revolucionar integralment, hem decidit actuar per transformar, també, en aquest context de desobediència, judicis i riscos de presó. Per això, he redactat com a part d’aquest comunicat, una Carta Oberta als Srs. del tribunal que tenen l’encàrrec de portar-me a judici, i a tota l’acusació:

Benvolguts Srs. de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Barcelona, de la Fiscalia de l’Estat i de les 16 entitats financeres (ara ja no tantes…) que participen en el procés penal en contra meva:

Abans de res, us vull insistir en què jo considero que la devolució a la societat, després d’haver agafat prestats 492.000 euros, i no haver-los retornat, ja ha quedat prou coberta amb totes les destinacions que van tenir aquells diners i, sobretot, per la tasca de desenvolupament de projectes d’autogestió que després d’anys d’estudi i de construcció han culminat en el moviment de les cooperatives integrals, tal com es pot trobar explicat amb detall en aquest enllaç; http://enricduran.cat/la-xarxa-de-cooperatives-integrals/ i tal com moltes persones coneixen de primera mà i moltíssimes més recolzen.

Tot i així, arribo a comprendre que una part de la societat, els bancs denunciants, l’estructura d’Estat i aquells i aquelles que els donen suport o se senten a les antípodes de la meva visió sobre el bé comú, tenen un conflicte amb mi perquè no estan d’acord en què s’hagi produït aquesta relació recíproca o senzillament no tenen cap coneixement de totes aquestes iniciatives. Lògicament, cal abordar la qüestió de com gestionem aquesta situació conflictiva.

Partim d’uns condicionants previs que són prou rotunds: per una banda, el tribunal i l’acusació no esteu respectant la meva argumentació basada en un sistema de valors que posa el bé comú per damunt dels interessos privats de la banca. Per una altra banda, jo, l’autor dels fets, no accepto la legitimitat del vostre ordenament jurídic, de les vostres lleis i de la vostra autoritat.

Tal com ja vaig explicar en el comunicat 2/3, “Generalitzem la desobediència, estenguem la revolució integral. Crida a l’acció”, formo part d’un col·lectiu cada cop més nombrós des d’on hem donat per trencat el contracte social en què es basa la relació entre ciutadania i estat; i hem atorgat la nostra quota de sobirania popular a processos d’autoorganització social des d’on estem construint pràctiques concretes de Revolució Integral.

Segurament vosaltres, els que interpreteu la nostra desobediència com a delinqüència, no li doneu legitimitat al nostre sistema autoorganitzat, tampoc no us ho hem demanat; en aquest punt estem igual: nosaltres no us reconeixem legitimitat, vosaltres a nosaltres tampoc. La diferència radica en que vosaltres, com a representants d’un Estat, us considereu amb prou autoritat per obligar-nos a complir les vostres lleis i les vostres ordres. Si us creieu amb dret de manar-nos és pel fet que aquest Estat, com gairebé qualsevol Estat del món a dia d’avui, està concebut de forma totalitària quant a la pertinença; és a dir, que segons el vostre model suposadament democràtic una persona quan neix, en funció del lloc del seu naixement i de la nacionalitat dels seus pares, és obligada a acatar un sistema d’autoritats, lleis i ordres que no ha decidit.

En un sistema vinculat a la Revolució Integral no és així: les persones escollim ser part, per exemple, d’una cooperativa integral, segons un model de lliure adhesió. En qualsevol moment podem començar a participar, i quan vulguem podem donar-nos-en de baixa.

El nostre sistema de presa de decisions és assembleari. Evidentment, també hi ha conflictes, el conflicte és connatural a l’existència humana, però la principal diferència és que la gestió del conflicte i la presa d’acords inclou i té en compte les opinions de totes les persones vinculades al conflicte. Tenint en compte els diferents punts de vista, les afectacions, els sentiments de totes les persones vinculades a cada problema, anem generant un procés de consens fins que arribem a la situació de prendre una decisió que totes les parts afectades aprovin.

Jo crec profundament en aquest model de gestió del conflicte i per això no accepto ni acceptaré que se m’imposi cap decisió en la qual no pugui participar.

Així doncs, un cop contextualitzada la situació, el que vull plantejar al tribunal és que abans de pretendre imposar-me noves mesures s’esperi a que jo pugui preparar una proposta del que puc aportar com a acció recíproca per a tota la societat, de manera que sinó a tota, a la major part de la ciutadania catalana li pugui semblar una bona devolució aquella que em responsabilitzaré d’aportar, inclosos aquells sectors que se senten molt distants dels nostres valors i manera d’entendre la vida.

Serà una proposta que, alhora que és coherent amb el nostre principi d’autonomia en el marc de la Revolució Integral, beneficia a les classes populars i a tothom que tot i sentir-se encara vinculats a un Estat (ja sigui l’espanyol o el futur Estat català), continuen esperant veure-hi reflectits els seus ideals de llibertat, justícia i equitat.

L’altra opció que té el tribunal és continuar amb la seva quadriculada línia marcada; perseguir-me i cercar-me per intentar capturar-me en algun dels molts llocs d’Europa que m’han ofert. Gastar-se un munt de diners en investigacions policíaques, en el cost de mantenir-me a la presó si em detinguessin, en judicis inútils. I així, continuar generant indignació popular, que després comportarà més dolor i més costos policials i de manipulació mediàtica. Al cap i a la fi, amb aquesta opció el tribunal escolliria seguir sent part de la via autoritària i destructiva que està portant la societat capitalista a un camí sense sortida.

Així doncs, la proposta que us he fet arribar queda sobre la taula; una proposta per a tota la societat en la qual nosaltres continuarem treballant. A partir d’aquí, senyors del tribunal, ja veureu què feu!


I bé, companyes i companys, amigues i amics, lectores i lectors,

Per tot l’esmentat en aquesta carta estic segur que contribuiré molt millor a la societat si m’agafo un temps per preparar una bona proposta amb profunditat, que es pugui presentar al tribunal i a tota la ciutadania.

Per aquest motiu i actuant de manera preventiva, pel que pugui passar, he iniciat una nova etapa.

Des d’uns dies abans del judici, he desaparegut sense deixar rastre; i des de llavors estic protegint la meva llibertat en algun lloc d’Europa.

No es tracta, doncs, d’un moviment improvisat, i tampoc no és només una decisió personal. Des que fa mesos vaig saber que el judici podia ser aviat, quan després de la instrucció es va designar abans de l’estiu a la secció segona de l’Audiència com a tribunal, hem tingut clar que la circumstància, a priori desfavorable del procés judicial, s’havia de convertir en una nova oportunitat creativa per generar una estructura que, més enllà de mi, beneficii a totes les persones que fruit de la seva acció desobedient puguin arribar a trobar-se amb riscos similars.

És el moment de tirar-ho endavant, independentment del que passi amb el tribunal.

El que ara està començant és un projecte col·lectiu, que es porta temps debatent amb profunditat i discreció. Un projecte que teníem decidit que començaria quan fos necessari per a algú de nosaltres. Ara ha arribat el moment i tenim ganes d’explicar-vos-el.

No es tracta d’una proposta d’avantguarda sinó per cuidar la rereguarda. Perquè el que volem fer és protegir la Revolució Integral, treballant perquè ni jo ni cap més activista desobedient no hagi d’anar a la presó. Una proposta que pensem que interessarà persones compromeses amb els drets humans i la transformació social de Catalunya i d’arreu del món.

Alguns del principals objectius d’aquest nou projecte que ara comença són.

  • Crear una estructura organitzativa per protegir la integritat física de les persones activistes compromeses amb la transformació de la societat, la Revolució Integral i la llibertat d’expressió, que en un moment donat siguin perseguides per les estructures judicials i repressives de l’Estat i dels poders econòmics i vulguin escollir l’opció de la desobediència i la protecció personal
  • Aprofundir en la investigació i el desenvolupament d’estratègies integrals per garantir que cap més activista desobedient no sigui perseguit per cap tipus de poder opressiu, ni amenaçat d’anar a la presó. Una d’aquestes línies de treball és la d’aprofundir en alternatives al sistema judicial i al també fracassat model penal basat en l’empresonament, amb la qual cosa també volem beneficiar diversos col·lectius socials que en qualsevol moment poden veure’s afectats per mesures penitenciàries.
  • Fomentar la llibertat d’expressió a través de la difusió d’informació i contingut silenciat, que no s’estigui estenent per la pressió dels poders establerts. Aquesta estructura permetrà també la consolidació de vies d’estudi i d’investigació que actualment no poden desenvolupar-se o que es veuen frenades per falta de recursos econòmics i diverses formes de pressió. Pensem, especialment, en l’alliberament i difusió massiva de coneixements censurats d’alguns dels temes més claus en àmbits com la salut, la tecnologia, l’energia…

La necessitat d’una estructura així per protegir-nos de la justícia, mercenaris i d’altres amenaces del poder, es fa prou palesa aprenent de la Història. Molts i moltes coneixem exemples de casos d’investigadors perseguits, informadors i periodistes assassinats. Només a Mèxic han assassinat a 71 periodistes en 12 anys.

Es prou visible el cas de la persecució contra Julian Assange com a responsable de Wikileaks.

Fa un segle ja del cas de Tesla, el geni dels invents energètics; i la misèria econòmica que va acompanyar els seus darrers dies encara fa pensar.

Més enllà de casos tan coneguts, hi ha centenars de casos de censura i de pressió dels poders fàctics, davant dels quals es podrà fer més coses amb una estructura col·lectiva com aquesta.

Sense anar més lluny, el mateix dia que escric aquest comunicat, la revista Cafe amb Llet s’ha vist obligada a treure d’internet, sota ordre judicial, el video: «El robatori més gran de la història de Catalunya». Però, sabem que la desobediència no s’aturarà per l’acció censuradora de la «justícia», al contrari, es multiplicarà, de manera que a l’igual que en d’altres llocs d’Internet, en el canal del Dret de Rebel·lió els hem penjat de nou: (1) i (2)

Ja que cada vegada s’està fent més arriscat defensar la llibertat d’expressió i el bé comú, es fan necessàries noves estructures autogestionades de protecció que siguin capaces de fer-nos invisibles davant dels sistemes de control del poder en les seves diverses cares.

El nom d’aquest nou projecte col·lectiu és RADI (Revolució, acció, desobediència, integral). El RADI està treballant ja avui per fer possible el compliment d’aquests objectius i en podeu trobar més informació a www.radi.ms

Des d’aquesta nova identitat anirem comunicant-nos públicament. Així, aquesta primera persona del plural des de la qual he estat parlant en els darrers comunicats, agafa forma i nom, a partir d’ara.

Una nova llavor ha germinat: és Compromesa, Resistent, Enxarxada, Austera, Revolucionària, Activista, Desobedient, Integral, Creadora, Activa, Lliure, Somniadora…

Invisible a la mirada de la tempesta, respira alegre en algun dels horts rebels del nostre món. En germinaran més amb passes fermes i la drecera clara, per alçar la mirada i dir: No tenim por!

Una nova dimensió de la Revolució Integral ha començat!

Enric Duran + RADI
27 de febrer del 2013

Generalitzem la desobediència, estenguem la revolució integral. Crida a l’acció

Comunicat d’Enric Duran (2/3)
pancarta-capitalismoComunicat d’Enric Duran (2/3)

El desarrelament que patim com a espècie, inherent a les dinàmiques d’aquest sistema, no té precedent conegut. La colonització de les nostres vides va més enllà del que se simplifica com a crisis econòmica, ja que es tracta d’una crisi que afecta tots els àmbits, que ens fa oblidar els valors i perdre les habilitats bàsiques per a la vida i la convivència.

 

Mentre es degraden durament els drets socials i econòmics —aconseguits durant dècades de lluites—, la deshumanització potenciada pel foment de l’individualisme i la superficialitat, junt amb el control social exercit per l’Estat a través de la repressió, l’assistencialisme, la desinformació i l’educació autoritària, estan destruint la nostra capacitat de reflexionar, actuar i estimar la vida mateixa. Agonitza el que s’ha anomenat l’essència concreta humana.

 

Per a no perdre aquesta essència es fa imprescindible una reconstrucció conscient, tant a nivell individual com col·lectiu, que serà el primer pas per a assolir el renaixement del que ja està putrefacte en aquest sistema i en la nostra pròpia persona.

 

La presa de consciència, que comença a fer-se patent en l’actualitat, va acompanyada d’una ruptura radical amb les necessitats imposades, materials o no; simplicitat voluntària, però sense limitacions en l’abundància del que és fonamental, en el fluir dels sentiments, la vida alegre i el viure bé. Per a això, estem aprenent a autogestionar en col·lectiu els recursos que ens permetran abastir-nos dignament del que de veritat necessitem, amb la construcció de formes de vida que tenen com a substrat bàsic el suport mutu en xarxes de confiança.

 

Alhora, hem de trencar la verticalitat que sustenta aquesta societat, i no serà possible fer-ho des de la passivitat perquè la violència estructural del sistema de dominació requereix d’una resposta vivencial i organitzada des de la base, amb projectes horitzontals d’acció política i emancipació ideològica. Ja no es tracta d’estar a la dreta o a l’esquerra, ni tan sols es tracta de qui està a baix i qui està a dalt; es tracta de sortir juntes, totes les  que vulguem de manera organitzada, cap a un altre sistema que posi en valor els béns comuns i relacionals, la cooperació, la reciprocitat, la mutualitat i la multiculturalitat, tot assumint els límits de la Terra i centrant-nos en la cura d’aquesta com a llar comuna.

 

Tota aquesta evolució cap a l’alliberament i la reconstrucció del subjecte col·lectiu i de les condicions de la nostra existència és el que anomenem Revolució Integral. Un procés de construcció des de l’autogestió que es basa en l’autonomia i l’abolició de les formes de dominació vigents: els estats, el capitalisme i tot el que interfereix negativament en les relacions humanes i en la relació amb la natura. La Revolució Integral implica una acció conscient per a millorar i recuperar les qualitats i valors de la vida en comú i, alhora, la construcció de noves formes organitzatives que garanteixin igualtat de decisió i equitat en la cobertura de les necessitats vitals.

 

La Revolució de les persones que viuen cada dia com senten; de les que refan pas a pas, els llaços de comunitat entre veïns, de les que no es fiquen ni a baix ni a dalt, de les que escolten, de les que riuen, de les que ballen, de les qui saben donar una segona oportunitat, de les qui saben quan s’han de saltar fins i tot les pròpies normes, de les qui no tenen por. de les qui confien, de les qui estimen,… Totes aquestes persones ja estan fent la Revolució Integral

 

Molts individus i col·lectius ja fa temps que estan en aquest camí. Inclús, hi ha generacions nascudes en el si de societats lliures i autònomes, fora de l’abast de les urpes autoritàries de tots els sistemes coneguts. Un exemple en són els pobles originaris que resisteixen amb la consciència que els seus actes no només repercuteixen en l’ara i l’aquí, sinó que han de cuidar-se de tot allò que permet la vida com a bé comú. Són els més radicals anticapitalistes, moltes vegades sense saber-ho, sense posar-se cap anti que els referenciï a una altra cosa. Els i les que estem vivint en l’anomenat Occident, també podem reprendre la construcció contínua de la identitat col·lectiva i  l’acció directa en l’exercici dels propis drets, sense demanar permisos a cap autoritat fora del procés assembleari local, perquè nosaltres tenim igualment la capacitat de recuperar la identitat dels nostres pobles, de vincular-nos amb els elements de l’entorn i de recuperar els sabers ancestrals que combinats amb la intel·ligència col·lectiva ens donen les eines per a la Revolució Integral.

 

Mentre vivim aquest nou món que estem construint, hem de tenir en compte les interferències que provoquen els intents de coerció i assimilació dels estats, sense que això centri tota la nostra atenció i intenció. Potser seria el major acte revolucionari prescindir de tots ells i deixar els amos sense esclaus, però com que els del poder no prescindeixen de nosaltres, no ens en queda cap altra sinó desobeir; se’ns ataca per la normalitat amb la qual desacatem l’autoritat, ja sigui judicial, sanitària, intel·lectual, cultural, econòmica o política.

 

És per això que optem per la Desobediència Integral com a condició necessària per a continuar construint.

 

Per facilitar la comprensió sobre aquest terme, introduirem el concepte de «contracte social». El contracte social és un concepte filosòfic i polític en el qual se sustenten les bases de la vinculació d’un individu a una societat.

 

La Desobediència Integral implica trencar el contracte social amb l’Estat del territori on es viu, per a poder realitzar un nou contracte social amb una comunitat amb la qual l’individu se sent realment vinculat.

 

En el marc del procés de Revolució Integral srogeixen noves comunitats de referència on les persones ahi som acollides i podem participar activament del procés de definició de drets i deures propis d’aquest contracte social que fa possible viure en societat. Una comunitat rural autogestionada, una zona autònoma o una cooperativa integral serien tres exemples d’aquestes noves institucions amb les quals escollim fer aquest nou contracte social. En lloc de delegar el dipòsit de sobirania a una suposada democràcia parlamentària, participem directament de les decisions a través d’una vertadera democràcia assembleària. Quan passem d’un contracte implícit, que realment no hem signat, a un contracte explícit estem fent un salt d’empoderament perquè viure en societat sigui, també, viure en llibertat. En aquest marc, podem escollir igualment ser part alhora de diverses comunitats, entre les quals repartim la nostra participació i compromís; des de la més vivencial i petita, a la més estructurada i àmplia, unes quantes es poden complementar perquè cap no és totalitària, com si que ho és l’Estat, i per tant cap no pretén controlar totes les esferes de l’individu sinó només aportar-li aquells àmbits en què cada persona decideixi vincular-s’hi.

 

Les assemblees locals, que tracten de ser cada vegada assemblees més constructives, espais autogestionats per cobrir necessitats comunitàries, i les cooperatives integrals que s’estan fent realitat dia a dia, són alguns dels exponents de la Revolució Integral, exemples molt més mereixedors del dipòsit de la sobirania popular de persones que participem diàriament en la política des dels moviments assemblearis que no pas les institucions suposadament democràtiques de l’Estat. Quan fem Desobedìencia Integral estem desmuntant la legitimitat del sistema de l’estat capitalista i aportem la nostra participació legitimadora a un sistema nou.

 

A partir del context expressat, no és la nostra estratègia a llarg termini la millora de la societat des de dins per vies institucionals o reivindicatives, ni a través de reformes, accions de lobbies, etc… De fet, la regressió en drets socials que es viu aquest darrer quinquenni, ens demostra que allò que pot costar dècades d’aconseguir per la via de la lluita i de les mobilitzacions socials, el sistema capitalista és capaç de desmuntar-ho en una sola legislatura.

 

Tot i així, reconeixem el valor de denúncia, conscienciació, dignitat i empoderament social que signifiquen els processos de mobilització que es viuen de manera il·lusionant, seriosa i persistent; i les victòries a curt termini que es poden aconseguir per aquesta via, no deixen de ser importants. En són un viu exemple d’actualitat la lluita aferrissada per la defensa del dret a l’habitatge de la Plataforma d’afectats per la Hipoteca (PAH) —que va mobilitzar centenars de milers de persones el passat 16F per defensar una ILP amb 1.402.854 signatures— i la Marea Ciutadana que el 23F, l’endemà que es publica aquest comunicat, viuran una mobilització important sota el lema: «Marea Ciutadana contra les retallades i per una vertadera democràcia».

 

«Mai no s’ha de dubtar que un petit grup de persones pot canviar el món»

 

Potser us ve al cap la idea que som minoria en la societat les persones que estem disposades a assumir aquests valors de transformació integral en les nostres vides. Podríem arribar a la conclusió que aproximadament un 1% de Catalunya participa activament en alguna iniciativa autogestionària, i que entre un 5 o un 10% hi és directament afí, encara que no hi participi o només ho hagi fet esporàdicament. Si haguéssim estat pensant en això ara fa 15 anys, quan no existien gairebé cooperatives de consum, ni centres socials autogestionats, ni xarxes d’intercanvi, ni escoletes lliures, ni molt menys el plantejament de dur a terme cooperatives integrals, hauríem conclòs segurament que el nombre de participants era com a mínim 10 vegades menor; però sense l’esforç d’aquella petita minoria ara seríem ben lluny d’on estem.

 

Si continuem aquesta progressió el 10% de la població hi participarà activament el 2028 i pel cap baix el 50% hi serà afí directament i/o hi haurà participat en algun moment de la seva vida.

 

Més val una llibertat perillosa que una servitud tranquil·la

 

Ara mateix no és el fet de ser minoria, ni els diners, ni la presó, ni la policia, el que ens ha de fer por, el que ens ha de fer por és la pròpia por, perquè és l’únic que realment ens separa de l’empoderament que necessitem per recuperar el control de les nostres vides i permetre’ns construir la societat que volem. Així doncs, companys, companyes, us demanem que supereu les vostres pors.

 

No hi ha seguretat a curt termini que pugui ser excusa per deixar per després el compromís per a una altra societat. El que està en joc és el compromís amb nosaltres mateixos per viure de la manera com volem viure i sentir-nos bé així.

 

Sortir al carrer fins a esgotar-nos no és suficient. Podem anar més enllà. Podem desobeir qualsevol autoritat imposada, podem deixar de comprar a les multinacionals i fer-ho en comerç local, directe, podem autoabastir-nos, fer intercanvis; podem usar monedes socials. Podem transformar les nostres relacions personals. Podem deixar d’acceptar discriminacions de cap tipus… Siguin quines siguin les nostres cadenes, podem trencar-les.

 

No n’hi ha prou amb la indignació i només el compromís revolucionari que vagi acompanyat d’una actitud de Desobediència Integral respecte del poder legal-polític-financer, podrà dur-nos a aconseguir els canvis que volem veure en el món.

 

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

 

Crida a l’acció per estendre la Revolució Integral

 

Amb aquesta crida proposem 3 accions que tenen una relació directa amb el fet d’ampliar camins que ja s’han iniciat:

 

1a acció. PER NOSALTRES; PER LA REVOLUCIÓ INTEGRAL: 15, 16 i 17 de març. 1r aniversari de la publicació Rebel·leu-vos i 4t aniversari de la publicació Podem!

 

Cridem a totes les cooperatives integrals, projectes autogestionats, nuclis d’autogestió local, ecoxarxes i, també, les iniciatives autònomes afins als principis de la Crida a la Revolució Integral, perquè s’organitzin jornades descentralitzades d’informació i acollida, es faciliti la participació a totes les persones que vulguin conèixer el que s’està fent i es faci ja el pas de començar a ser part d’un procés de construcció autogestionària, fora del capitalisme.

 

Proposem una acció similar a la que ja es va fer el 17 de setembre de 2009, quan més d’un centenar de «punts de trobada» van sortir al carrer. Ara, però, amb l’oportunitat de vincular-hi realitats de construcció social molt més avançades de les que hi havia en aquell moment. I en aquesta ocasió no proposem una manera concreta d’acollir a les persones interessades, sinó que convidem a la creativitat de cada procés per adaptar i donar forma a la proposta segons el moment en que s’estigui.

 

Provisionalment, anirem penjant les novetats d’aquesta acció en aquest enllaç: http://www.enricduran.cat/15-17M i en breu activarem una altra pàgina específica per recollir totes les informacions, entre elles un mapa de les convocatòries de jornades que es vagin realitzant i un calendari comú.

 

2a acció ENFRONT DE LA BANCA: Del 18 de març al 17 d’abril. Cridem a una transferència de dipòsits bancaris. A tancar accions, fons d’inversió i dipòsits i traslladar-los per obrir nous dipòsits en la banca ètica i cooperativa. Només així promourem la reactivació del tipus d’economia que es desitjable per al bé comú i per a la majoria de la població. Deixarem de finançar l’economia de casino i contribuirem a finançar projectes cooperatius, autogestionats, que cobreixin necessitats reals de la gent.

 

Alhora convidem a tancar comptes dels que es pugui prescindir en banca convencional.

 

Possibles opcions on transferir els dipòsits:

 

Fiare. Projecte de banca ètica cooperativa d’àmbit europeu. Ja fa anys que accepta dipòsits bancaris i realitza préstecs a projectes socials i cooperatius. El darrer trimestre d’enguany també començarà a acceptar comptes corrents. Més info: http://www.fiare.org

 

Coop 57. Cooperativa de serveis financers ètics i solidaris, que gestiona estalvi i préstecs a projectes d’economia social que promoguin l’ocupació, fomentin el cooperativisme, la solidaritat i la sostenibilitat sobre la base de principis ètics i solidaris. Més info: http://www.coop57.coop

 

Som Energia. Cooperativa de comercialització, producció i consum d’energies renovables. No és un banc, ni una entitat financera, però amb els estalvis dels socis desenvolupa la creació de projectes cooperatius d’energies renovables. Més info: http://www.somenergia.coop

 

Casx: Cooperativa d’Autofinançament Social en Xarxa. Es un projecte incipient, de caire assembleari i sense interessos, que presta els estalvis dels seus socis a projectes autogestionats i afins als seus principis, que són similars als de la Revolució Integral. Coincidint amb aquesta acció viurà el primer aniversari des de la seva posta en marxa. Més info: http://www.casx.cat

 

[En d’altres territoris, si es vol participar es podrien substituir o ampliar aquestes propostes amb d’altres entitats pròpies de cada indret.]

 

El significat d’aquesta acció és evident. Cal que tallem, en la mida que ens sigui possible, qualsevol col·laboració amb la banca capitalista, que amb la seva pràctica especulativa ha enfonsat l’economia de milions i milions de persones. L’elecció d’on tenim dipositats els estalvis és una de les maneres més contundents de definir els nostres valors i la nostra manera de viure.

 

3a acció. ENFRONT DE L’ESTAT. De cara a l’abril i el maig. Crida a la insubmissió fiscal a la declaració de renta. Com ja vam promoure l’any passat amb el Manual de desobediència económica, aquest cop tornarem a participar de la crida per iniciar i estendre una acció d’insubmissió fiscal a l’Estat espanyol, i cap a aquells que el controlen, com una acció conseqüent per demostrar que no pagarem els seus deutes perquè no reconeixem aquesta Constitució, ni l’actual govern de titelles del capitalisme financer global, ni tampoc,doncs, els pressupostos de l’Estat 2013.

 

En comptes d’això, recolzem l’autogestió fiscal. Per això promourem que els recursos que no volem pagar-li a l’Estat es derivin a projectes autogestionats que siguin útils per cobrir les necessitats de la població.

 

Per seguir amb aquesta campanya farem una edició actualitzada del Manual de desobediència económica i actualitzarem la pàgina www.derechoderebelion.net

 

Alhora, també, reconeixem i donem suport a d’altres iniciatives que s’impulsen al respecte, com la «Campanya de penyora fiscal contra la corrupció», promoguda per la Crida a la desobediència que consisteix a consignar un dipòsit a l’Agència tributaria que Hisenda no podrà cobrar si no compleix les demandes de transparència institucional que demana la campanya.

 

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::.:::::::::::::::::::::::::

 

I més enllà de les accions coordinades que ens poden ajudar a reconèixer-nos i a aglutinar més participants, el fonamental és continuar amb el dia a dia que estem construint.

 

Amb el suport mutu ens ajudarem en les dificultats; des de l’autogestió podem solucionar els problemes de veïns i veïnes, molt millor de com ho està fent l’estat.

 

Totes les que som ens podem enxarxar per convertir les nostres vides en una Desobediència Integral al poder i en una construcció conjunta de la societat que duem a dins. Per això, fa uns dies, un grup de persones de projectes afins a la Revolució Integral vam engegar la Crida a la Revolució Integral, per construir un espai ideològic i polític internacional. La podeu trobar a http://www.integrarevolucio.net

 

Que visquin els i les desobedients, que visqui la Revolució Integral!

 

Enric Duran Giralt

 

22 /02/2013

 

P.D.: Vull aclarir que en aquest comunicat i en aquesta crida a l’acció només hi faig la funció d’altaveu d’un pensament i d’un procés que són col·lectius, i que és el col·lectiu qui l’està fent i la continuara fent possible. Per les circumstàncies judicials ara mateix em correspon tenir una visibilitat simbòlica, alhora que una invisibilitat física. Seria desitjable que en una altra ocasió li pertoqués a una altra persona. I no em refereixo a la farsa judicial, sinó al paper d’altaveu ;-)

 

Ni lleis per mantenir desigualtats, ni judicis que perpetuïn l’opressió. Reconstruïm l’ésser comunitari

Aquest article també està disponible en: Francés

Escolta aquí l’àudio del comunicat

AUDIENCIA7

Comunicat d’Enric Duran (1/3)

La nostra societat sembla no concebre poder viure d’una altra manera que no sigui sota el règim de la llei. Amb una educació que des de la infantesa ens mata l’esperit de rebel·lió i ens condueix cap a una obediència cega a l’autoritat, perdem tota iniciativa i costum de raonar. Fa segles que els governants insisteixen: respecte a la llei, obediència a l’autoritat. La majoria dels pares i de les mares eduquen els seus fills amb aquest sentiment i l’escola l’enforteix, tot convertint la llei en culte i en conductes exemplars aquelles que la protegeixen contra els rebels.

Però de quina llei estem parlant?  Sabem que el sistema legal dels estats occidentals és fill del dret romà. És a dir, és fill d’un sistema legislatiu que es va construir en una època coneguda per les barbaritats imperialistes i militars, una era en què l’esclavisme i la pena de mort eren tan quotidians com el sol i la lluna. Un imperi romà que va colonitzar la península Ibèrica i amb aquesta els seus habitants originaris. Des de llavors, hem passat per tot tipus de règims autoritaris, segles i segles de barbàrie i perversió han estat acompanyats del sotmetiment al dret romà. Així, hem arribat fins a la mal anomenada democràcia, que regeix en l’actualitat, sense que mai no hi hagi hagut un trencament amb l’ordenament jurídic romà.

Ens hem de remuntar mil anys enrere per comprendre la forta acceptació i interiorització generalitzada d’expressions com «obediència a la llei». Quan comencem a tenir coneixement sobre les atrocitats que havien comès en èpoques passades els nobles amb els homes i dones del poble, podem entendre que aquells que mai no havien obtingut justícia vivien com un triomf  veure reconeguts, si més no en teoria, alguns dels seus drets personals, que els permetien salvar-se de l’arbitrarietat del senyors.

Val a dir que, encara en els segles XIX i XX se sol entendre els drets com unes concessions que fa l’Estat als individus o, dit d’una altra manera, com una conquesta del poble pel que fa a la predisposició de l’Estat a tenir un poder absolut sobre la vida de les persones.

La Declaració Universal dels Drets Humans encara no ha aconseguit en l’actualitat tenir preeminència en relació amb els interessos específics dels mal anomentats Estats-Nació, que en base a les prioritats governamentals i als interessos dels poders econòmics, soterren les llibertats individuals i els drets col·lectius a una situació simplement de finalitats desitjables, però no de respecte obligat.

Encara avui, veiem com es reprodueix un fet paradoxal: les persones, volent ser lliures, comencen per demanar als seus opressors que els protegeixin tot modificant les lleis creades per aquests mateixos opressors; i  tota possibilitat de modificació de lleis en base al bé comú passa com una tàctica preestudiada, en què les petites concessions pretenen aconseguir el conformisme i l’acceptació submisa de la majoria de la població.

Amb tot, sempre trobem arreu rebels que no volen obeir les lleis; més si coneixen els interessos de control que les promouen i desconfien de les intencions dels qui les dicten; més si son persones que se senten capaces de crear i conviure en estructures socials horitzontals en les quals no calen més normes que aquelles dictades pel sentit comú i la solidaritat.

És el legislador qui confon en un sol i mateix codi les màximes que representen els principis de convivència amb les normes que consagren la desigualtat. Els costums i les tradicions, que són absolutament necessaris per a l’existència de las societat, estan hàbilment barrejats amb aquestes altres normes que només són beneficioses per als dominants i que es mantenen pel temor a suplicis pitjors.

Trobem a faltar en tot aquest recorregut històric un trencament jurídic, una nova construcció social del dret i els acords de convivència, que no sigui fruit de la reforma d’una època anterior més fosca; que no tingui les seves arrels en el poder absolutista de l’era dels emperadors, dels reis i dels dictadors.

En l’època recent, de les anomenades democràcies capitalistes, en el que se’n fa dir la «divisió de poders», el poder judicial forma part dels tres poders opressors, junt amb el legislatiu i l’executiu. El judicial és el guardià suprem de l’obediència i del control social mitjançant la vigilància del compliment de tot tipus de lleis, per més que siguin abusives i injustes.

El sistema judicial es compon, sobretot, de jutges i magistrats i, amb la divisió de poders, teòricament té independència respecte a l’executiu i el legislatiu, però aquesta idea és errònia, ja que en la pràctica, per la seva capacitat de limitar l’activitat del govern i d’aprovar noves lleis, influeix de forma determinant en la formulació i l’execució de les polítiques públiques. Alhora, depèn de l’executiu a través del Ministeri de Justícia, que és qui li assigna pressupostos o estableix els mecanismes d’elecció dels càrrecs judicials. Amb tot això, la tal suposada independència no és més que un miratge.

Fins aquí, tot l’exposat es pot generalitzar de manera aproximada, als estats suposadament democràtics d’Europa; tot seguit, ens centrarem —una mica més— en l’opressió directa que ens ha tocat viure.

A l’Estat espanyol, l’òrgan de govern autònom del poder judicial, amb competència a tot el territori, és el Consell general del poder judicial (CGPJ). Es va crear el 1978 per mitigar la influència dels elements franquistes, amb la funció principal de vetllar per la garantia d’independència dels jutges i magistrats front als altres poders de l’Estat i se situa en una posició institucional de paritat amb el govern, Congrés dels diputats, Senat i Tribunal constitucional.

Recentment, el Consell de ministres de l’Estat espanyol, a proposta del ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón, ha aprovat un projecte de modificació de la Llei orgànica del poder judicial. La reforma pretén reforçar el fet que siguin els polítics (els més obedients gossos del BCE i de l’FMI) els qui manin i tinguin a les seves mans la capacitat de col·locar jutges, corruptes o no, als llocs d’autogovern. Per a aquesta fita, es preveu que qualsevol jutge pugui presentar-se com a vocal del CGPJ amb el suport de només 25 membres de la judicatura, quan fins ara n’havien de ser 100. El fet que els vocals hagin de ser aprovats per una majoria de 3/5 parts al Parlament fa que, en la pràctica, sigui el PPSOE qui triï: de fet, ara mateix, la majoria absoluta del PP els garanteix la possibilitat de nomenament en funció de la naturalesa ideològica de cada candidat. Al mig dels escàndols de corrupció política que afecten tots els estaments governamentals sembla vital per al PP assegurar-se un poder judicial afí per tal de perpetuar-se en el poder i mantenir-se impune.

Per sobre de la piràmide dels òrgans jurisdiccionals està, com a ull vigilant, el Tribunal constitucional, que ha de vetllar pel compliment de la Constitució espanyola a través de la revisió de les lleis i de les normes amb rang de llei. La Constitució, vigent des de 1978, és el resultat d’un pacte entre les forces de la Dictadura i les que s’hi havien oposat; la qual va ser aprovada sota control armat de l’exèrcit franquista. El maquillatge democràtic d’aquesta reforma està en el fet que va ser acceptada per referèndum.

Però, què podíem esperar d’un sistema de justícia que se sotmet al manteniment d’una estructura visiblement feixista? Res de bo, igual que poca cosa més no podríem esperar si la Constitució s’hagués redactat i firmat en altres circumstàncies, ja que la seva redacció porta implícit l’autoritarisme i el sotmetiment de la majoria als interessos d’una minoria que ha segrestat el poder i no està disposada a retornar-lo a la ciutadania.

I, en paral·lel a tot l’esforç a aparentar independència, la crua realitat ens fa veure que els que han tocat poder, ja sigui polític, financer o pròpiament judicial, no acaben mai a la presó. No han anat a la presó si han assassinat sota una dictadura feixista, com ens recordaran els que lluiten per la defensa de la memòria històrica. Ni tampoc no hi han anat, ara per ara,  els que en l’actualitat han estat responsables, amb la corrupció política i el crèdit sense control, de la crisi sistèmica que ens acompanya, la qual ja ha arruïnat econòmicament centenars de milers de persones i que, donada la impunitat dels culpables, a nivell popular té més tirada a anomenar-se simplement «una gran estafa».

No som els únics que sentim que la justícia és injusta i que veiem com la corrupció ha arribat a tots els estaments de la mal anomenada democràcia. Des de la mateixa gola del llop, més de 1.000 membres de la carrera judicial es van adherir l’any 2010 a un manifest  que denunciava la «politització» del sistema judicial i s’advertia que perillava la independència de la justícia. Un any abans, en un estudi realitzat pel Consell general de l’advocacia espanyola, amb més de 5.000 advocats, va concloure que el 85% estaven d’acord que «el consell general del poder judicial s’ha convertit en un òrgan tan polititzat que difícilment pot gestionar de forma eficient i imparcial el funcionament de la justícia«». En aquest mateix estudi s’afirmava que el 71% dels advocats pensava que «la justícia funciona malament», però alhora, el 82% creien que «amb tots els seus defectes i imperfeccions, l’administració de justícia representa la garantia última de la defensa de la democràcia i de les llibertats».

Ens podem preguntar què en deuen pensar ara, quan el passat 2012 es va aplicar una elitització de l’accés al sistema judicial a través d’un increment de taxes judicials, que priven a qui no té capacitat econòmica suficient de defensar els seus drets al si de l’Administració de justícia. I això, sumat als costos de procuradors i advocats, desincentiva els qui no són rics per poder defensar els seus drets per vies judicials.

I s’atreveixen a mantenir hipòcritament l’article constitucional «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstancia personal o social»?

És un dels molts exemples en què la llei diu una cosa i en la realitat en passa una altra; on el disseny de l’estat es planteja millorar-nos la vida i succeeix just el contrari; on determinats funcionaris diuen deure-li al poble la seva existència i en realitat hi atempten en contra. Tot l’enfrontament contra la vella hipocresia liberal, per a construir dignitat, l’hem d’anomenar políticament descolonització.

En aquest context discordant, els actors de la justícia, tant com els metges o els periodistes, han de patir el que s’anomena dissonància cognitiva, un mecanisme psicològic que s’activa quan una persona es veu forçada a fer una cosa completament diferent al que en origen era el seu sentir. Però, quan les recompenses o càstigs s’incrementen, la magnitud de la dissonància creix i la situació els imposa que els vells somnis de joventut han de plegar-se al pragmatisme. Un mecanisme psicològic que el poder polític i econòmic sap aprofitar.

Per poder ser-ne, un jutge ha de quedar despullat de tots els sentiments que formen la part més noble de la naturalesa humana i viure en un món de ficcions jurídiques, que aplica amb penes de privació de llibertat sense pensar, ni tan sols un moment, en l’abisme de degradació al qual ha caigut front als que condemna. Veiem una raça confeccionadora de lleis, legislant sense saber sobre el que legisla, però que no oblida la multa que afecta a homes mil vegades menys immorals del que són ells mateixos. Veiem, al cap i a la fi, la pèrdua de sentiment humà del carceller, el policia convertit en gos de pressa, l’espia menyspreant-se a si mateix, la delació transformada en virtut, la corrupció erigida en sistema; tots els vicis, tota la perversió de la naturalesa humana afavorida i cultivada per al triomf de la llei.

Podem entendre que durant més de dos mil·lennis no hi hagi hagut una revolució jurídica? Podem acceptar que estiguem encara patint com un reduït grup d’escollits, en base a la seva ideologia conservadora i afí al govern de torn, tinguin el paper de Déus i puguin decidir sobre el futur de les nostres vides?

Podem assumir que ens regeixi un sistema basat en la penalització, en el càstig, que no deixa de trobar dreceres perquè els del bàndol del poder no vagin a la presó, mentre als que som més actius com a poble, ens empresonen sixí que poden, sense tenir en compte tot el que podem estar fent en positiu per millorar la societat?

Si en qualsevol cas ho tenen en compte serà per agreujar la nostra pena, ja que són part interessada a perpetuar-se en el mateix poder que volem fer caure. Poden ser part implicada i alhora jutges?

Una figura, la dels jutges, que històricament s’ha posat al servei de qualsevol règim, imperial, dictatorial, falsament democràtic, oligàrquic, plutocràtic o de la naturalesa que sigui mentre fos eficaç per perpetuar-hi les desigualtats. Aquesta gent ens ha de jutjar? I qui els jutjarà a ells?

Realment, els volem demanar que ens absolguin, després de jutjar-nos? En base a què els hauríem de donar la legitimitat de ser jutges del nostre destí?

Mai no hem decidit que hi hagi una elit per sobre nostre que tingui atribuïda la capacitat de jutjar-nos; mai des de la sobirania popular no s’ha delegat legítimament el delicat paper de decidir sobre el bé i el mal. Mai no hem participat d’una deliberació seriosa sobre la justícia i el dret.

Cal que descolonitzem l’imaginari jurídic que ens va arribar d’un Imperi, de quan érem plebeus i els patricis ens feien jutjar per imposar-nos les seves lleis. Cal que recuperem la nostra autonomia com a poble. No hem de demanar permís per a ser lliures, ni hem de demanar permís per a autoorganitzar-nos; hem d’empoderar-nos i ser capaços de resoldre entre nosaltres els conflictes que indubtablement sorgiran de la convivència entre persones encara pertorbades per la manca de confiança i per la por.

Se’ns pot dir somniadors, se’ns pot dir radicals, se’ns pot dir rebels, se’ns pot dir que som moltes coses, però no se’ns pot jutjar per ser-ho, en base als paradigmes d’un sistema caduc i envellit que hauria de deixar pas a la renovació de la cultura i a la recuperació dels valors comunitaris entre els éssers humans.

El sistema no pararà de perfeccionar els seus mètodes de domini i sabem que ja no en té prou amb les lleis. Una manera que es va estenent és mitjançant la patologització dels comportaments molestos. Darrerament, ja s’ha catalogat la rebel·lia com a malaltia psiquiàtrica i s’ha donat la possibilitat de corregir des de la infantesa tot indici de qüestionament a l’autoritat i fomentar actituds submises amb medicació científicament avalada per a assolir el control social. Però, bé, si cal que desobeïm a determinats metges també ho farem…

Per tot l’exposat ens declarem en alegre i constructiva rebel·lia.

Cada cop som i serem més els i les que desobeirem tota llei que vingui imposada per tribunals allunyats de les nostres vides i sotmesos a unes lleis superiors, que si en altres temps van tenir un caire religiós, en l’actualitat la divinitat va disfressada de diners, d’avarícia, d’egoisme i de la destrucció de la Terra i la dignitat humana.

Declarem obertament la nostra desobediència als sistemes judicials dels estats i a totes les eines de les que disposen per a tractar d’impedir que portem a la pràctica la nostra voluntat profunda d’emancipació i reconstrucció de l’ésser comunitari.

Sense sentiments de suport mutu i pràctica de solidaritat, la vida en societat dels humans hagués  estat pràcticament impossible, i aquests sentiments i pràctiques no són les lleis els que els han establert; són anteriors a totes les lleis i provenen de generacions i generacions d’ experimentació i d’aprenentatge útil, de cooperació necessària per a mantenir la cohesió social.

L’hospitalitat, el respecte a la vida, el sentiment de reciprocitat, la compassió, el suport mutu, l’autolimitar-se un mateix en interès de la comunitat, entre d’altres, són conseqüència de la vida en comú d’humans lliures, adherits a uns principis en comú i no sotmesos a cap autoritat externa a la seva pròpia col·lectivitat.

Necessitem una nova institucionalitat de drets i de deures, fundada en els valors sociopolítics comunitaris. L’avaluació i millora dels comportaments de les persones, en el si d’una societat, ha de recuperar l’escala humana, s’ha de fer en proximitat, entre persones que es coneixen, que tenen principis en comú, que es tenen confiança, que cooperen recíprocament i que es poden mirar als ulls.

Enric Duran Giralt
20/02/2013