Que no us confonguin, ara més que mai la sobirania està en el poble.

El que està passant les darreres setmanes a Catalunya i especialment en les relacions mediátiques entre Catalunya i Espanya, entre Catalunya i el món, està fent creure a moltes, especialment fora de la societat catalana, que la sobirania de Catalunya està en el seu poder institucional i que per tant aquesta es pot revertir i controlar, només contenint, reprimint, detenint als seus líders.

En aquesta línia m’arriben comentaris de gent de fora, que fins i tot suposen que després del 155, s’aturarà el moviment d’independencia.

Precisament el que va demostrar l’1 d’octubre, és que la sobirania està en el poble, aquest poble que quan les institucions per vies, legals, de negociació o mediàtiques no van ser capaces d’aturar la repressió de l’1-O, va sorgir a través dels CDR i de l’autoorganització valenta de la gent, per defensar-se i defensar el referèndum.

Després d’aquest moment hem assistit a un joc d’aparences, per una banda aparentant que la decisió de la independència està en mans d’una persona o de 72, i per una altra banda aparentant que les institucions polítques de Madrid poden parar-la o inclús desde la UE aparentant que tenen la última paraula. Volen fer-nos-ho creure, però repetir infinitament una mentida no la converteix en veritat….

Lluny d’aquestes aparences, la soberania, com hauria de ser el cas de qualsevol procés d’inici d’una nova forma d’organització social, està en el poble. No abstractement com a ens, sino en la seva capacitat d’autoorganitzar-se en pobles i ciutats del territori català, sent actualment la seva cara més visible els CDR, ara reconvertirs en Comités de Defensa de la república.

Com la memoria històrica catalana coneix bé, quan la resposta al feixisme s’organitza al carrer, el poder de la gent supera de llarg el de les institucions… Pensem en el 19 de juliol del 36 i el que va venir els mesos després.

Es pot aturar una expressió d’autoorganització política i social d’una qualitat com aquella, si passa en el segle XXI?

Fins i tot en l’ámbit económic I amb un govern amb els comptes bloquejats I sense el sistema d’impostos activats, és la ciutadania activa qui pot organitzar-se per solucionar les necessitats del curt i mitjà termini.

En el context de lluita està clara la independència, la independència, del feixisme, del capitalisme neoliberal, del poder financer i les corporacions..

Està per veure encara quina forma ha d’agafar un nou Estat, si és que la independència agafa forma d’un Estat.

De fet, les institucions del president, del govern i del parlament, son institucions autonómiques… i fins que no es defineixi amb participació social, una nova constitució i es decideixi en democracia directa, no es pot saber del cert, de quines formes institucionals es dotarà la Catalunya, postEspanya, i per tant no hem de donar per suposat que les institucions en transició del vell model autonómic són les que han de liderar el procés d’independència, a partir de la desconnexió.

Hi haurà un Govern amb un president i uns ministres? Per què, si s’ha demostrat que les formes d’organització centralitzades i tant jerárquiques, son molt febles davant de presions polítiques, d’accions represives, del capital i dels mitjans de comunicació…

Hi haurà un parlament de professionals de la política, quan la tecnologia i l’experieǹcia ens demostren que hi ha formes de participació directa que recullen millor la participació de la gent?

i si Catalunya, pogués ser l’escenari de pràctica, d’una nova forma d’organització política participativa, que la porti més enllà de ser un nou estat-nació, en l’era de la crisi dels estats nació?

En aquest sentit s’obre una finestra d’oportunitat en que aquella dita visionaria, és més apropiada que mai a Catalunya, … tot està per fer, tot és possible….

Convertim les possibilitats en realitats a través de l’acció en el carrer, en les cooperatives, en els centres culturals, en les assemblees, en les xarxes autoorganitzades.

Avui dimecres, assemblees arreu del territori es trobaran per declarar la indepèndencia. Una acció decentralitzada que serà la viva expressió de la fulminació del miratge de sobiranies controlades per les èlits, que campava des del 10 d’octubre, i la continuació directa de l’1 d’octubre quan la sobirania de la gent, empoderada al carrer, ja va significar una declaració de fet.

Que l’1-O ens serveixi per no oblidar mai, com n’és d’imparable el poder popular

La celebració del referèndum d’independència de Catalunya, amb uns resultats de més de 2.2 milions de vots ha demostrat moltes coses I algunes de molt importants per aquells i aquelles que creiem més en la capacitat autoorganitzativa de la gent, que no pas en cap estat.

I es que ens ha demostrat com un moviment de desobediencia decentralitzada i massiva no pot ser aturat per les forces repressives de l’estat.

La policia nacional I la guardia civil, només van ser capaços de parar alguns colegis electorals en algunes hores i es van veure absolutament incapacitats de tenir un impacte generalitzat sobre un referèndum que va aconseguir més votants per exemple que el referèndum de la constitució europea o el de l’Estatut del 2006.

Just ha estat la demostració pràctica del que ja avançava aquest article de la directa, després d’un estudi detallat:

https://directa.cat/policia-pot-retirar-urnes-de-2702-collegis-electorals

Per mes que la violència policial hagi estat brutal, indignant I esgarradora, just es un episodi més, encara que sigui el més mediatic, del que és la repressió Estatal. Encara que hagi tingut més de 800 ferits, als que aprofito també de desitjar una ràpida recuperació.

Molts I moltes l’hem patit en les darreres dècades i no ens ve de nou; amb l’afegit de moltes vegades, haver de lluitar també perquè aparegués a la premsa, en no comptar amb el suport de cap centre de poder polític o económic. Si no que li recordin als participants catalans de les manifestacions contra el G8 a Gènova el 2001, especialment els que van viure el terror a l’Scuola Diaz. Episodi que per cert, ni tan sols va rebre la reprobació del govern català d’aleshores.

El que és més especial, I únic ha estat la força que milions de persones han demostrat en participar I culminar una acció desobedient amb èxit, per més que un Estat ha fet tot el possible per impedir-ho.

Aquesta capacitat desobedient del poble autoorganitzat no rebrà debats del Parlament Europeu ni

l’atenció de molts dels mitjans de comunicació, així que es des de baix, de boca orella, per xarxes socials I mitjans comunitaris, que l’hem de valorar, extendre I sobretot no oblidar mai.

Se m’acudeixen moltes més raons per les quals aquesta demostració de poder popular, també serien importants. Convidar 20000 refugiats sense esperar que un Estat ho accepti; evitar desallotjaments de més gent sense casa, aturar obres megálomes en el nostre territori natural.

I se me n’acudeixen encara moltes més si ho pensem a nivell mundial.

Es clar que si poden concentrar milers de policies en el mateix lloc, la cosa seria més difícil en aquell indret, però això només ens indicaria que la resta del territori està lliure perquè el poguem autogestionar; I per tant finalment que no hi ha cap forma d’impedir la soberania popular, des de baix, si aquesta s’exerceix de forma coordinada I decentralitzada.

Estic segur que la defensa de l’autodeterminació catalana es tindrà ben present com és d’imparable el poder popular en els propers dies; espero també que no s’oblidi mai en totes les causes justes del món en que la ciutadania s’hagi d’enfrontar a les forces repressives d’un Estat I especialment en aquelles què necessitarem per defensar l’autogestió de la vida quotidiana, dels autoritarismes dels Estats.

Video Poble Rebel #RetornenLlibertat

Video que em dediquen els companys de Poble Rebel en motiu de l’entrega del Premi Drets humans, que s’està fent aquesta nit.

Estigueu pendents que haviat llançaran el trailer del seu docu!!

 

 

Comunicat llegit a l’entrega del premi Drets Humans del Festival de Cinema i Drets humans de Barcelona

Enric des de la Pantalla del cine de Texas de Barcelona.

Enric des de la Pantalla del cine de Texas de Barcelona.

Gràcies Fina per tot el suport que m’has donat sempre i per recollir el premi en persona quelcom que jo no puc fer avui, perquè fa prop de 4 anys que tinc una ordre de recerca i detenció a l’estat espanyol, que encara segueix vigent. Tot i així en els propers dies reactivarem la campanya #Retornenllibertat per a que el proper any el 2017, puguem convertir el seu lema en una realitat.

Gràcies també al Festival per la valentia i determinació en atorgar el premi a una causa que no compta amb el suport dels poders estatals, corporatius i mediàtics.

Més enllà de la meva situació personal, crec que és un gran encert relacionar la denúncia de l’actual sistema bancari amb els drets humans, ja que el privilegi bancari de la creació de diners suposa una absoluta penalització per als drets socials, econòmics i ecològics.

No és un nou problema, ja que per generacions aquest sistema financer, que crea diners del no res i en fa pagar interessos, ha estat responsable de la transferència d’una inimaginable quantitat de recursos per fer als pobres més pobres i als rics més rics. Fet que es va comprovar ja totalment amb tot el que va venir després amb la crisi bancària i la crisi econòmica que ha afectat la major part de la població.

Han passat moltes coses en els darrers 8 anys, de l’anomenada crisi, però molt poques realment per solucionar el problema des de l’arrel. La reforma del sistema de creació de diners ha arribat a debat públic només en alguns països. En concret bàsicament, Gran Bretanya, Suïssa i Islàndia.

En el parlament de Londres es va debatre el 2014, però allà va quedar en el debat. No és poc, ja que va ser el primer cop que es debatia en 170 anys.

Islàndia va crear l’any passat una comissió de treball del parlament per valorar la reforma del sistema de creació dinerària.

A Suïssa hi ha un referèndum pendent sobre si els bancs privats haurien de seguir creant diners o no.

Però només això i malauradament cap d’aquests països en la Zona euro. Tot i que diversos Estats de l’Euro, especialment els del sud d’Europa estan pagant en interessos de deute un % important del seu pressupost, que redueix la seva capacitat per dedicar-se al benestar de les persones. Encara que sobre el paper son els Estats els que han definit els poders del Banc central europeu que ara els fa pagar tant durament per diners creats del no res. Mentre moltes de les entitats bancaries existents tenen excés de liquiditat en els mercats especulatius, alhora en manca en l’economia real, perquè no els hi es prou lucrativa. Ni tan sols les polítiques expansives del BCE amb els tipus d’interès 0% han funcionat per alimentar la roda de l’economia real.

Amb tot això no hi ha un qüestionament fonamental en les institucions polítiques del paper del sistema bancari. Entre d’altres raons perquè s’han encarregat de fer-lo tan complex precisament per evitar que la major part dels polítics i de la població en general l’entenguin.

En resum, tot i que ha estat demostrat que el sistema financer actual perjudica el desenvolupament de l’economia real i de la millora dels drets socials i econòmics, no podem esperar que sigui el mateix sistema financer que ens ha portat on estem el qui ens tregui les castanyes del foc; sino que tenim el repte i la responsabilitat de construir un nou sistema financer que posi en el centre de la seva activitat els essers humans i el planeta.

Sense esperar a que el sistema financer oficial es reformi a si mateix, diversos col·lectius portem anys treballant per construir un nou sistema bancari, en el que el finançament estigui centrat en donar suport a les activitats importants de l’economia productiva per cobrir les necessitats de la gent.

En que el cooperativisme, sigui una activitat central, de l’activitat financera. i on les bones pràctiques ecològiques siguin una condició bàsica.

Un nou sistema bancari en que la creació de diners esdevingui un bé comú, un dret bàsic, que ningú pugui abusar-ne per interessos lucratius o polítics, sino que cada activitat econòmica d’utilitat social i ecològica hi pugui tenir accés per dur a terme la seva activitat.

Una nova manera de fer banca, que demostri al Banc Central Europeu i tots qui l’avalen que hi ha una altra manera de fer i que encara que no ho facin ells, ho farem nosaltres.

Un nou sistema bancari que no és només un somni, sino que amb FairCoop i diverses xarxes i col·lectius anem camí de convertir en una realitat incipient en aquest proper any 2017.

Així que us demano que hi estigueu pendents.

Dues fites pel 2017. #Retornenllibertat i construir un nou sistema bancari per la gent.

La gent, és a dir un poble rebel, autoorganitzat i lliure és tot amb el que comptem.

Necessitarem tot el vostre suport, la vostra confiança i la vostra participació, per poder-ho aconseguir.

Gràcies avui a totes per ser-hi!

 

 

Aprenent de l’autonomia democràtica per construir l’autonomia comunal.

En aquests últims anys, s’ha revifat el debat sobre opcions d’organització política més enllà de l’Estat, gràcies a l’experimentació amb pràctiques de confederalisme democràtic que s’està realitzant en Rojava i al que ells anomenen autonomia democràtica.

En el context d’un control no estatal del territori, produït en una situació de guerra
i amb la protecció de les milícies kurdes i els seus aliats, aquesta nova societat és construïda sense haver de desbancar unes estructures estatals que brillen per la seva absència.

rojava36

 

 

 

 

 

Aquest procés d’autonomia democràtica és possible en aquesta situació d’excepcionalitat que es viu enmig de la guerra de Síria, el que podria fer-nos creure que aquesta construcció alternativa només es pot donar en circumstàncies com aquestes: excepcionals. Per això em sembla important analitzar-ne les bases teòriques i apuntar alguns elements que poden contribuir a visibilitzar com moltes d’aquestes experiències també estan al nostre abast, en espais controlats pels Estats occidentals, i que depèn realment de nosaltres què puguem dur-les a terme .

Així, en diverses experiències occidentals, hem vist situacions en què el suport social d’una acció legítima però il·legal permet que aquesta prosperi a llarg termini. La gran capacitat de resistència del moviment d’okupacions en relació a les diverses estratègies repressives de l’Estat demostra, en la història recent, com és possible crear espais comunals, a través de la desobediència civil, sense cap poder econòmic ni estatal que els doni suport.

Reconstrucció autónoma de Can Vies

Lògicament, encara que vulguem construir majors alternatives, no podem okupar una ciutat, ni tan sols un barri sencer. No podem sortir de l’obligació ètica i política de conviure en la diversitat, tenint entre els nostres veïns a persones de totes les ideologies i formes de viure.
Mentrestant, a través de diverses iniciatives físiques o no, vam creant espais comunals sense Estat; i no és el territori el que les uneix, sinó les relacions socials, econòmiques i polítiques que comparteixen. De fet, això és així davant governs adversos, però també ho és en contextos de governs que, almenys en teoria, donen suport als de sota. Per exemple, aquesta convivència entre antagonistes s’ha seguit donant als barris de Caracas en tots aquests anys de l’anomenat socialisme del segle XXI, i si no s’ha anat més enllà en el canvi social, m’atreveixo a destacar que és perquè els espais i projectes comunals no es van estendre més a Caracas del que es van estendre per exemple, a Barcelona.

Potser l’autonomia democràtica de Rojava si que afegeix una singular potenciació dels espais comunals en tots els àmbits de la quotidianitat, perquè és des dels espais comunals locals des d’on es construeix la autogovernanḉa política.

Autonomia democràtica i territori

Controlar un territori és una forma d’assegurar que les iniciatives comunals no siguin reprimides per un Estat, però no té una relació directa amb reconstruir el comú. I controlar un territori necessita que, per mitjans electorals o militars, es disposi d’hegemonia. Però aquesta no és una condició per construir el comunal. El comunal el podem construir ja arreu, encara que no tinguem aquest control hegemònic. Podem trobar altres formes de protegir-nos de la repressió que no impliquin una dependència de situacions tan irrealitzables, en la major part de llocs del món.

Zona a defendre (ZAD) al sud de França

Però si aquest és un model, si sabem que la legitimitat recolzada per la comunitat protegeix del comú, què ens impedeix construir-lo en qualsevol context en què puguem comptar amb una participació suficient?

Avui en dia, en la major part del món – excepte, de manera molt significativa, el proper i mitjà Orient- el principal espai de lluita de poder són els mitjans de comunicació. Qui té més suport en els mitjans és més fort en el dia a dia i, en el marc d’unes eleccions, probablement té moltes més opcions de guanyar. I, sobretot, es dóna al revés: sense presència mediàtica, no és possible la victòria.

No obstant això, les mateixes grans aliances dels de baix que s’han vist per crear grans partits no s’han vist per crear mitjans de comunicació cooperatius. Aquests segueixen sent, a dia d’avui, petites iniciatives de grups cohesionats a escala local. Així que, quan anem a les estratègies per a protegir les iniciatives comunals, una d’elles està clara: cal construir grans aliances cooperatives de comunicació.

Construint una altra societat aquí i ara des del comunal.

La comunicació és important com a alternativa al poder militar, per defensar un procés d’autonomia. També ho és la determinació a desobeir. Però per construir-necessitem, a més, moltes altres coses: cal creativitat, imaginació, lliurament, molt d’esforç, treball en equip, obertura, inclusivitat, capacitat de diàleg … Res que, com a éssers humans, no puguem aconseguir. De fet, és molt més difícil dominar un territori des dels valors del bé comú, oi?

Estic convençut que la principal raó per la qual no hem arribat a grans cotes d’autonomia en les iniciatives des de baix (en el context dels països d’Occident) és perquè no hem imaginat prou. En altres paraules, no hem aconseguit crear suficient consens al voltant d’una idea fonamental: podem avançar de manera significativa per fer realitat la societat que volem, fins i tot abans d’acabar amb el capitalisme i amb l’Estat.

Està clar que per viure una altra societat no acabarem amb els enemics del poble, però és una veritat poderosa la que ens mostra que precisament aquesta pràctica experimental i oberta d’allò comunal, funcionant de forma generalitzada, pot suposar una font d’oposició i resistència que redueixi l’hegemonia real del sistema capitalista en les nostres societats.

fira-intercanvi-de-mieres-a-la-garrotxa

És important posar al centre de l’imaginari aquest pla de construir ecosistemes d’espais i relacions socials que cobreixin la integralitat de les necessitats bàsiques i que siguin oberts a la participació lliure de qualsevol persona, tenint cura de totes amb equitat. Així doncs, a aquesta pràctica experimental de construir una nova societat al marge de l’Estat, sense necessitat de comptar amb hegemonia sobre un territori, proposo anomenar-la Autonomia Comunal.

Anomenant l’Autonomia comunal
Aquesta autonomia comunal hem d’anomenar-la amb la insistència que calgui, perquè s’estengui en l’imaginari de molta gent. Perquè això sigui possible.

El comunal és allò que, sense ser privat, és autònom i que, sense ser de l’Estat, és per a tothom. En altres paraules, la pràctica comunal és aquella que pot defensar per la força dels fets les necessitats de tots els participants i els recursos que necessiten aquests per viure de forma digna.

Com deia Bookchin, el comunal és un procés que s’expressa en la capacitat d’autoorganització col·lectiva que emana directament de la pròpia llibertat dels individus.

A diferència d’ell, no penso que presentar-se a unes eleccions municipals pugui servir de drecera per a la construcció d’un sistema basat en la democràcia directa i l’assemblearisme, sinó que crec que això només porta a la integració de quadres ex-activistes a la institucionalitat .

Atès que l’opció del contrapoder des del local va quedar en un pla secundari en les seves propostes, potser no ha tingut la suficient atenció o desenvolupament posterior. Per això, em sembla especialment important destacar-la i ressaltar que la comuna de comunes cal construir-la des de la pura acció al marge de l’Estat.

Així doncs, les comunes no necessiten prendre el poder per possibilitar la “creació d’una societat orgànica i descentralitzada, regida per l’intercanvi i el suport mutu a través de la confederació, formant una ‘Comuna de comunes'” (citant la visió de Bookchin ). De fet, no entrar en aquest poder institucional em sembla una condició necessària per tenir èxit en un procés comunal a llarg termini.

Més enllà fins i tot de la visió confederal, en l’escenari actual on internet i el seu ús per al suport mutu és una realitat incontestable, aquestes comunes poden néixer no només en l’àmbit local, sinó també a través de grups d’interès i subjectivitats que, més enllà del seu lloc de residència, escullen generar llaços d’afinitat i acció en comú.

De fet, em sembla important i comprovat assenyalar que són les estructures flexibles i obertes les que tenen més capacitat d’agregació abans que una autonomia comunal pugui estar consolidada.

És a dir, en aquest procés, les formes de xarxes i confederacions han de coexistir per facilitar l’extensió de les pràctiques d’autonomia i d’espais comunals. A aquest procés d’anar agregant espais de relacions socials alliberades del mercat, de l’Estat i de qualsevol altra pauta jeràrquica i desigual, el podem anomenar comunalització

Autonomia més enllà del territori

L’autonomia comunal es diferencia de l’autonomia democràtica en què, en el primer cas, no existeix un control del territori per practicar-la; i aquesta important distinció porta a que la seva pràctica pugui ser sensiblement independent de la necessitat de comptar amb una situació de control del territori (que habitualment anirà acompanyada d’un exèrcit, etc …)

Construir l’autonomia -democràtica o comunal- en diferents contextos del món, tant als Estats fallits com als Estats forts, tant en l’àmbit local com en xarxes globals, pot i ha d’esdevenir la millor eina per renovar l’imaginari del que pot ser una alternativa al sistema dels Estats capitalistes, i ser, per tant, un camí necessari per a una estratègia factible de revolució integral en el present segle.

Segon aniversari de faircoop, vuité aniversari de la publicació Crisi

Avui és segon aniversari de faircoop, vuité aniversari de la publicació Crisi, (i cinqué del occupy movement, per cert).

Fa 8 anys que va iniciar la crisi sense fi del sistema bancari actual I el mateix temps, des que vaig per pública l’acció de insubmissió al seu sistema de creació de diners.

Ara ja porto més de la meitat d’aquest temps clandestí. En una situació o una altra (amb l’excepció dels dos mesos que vaig estar a presó) en llibertat construint pràctiques d’altres societats als marges dels Estats i el capitalisme.

Molta feina a fer I sense temps de llargs comunicats….

A l’agost vam llançar Freedomcoop.eu

Atenció a l’octubre amb el grup de llançaments que Faircoop prepara, per apropar-se més a una altra economia sense el vell sistema bancari ;-)

De la via institucional a la Revolució Integral.

El context polític actual a escala internacional, ens està permetent constatar amb una claredat meridiana, els ferris límits del tan pretès canvi social liderat per la via institucional.

D’una banda, les experiències polítiques de noves esquerres a Amèrica llatina, han demostrat tenir un escàs impacte en les vida política real en diversos països on han tingut possibilitat de governar i sobretot una gran dificultat per a sostenir processos a llarg termini, donada la seva dependència de els processos electorals on els lobbies i mitjans corporatius privats tenen conegudes estratègies que inclouen de tot menys fair play per tombar governs, mirem sense anar més lluny el que ha passat al Brasil fa unes poques setmanes.

D’altra banda la trajectòria del govern de Grècia aquest últim any, és una obra mestra per aprendre com prendre el govern no és prendre el poder -cas comentat més en detall en aquest article –

https://www.diagonalperiodico.net/global/28173-ni-dentro-ni-fuera-hacia-comunidad-socioeconomica-pueblos-europa.html

Per la seva banda a l’Estat Espanyol, on repetir eleccions no ha servit per anar un pas més enllà del que demostra “com les majories clares als carrers i a les xarxes socials, no serveixen per crear majories parlamentàries”

Allà, el moviment 15M va aconseguir en 30 dies, fer cap per avall l’imaginari polític de diverses generacions,
però la seva pretesa consequencia política no ha pogut en més de dos anys, ser decisiu ni tan sols a través d’un programa per realitzar polítiques institucionals de tipus socialdemòcrata

Al mateix país, en el primer any de trajectòria de les anomenades ciutats del canvi hem vist que si bé el discurs i el tarannà han pogut millorar de manera significativa, en les decisions clau, la dependència del sistema capitalista i de les jerarquies estatals no han fet possible ara ni tan sols assumir mesures humanitàries, amb els desallotjaments o acollir refugiats. Ja no parlem de mesures estructurals.
A canvi d’aquestes reformes pírriques, una generació d’activistes experimentats i reconeguts en els carrers, s’ha vist immersos en una dinàmica institucional que inhabilita la seva capacitat de ruptura desobedient.
Així, aquesta realitat, està molt lluny d’aquella proposta del municipalisme llibertari de Bookchin, que quan s’arribava al govern muncipal, proposava dissoldre i cridar a una assemblea popular. En el seu lloc, els anomenats hereus del 15M quan arriben als ajuntaments, estan sacrificant el seu compromís desobedient per encorcetarse en la burocràcia i les jerarquies de les institucions de govern, un sistema lligat i ben lligat.

En canvi després d’haver deixat el 15M enrere, en la capacitat d’acció d’un moviment desobedient massiu no si ha aprofundit prou, encara que l’impacte de les ocupacions de la PAH a l’estat espanyol per exemple, és una bona mostra del que es pot arribar a dur a terme.

En aquest sentit hi ha dues preguntes estratègiques que deixo en l’aire.

La primera: ‘¿Què és més factible aconseguir que més del 50% de la població voti partits que qüestionin a través del seu programa -no realitzat- l’ordre establert o que el 5% que és sabut que qüestiona radicalment aquest ordre, s’organitzi de forma autònoma i desobedient mostrant a la pràctica com pot ser l’altre món que portem dins?

La segona: ¿De quina forma és més possible aconseguir poder real per transformar les coses, tractant de reformar l’economia des de governs que no tenen el poder bancari ni d’emissió monetària que el tractat de Lisboa va regalar al BCE, o tractant de construir una altra economia , amb noves sobiranies, bancàries i monetàries?

Afegint altres perspectives, podem analitzar com en diversos llocs del món processos de base, que estan basats en la construcció gradual i des de baix, d’autonomia democràtica, com els Zapatistes a Chiapas, o els kurds a Rojava i Kabur, segueixen desenvolupant amb solidesa i amb força, malgrat tenir als Estats usant forta violència en contra seva any rere any.

Resulta significatiu que mentre els processos de canvi radical més inspiradors de les últimes dècades, tenen en comú que es fan des de baix al marge de l’Estat, a Europa, milions de anticapitalistes, prefereixen donar-se cops de cap una i altra vegada amb el sistema parlamentari estatal sense aconseguir el que pretenen i renunciant a bona part del seu discurs i valors en el camí, en lloc de prioritzar contribuir a l’extensió de les iniciatives autogestionàries que amb força real, -encara que lluny de tota la que es podria si es comptés amb tots aquests suports- segueixen transicionant des de baix cap a una altra societat.

A nivell planetari, si aquest segle va començar amb moviments de resistència al sistema de globalització neoliberal, i va continuar amb fòrums socials que constataven que un altre món és possible, ara en la segona desena del segle XXI, és l’era de la construcció d’aquests altres mons .

Fins i tot a Europa, aquestes iniciatives autogestionàries que s’oposen als Estats existents, no només no s’han ensorrat, amb tanta hegemonia parlamentarista en els últims anys, sinó que seguim avançant i enfocant nous reptes.
Així per exemple la Cooperativa integral Catalana, és una realitzeu ja amb un nivell de consolidació significativa després de 6 anys més de 700 projectes i diversos milers de participants. Altres cooperatives integrals i projectes afins, s’estan estenent especialment a diverses regions del sud d’Europa. També s’estenen moviments com l’agricultura recolzada per la comunitat, les empreses recuperades pels treballadors i les experiència d’economia comunal, que construeixen pràctiques on la reciprocitat i el do, predominen sobre el mercat.
Aquestes realitats prefiguratives, encara incipients, es fan més fortes a través del treball en xarxa i transversalitzant les seves intercolaboracions a nivell local.

Són milers les pràctiques de monedes socials, grups de consum, centres socials autogestionaris, escoles lliures, i autònomes, grups de solidaritat amb refugiats amb o sense papers, que desafien el model capitalista i el paper predominant de la legalitat estatal; sent llavors vives per a l’extensió d’un moviment rupturista amb el que estableix, desobedient amb els Estats, per construir una nova sobirania col·lectiva sobre la base de l’autodeterminació i autoorganització de comunitats d’éssers humans lliures.

Per potenciar els espais de col·laboració internacionals (o per ser més precisos, interautónoms i intercomunals) es va crear FairCoop un ecosistema global i multilocal que contribueix al procés de construcció d’una altra economia per a una altra societat, compartint principis de revolució integral com són, la participació oberta i assembleària, el no reconeixement dels Estats com a subjectes legítims i per tant la desobediència integral per alimentar la construcció d’altres formes de convivència i autogovern.

Faircoop recupera els principis de la revolució integral com a procés de transició radical al marge del sistema actual, en tots els àmbits de la vida i construeix en coherència amb els mateixos un ecosistema de projectes, recursos i eines que té com a objectiu facilitar processos de revolució integral arreu del món, és a dir processos de construcció d’autogestió i autonomia democràtica a totes les escales, local, regional i global.

Entre ells faircoin, una moneda social p2p que busca finançar aquests processos autogestionaris, i interconnectar a qualsevol escala, iniciatives d’una altra economia (des de l’economia solidària a l’economia comunal), reforçant la tasca que fan i als moviments que habitualment a escala local, utilitzen i promouen les monedes socials. A més faircoin pretén actualitzar les tecnologies que fan servir aquests sistemes monetaris alternatius, fent-los així més forts i resistents a hipotètics atacs institucionals. (Si vols llegir més detall sobre això, llegeix-te l’annex sobre Faircoin 2)

És moment de fer realitat la conjectura de Galeano “Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món”

i aplicar-la també a algunes coses més grans, com ara a generar eines per a l’articulació de totes aquestes coses petites i aplicar metodologies que s’han mostrat reeixides per respectar la diversitat de tots els participants com el confederalisme democràtic que sent una forma d’organització política antiga en llocs com la península ibèrica, ara els kurds estan popularitzant.

Després de tants esforços dedicats a la via institucional, que tal si li donem una tirada ben gran a la via autogestionària?

Saps que? Respondre que sí, és molt més que un vot, és afirmar que vols fer de la teva vida un exemple del món que portes dins, és a dir conjurar teoria i pràctica. Respondre que sí, és entrar en una dimensió en què ja no depenem de si ells són més que nosaltres per tenir èxit; tant si som milers com si arribem a ser milions, dependrem de nosaltres mateixos i fins on estiguem disposats a portar per fer realitat els nostres somnis. T’atreveixes?

Annex Faircoin 2

En aquesta postdata, volem entrar amb més detall al nivell tecnològic sense generar una barrera d’accés a la part principal de l’article. L’invent del blockchain i les seves conseqüències per a iniciatives monetàries i sistemes contractuals, està duent ràpidament a un escenari en què la centralització d’Estats, Corts judicials i Bancs centrals deixa de ser necessària, per generar un sistema econòmic, polític i jurídic autònom.
El blockchain o cadena de blocs, permet comptabilitzar operacions econòmiques d’una manera incorruptible i no manipulable gràcies a la combinació d’encriptació i descentralització en centenars d’ordinadors que disposen de la mateixa informació sobre tot el sistema.

Tot i així, el nou capitalisme tecnològic no escatima esforços a invertir en tot el relacionat amb el blockchain, integrant-ràpidamente en l’estratègia per renovar els sistemes organitzatius de bancs i empreses; convertint la major part d’iniciatives basades en la cadena de blocs en una avançada del nou capitalisme de xarxa que tant agrada als anarcocapitalistas de Silicon Valley.

Per aquest capitalisme punter no sembla important que en casos com bitcoin el consum energètic i la cursa industrial del minat es disparin, perquè va en benefici dels inversors (tant els dóna pel que sembla que no vagi en benefici del planeta) o que la distribució de les noves monedes beneficiï els que tenen més …

A nosaltres en canvi si ens importa i molt. Per això, perquè el blockchain i les tecnologies associades puguin ser realment eines per al bé comú, és per al que FairCoop, està treballant en Faircoin 2. Un blockchain cooperatiu i distribuït, que permetrà adaptar aquesta tecnologia als valors dels moviments socials , afins amb els valors dels commons, de l’economia solidària, col·laborativa i comunal ….

Ja que faircoin no compta amb elits econòmiques que inverteixin porquè prioritza el bé comú en lloc del benefici privat. Necessitem que des de gent del costat dels 99% es comprengui la importància d’aquests desenvolupaments per al canvi social i participem de forma col·laborativa en fer-les possibles. És per això que fins dijous 7 de juliol, està activa la campanya de crowdfunding de Faircoin 2.
Si vols col·laborar en què les innovacions que Faircoin aporta al món com a bé comú puguin anar endavant al mateix temps que es mantenen en gent amb valors cooperatius i solidaris, com els teus, ara pots fer-ho i al mateix temps aconseguir els teus primers faircoins.
Aconsegueix informació més detallada en aquest enllaç: https://coopfunding.net/ca/campaigns/faircoin-2-inversio-col%c2%b7lectiva/

Llibertat, amnistia… i plena sobirania.

(publicat originalment a Vilaweb  )

És difícil d’oblidar el lema més famós de la lluita dels darrers anys de la dictadura i els primers de la transició. I encara més ara que Catalunya s’acosta a una possibilitat de trencament amb un vell règim, un altre cop quaranta anys després.

A mi m’hi fa pensar el fet que polítics de tan diverses orientacions coincideixin a afirmar que no vivim en un estat de dret. Si tots aquells que ho diuen es prenguessin seriosament aquesta constatació, tindrien el deure ser coherents i, entre les primeres mesures per a demostrar la plena sobirania, haurien de restablir el dret a tots aquells que són o han estat privats de llibertat, com a víctimes polítiques i econòmiques d’un estat antidemocràtic i altament desigual.

Aquells que denuncien la manca de democràcia de l’estat espanyol, després de viure-ho a la pròpia carn en el procés independentista, farien ben fet de tenir present que l’ús polític que el govern del PP fa del Tribunal Constitucional només és un dels exemples de la vulneració de drets en el sistema judicial espanyol.

Hi ha més exemples que confirmen que no vivim en un estat de dret. Per exemple, la pràctica habitual dels jutges de donar més pes a la versió dels testimonis que representen el poder polític i econòmic que no a qualsevol altre, com fan quan decreten veredictes tenint només per testimoni la versió de la policia; o com en el cas dels bancs contra mi, quan van decidir d’acceptar només testimonis de l’acusació i desestimar els de la defensa. N’hi ha molts més.

Ja vam experimentar de quina manera indignen la societat catalana aquestes injustícies. Ho vam veure arran de la projecció a TV3 de ‘Ciutat morta’. I encara ho vivim amb casos que originen una immensa indignació, com ara els dels processats en vagues generals o els condemnats per haver provat d’aturar el parlament el 2011.

Així doncs, si tenim la sospita ferma que moltes persones han de suportar penes injustes o desproporcionades, sota la responsabilitat d’un estat que deixarem enrere, amb quina consciència es poden mantenir inalterades totes aquestes injustícies, si Catalunya es constitueix en nou estat?

En aquest context, i escarbant en els fulls de ruta de les candidatures polítiques que volen aquest nou estat català, sobta que no hi hagi cap referència a un nou procés d’amnistia que acompanyi el procés d’independència. Encara més tenint en compte que aquesta llei, com que és de caràcter excepcional de ruptura, seria oportú que se situés després de la declaració d’independència i abans del procés constituent.

Per això, ara que encara hi som a temps, cal reivindicar, com una de les primeres mostres de l’exercici de la sobirania respecte d’Espanya, que s’apliqui una llei d’amnistia, de manera que tots els beneficiats per aquesta mesura puguin participar en el procés constituent o fer allò que vulguin des de la seva plena sobirania personal, que els ha estat segrestada.

Un cop d’ull a les estatístiques penitenciaries ens refermen en el camí a seguir.

Si mirem les dades de les presons catalanes, a Catalunya hi ha actualment 9.213 reclusos (dades de l’Idescat, del maig d’enguany). Això vol dir 1,22 presos cada 1.000 habitants. Una xifra allunyada del 0,7 que tenen països com Dinamarca i Noruega, amb què tanta gent es vol emmirallar.

D’aquests 9.213, més de 6.000 van ser empresonats per delictes relacionats amb l’ordre polític i econòmic (incloent-hi els de salut publica), i molts es poden considerar directament o indirectament víctimes d’un ordre injust. És a dir, víctimes d’un estat que no és de dret i d’un estat que ja no és del benestar, si és que ho ha estat mai. Un estat que ha fet créixer les desigualtats i el nombre de persones en situació d’extrema pobresa, després d’aquests set anys de crisi.

Així doncs, d’aquests 6.000 presos, caldria alliberar-ne, aproximadament, 3.900 per arribar a l’índex d’empresonaments d’aquests països europeus, des de l’hora zero del nou estat.

No serien les úniques persones beneficiades per aquesta mesura, perquè n’hi ha moltes més que han estat perjudicades. Què me’n dieu, d’aquelles persones del nostre present marcades per antecedents penals que els tanquen portes en diversos àmbits de la vida? I les que han de suportar mesures penals alternatives? I d’aquelles que resten pendents dels tribunals amb l’ai al cor, perquè la seva llibertat pot ser esquinçada en qualsevol moment amb una condemna i ordre de presó irrefutable?

Si als 3.900 presos hi sumem tots aquells amb antecedents penals per causes polítiques i socials a qui podria afectar l’amnistia, i tots aquells que estem processats sense haver arribat a judici, els beneficiats d’aquesta amnistia podríem ser desenes de milers.

Ara, com ens ha ensenyat la memòria de la història, no val qualsevol amnistia, no és el moment d’una nova transició conciliadora amb els més poderosos. Ja no som al 77, i a més recentment els de les classes dominants ja han tingut una amnistia, la fiscal. Aquesta altra amnistia que hi ha pendent és l’amnistia als pobres, els exclosos, les rebels, les nouvingudes, els insubmisos, els desposseïts…. No es tractaria d’una llei de conciliació interclassista, sinó d’una acció de justícia poètica.

Si Catalunya vol ser un estat creïble quant a la determinació de ruptura, una llei que decreti l’alliberament i l’amnistia de milers de persones de les classes populars n’és una condició.

Si hi ha una acció parlamentària que pugui simbolitzar alhora la ruptura amb l’estat espanyol i les seves polítiques de la por, i també la ruptura amb una forma de governar al servei dels poders fàctics –que continuaran existint a Catalunya per molt que s’independitzi–, és aquesta. Una acció de plena sobirania institucional, per a restablir la plena sobirania personal de tants i tantes.

Si mirem al procés constituent, aquesta acció també hauria de significar un pas previ a l’establiment d’un nou sistema judicial que inclogui el diàleg i la restauració al centre de la gestió dels conflictes; i alhora un sistema penal que es basi en la reinserció social i no en el càstig exemplar com el que vam heretar del franquisme. Un nou sistema que doni a la presó la funció d’últim recurs, i no que en mantingui la funció d’amenaça venjativa contra tots els qui des de la dignitat lluitem per una societat millor.

Fets i no només paraules, per netejar les conseqüències de la part pitjor de l’estat que es vol abandonar i per abordar la construcció d’un sistema judicial equitatiu i restauratiu del segle XXI.

Enric Duran és activista. Es troba en la clandestinitat per no haver-se presentat al seu judici el febrer del 2013. info@enricduran.cat @enricdurang

Publicat l’epíleg de l’Economia no existe que em va dedicar Antonio Baños.

He afegit a l’ arxiu d’articles del meu blog, l’epíleg del llibre “La economia no existe” d’Antonio Baños, que amb el títol “El Centinela insomne” em va dedicar a l’abril del 2009 quan jo estava en presó provisional; fent memòria de l’època d’activisme que vam compartir junts entre el 2001 i el 2003.

El podeu trobar també aquí: https://enricduran.cat/?attachment_id=69188

De fet ja a l’octubre del 2008 en Baños m’havia avisat de la intenció de dedicar a la meva història amb els 39 bancs, entre 10 i 30 pàgines del seu llibre, però més tard em va informar que hi havia hagut de renunciar perquè per qüestions pressupostaries el llibre s’havia reduit a la meitat. Finalment però, em vaig assabentar que coincidint amb la meva estancia en la presó, “La economia no existe” m’havía dedicat l’epíleg, concretament en les pàgines 223 a 230.

Recordant un passat en que cap polític en actiu va gosar donar-me suport públic, no deixa de ser reconfortant que un vell amic de l’activisme que és va mullar com a periodista en un moment tant delicat per mi, tingui ara un paper tant destacat en aquestes properes eleccions catalanes.

I que consti que la meva campanya pel 27S, no serà cap altra que la de sempre: #RetornEnLlibertat #Desobediencia #Autogestió.

Estigueu pendents que l’ingredient més concret d’aquesta campanya, arriba en dos dies….

Per què faré campanya pel 27S… i després!

(article publicat inicialment a La Directa: https://directa.cat/actualitat/que-fare-campanya-pel-27-s-despres )

Fa uns anys que no participo activament en moviments socials de protesta i em centro en moviments socials autogestionaris, postestatistes i postcapitalistes. Potser la meva darrera incursió en el terreny de moviments socials, que en podríem dir de masses –sempre és més fàcil protestar que construir–, va ser amb el 15M i el nou cicle de lluites socials, que havia nascut en aquell període. Llavors semblava que l’enfortiment dels moviments socials havia nascut per quedar-se, que hi havia moltes ments, molts braços, compromesos i brillants, per aconseguir una presència en la vida social dels carrers i els mitjans, com feia dècades que no s’havia viscut.

El punt important d’aquell moviment no era només el motiu de la protesta, “contra els polítics i els banquers…”, sinó també com es va autoorganitzar a les places, exercint la desobediència civil i l’autogovern de la vida de les acampades. No semblava que hi hagués cap forma de cooptació des del sistema de partits polítics i per això es va estendre durant força temps. En aquells 2011, 2012, a Grècia, també va haver-hi mobilitzacions a les places que ho estaven qüestionant tot. Allà però van minvar més ràpidament perquè hi havia un partit de coalició d’esquerres radical, que se’l veia amb el potencial de convertir-se en guanyador d’eleccions i anava hegemonitzant les il·lusions de bona part dels nouvinguts als moviments populars. Aquest cicle d’esperança parlamentària havia sorgit poc abans del 2011 i s’ha acabat de forma sobtada al juliol després de la firma del tercer memoràndum. El que ha passat aquest estiu a Grècia és una demostració del problema que us vull plantejar. No parlo del drama de la falta de plans del referent de la nova esquerra europea o de la incertesa del pla B de sortir de l’euro.

Del que no se n’ha parlat tant, i és la clau del tema que ens ocupa, és el temps perdut que ha provocat aquesta il·lusió parlamentària que ha deixat els moviments socials més de dos anys en hores baixes. Això és el que ha fet que no hi hagués tampoc possibilitat d’un pla C, entès com una resposta contundent i alhora constructiva del poble davant el xantatge de la Troika. En comptes de poder popular, a hores d’ara a Grècia llegim desconcert i desesperança. No és només des d’una visió movimentista que això és una catàstrofe a evitar, sinó que ho hauria de ser també per aquells que encara creuen que ocupar les institucions és un pas imprescindible per una transformació radical de la societat. Senyores i senyors, el que s’ha vist a Grècia és que cap govern d’un Estat de la UE pot confrontar la Troika i el capitalisme neoliberal sense el poble al carrer al seu costat. Si Syriza ara s’ha vist impotent, és perquè la seva estratègia en relació als moviments socials del seu país ha estat nefasta des de la seva creació: absorció, cooptació, desmobilització, integració…

El que em porta a escriure aquestes línies és la possibilitat que aquesta mateixa desmobilització social s’estigui començant a produir a Catalunya i a l’Estat espanyol. De nou, hi ha partits polítics que pretenen estar amb el poble però que, sigui per excés d’eufòria o per estratègies electorals, generen falses expectatives en relació al que podrien fer si governessin. El pas a la política parlamentaria i institucional d’un bon nombre dels activistes amb més experiència i reconeixement en els moviments socials ha agreujat aquesta situació; afeblint la lluita al carrer i la seva autonomia, generant divisió en els barris…

Òbviament des de la perspectiva individual cadascú és lliure d’escollir el camí que vulgui, però amb una visió del subjecte col·lectiu la construcció d’una altra Europa no es pot fer sacrificant els moviments socials per poder governar. No em refereixo prioritàriament als àmbits municipals, on s’estan donant experiències de govern local més participatives i obert a les necessitats socials, encara que també es troben sotmeses a les limitacions de les lleis injustes que ara com a autoritats públiques han d’obeir sense poder-les transformar. Sigui com sigui el que passa en l’àmbit municipal, sí que és un element més de l’escenari que s’ha anat construint en relació als moviments socials, sense ser-ne el principal.
Partit és sinònim de dividit; i divisions és el que provoca la política parlamentaria a l’hora d’unir-se al carrer, si no treballem per impedir-ho, seriosament i amb tanta dedicació com es creen noves coalicions per presentar-se a eleccions. Més encara tenint en compte que la suavització del discurs a què es tendeix per guanyar vots, desmobilitza i desvincula els sectors més rupturistes dels moviments… o del mateix partit.

Com Syriza ha constatat, guanyar el govern no és guanyar el poder. I jo afegeixo, que el poder només el podem recuperar empoderant-nos, des del carrer, des dels pobles i ciutats d’aquest continent per desobeir el capitalisme cada vegada que sigui necessari.

Donar suport a moviments de protesta que tinguin una causa justa sempre és positiu, però cal tenir en compte que al final reverteixen cap a la mateixa cultura estatista, que reforça l’autoritat dels governants.
Per generar un potencial emancipador cal també reconèixer i empènyer els moviments que reconstrueixen la vida comunitària, els que estenen l’autogestió, els que demostren que les solucions poden venir des de baix, des de la gent fent xarxa. Cal recuperar les eines per generar un sentiment de solidaritat i comunitat que faci sentir-nos segurs, sense pensar en l’Estat; un sentiment acompanyat d’exemples que ens alliberin de la por que representen les amenaces d’acabar amb les pensions o bloquejar els diners bancaris, situacions, vaja, com les que el poble grec ha viscut i han fet capitular el seu govern, tot i haver realitzat un referèndum en què va guanyar l’OXI a aquell memoràndum.

El discurs de la por que ha doblegat a Tsipras, triomfa per la falta d’alternatives amb què comptaven si volien anar al marge de la Troika i del sistema de poder imperant. Així que amics, amigues, per molt que aposteu per un Estat, faríeu bé de donar suport a aquelles iniciatives que des de moviments socials rupturistes pretenen activar l’autoorganització popular fins al punt que siguin subjectes de nova societat postcapitalista. Només amb la demostració exitosa d’aquestes pràctiques autogestionaries superarem la por a perdre els drets socials que emanen de la gestió estatista i per tant per poder-nos confrontar amb l’statu quo en equilibri de forces.

I davant de la força de l’enemic, sembla prudent pensar que només generant una unitat popular en què conflueixin gent de partits i gent de moviments socials que comparteixin la visió rupturista amb el capitalisme es podrà vèncer. Ara bé, perquè es pugui donar una col·laboració exitosa entre partits i moviments socials no estatistes hi ha moltes coses que haurien de canviar.

Encara en la distancia, m’arriben comentaris de confusió, gent que com que no volen entrar en la dinàmica partidista, no sap en quin moviment social implicar-se per sentir que realment participa de la unitat popular. Sense poder-ho viure a prop com m’agradaria, entenc que aquesta relació no s’està portant bé i hi ha mancança de processos amplis prou empoderats, transversals i units, per respondre al repte del trencament amb el sistema actual.

Sembla evident que el focus que han agafat en el terreny electoral molts activistes de diferents àmbits i sectors, ha tingut unes conseqüències poc positives per la consolidació de diferents moviments socials.
Un exemple n’és l’àmbit mediàtic: resulta que si fa uns anys, després de tants esforços personals i col·lectius, teníem activistes amb presència mediàtica, posant sobre la taula els assumptes candents des del carrer, ara els tenim reconvertits en polítics, parlant des de consistoris, fent promeses electorals o criticant altres partits.

I quina presència tenen ara els moviments socials als mitjans de comunicació? On ha anat a parar en l’imaginari col·lectiu, el fet de fer política, fora de les institucions?

Cal tenir en compte que el sistema actual premia la participació en les institucions mentre dificulta tant com pot les lluites socials i populars. Els activistes dels moviments socials no tenim la sort de tenir els aparells mediàtics pendents de cada cosa que diem i fem. Només arribem a la gent, després de temps i temps, de treball de formigueta i sovint amb els mass media desviant les qüestions que realment volem expressar. No tenim el finançament dels diners públics per la nostra activitat ni dels nostres companys de feina política, ni en línies generals el temps per abocar-nos en la construcció del moviment com a primera activitat.

També ens passa que podem ser reprimits, amb el perill que la feblesa del nostre entorn i la saturació de fronts ens deixi en l’oblit. Tot això significa que l’autoorganització popular des dels moviments socials s’hauria de cuidar molt; amb tanta o més cura com la que es posa per crear nous partits polítics. I si això no s’ha fet així aquests darrers temps, ja fem tard per corregir-ho.

Com podem fer que des d’uns moviments socials on en molts casos predomina una visió crítica sobre el parlamentarisme es col·labori en un procés d’unitat popular amb aquells que en formen part? Potser el primer és que des d’aquests moviments socials antagonistes a l’activitat dels partits també és vegi la necessitat de confluir als carrers. Segurament n’hi haurà que triguen a veure-la o que no la veuran mai, aquesta necessitat, però molts d’altres la podem viure com a necessària, per alguns motius com l’excepcionalitat del moment històric i la manca de capacitat per construir alternatives sòlides al marge del capitalisme si no es conflueix amb moviments més amplis.

Així, personalment, per construir una real unitat popular, podria cooperar amb aquells que us creieu la via institucional, sempre i quan, col·laboreu amb els moviments socials des de la premissa d’un treball d’igual a igual, i alhora des del respecte en la diferència. Això es pot fer, esforçant-nos totes en què no se sobrepassin una sèrie de línies vermelles (ara que estan tan de moda):

1. Respecte mutu. Jo respecto que tu vulguis usar la via parlamentaria, si tu respectes que jo no vulgui. Jo respecto que tu vulguis tenir un Estat, si tu respectes que jo no en vulgui cap. Per exemple, respectar vol dir tenir en consideració l’existència i legitimitat de pràctiques d’autogestió al marge de l’Estat, quan es tiri endavant un procés constituent.
2. No cooptació ni cap mena d’utilització no consensuada de les accions dels moviments socials per part dels partits polítics. Això implica també respectar i fomentar que les lluites socials tinguin la seva pròpia veu i no aprofitar els mitjans que busquen abans al partit, per passar-hi al davant.
3. Reconeixement de l’autonomia dels processos d’autoorganització popular i el seu doble vessant destituent i instituent. El vessant instituent inclouria el dret a no participar del contracte social amb l’Estat – sigui quin sigui- i construir nous contractes socials des de l’autoorganització popular.
4. Quan s’actua en l’àmbit parlamentari i com a portaveus polítics cal ser coherents amb la col·laboració que es busca al carrer i tenir en consideració les necessitats dels moviments socials rupturistes.

Aquí un problema greu que se sol presentar és que l’acció parlamentària i de comunicació dels polítics té com a prioritat caçar nous votants o mantenir els que ja té, tendint a silenciar els moviments socials que no els donin vots. Dit això, cal entendre la importància de la cooperació que estem parlant de cara a la coherència del que es diu. Des dels partits. Així, se’m fa un exercici de ciència-ficció pensar realment en un “sí que es pot” o en un “canviar-ho tot” sense comptar amb un moviment i un subjecte popular capaç de desobeir, des de la quotidianitat; amb focus o sense; per molts xantatges i atacs que es rebin. No podem pensar seriosament a recuperar la sobirania integral sobre les nostres vides si no estem preparats per desobeir, sigui a l’Estat Espanyol, a la Troika, els bancs o les corporacions. Ara i cada cop que sigui necessari.

Així doncs, donada la tendència d’aquesta conjuntura actual i el perill de què la parlamentarització de la vida pública deixi en segon o tercer terme l’imprescindible paper dels moviments socials, cal actuar.

Davant de tot l’exposat, he decidit reprendre la participació en debats amb subjectes polítics i socials que aposten per la via estatista, per defensar que sense moviments socials desobedients no superarem el capitalisme ni les diverses tiranies que patim. Espero poder-ho compaginar amb el llarg camí de construcció d’una pràctica autogestionària al marge dels estats, que em té ocupat aquests darrers anys; inclosos aquests tres darrers en clandestinitat que em limiten perquè no puc estar en els carrers amb vosaltres.

Per estrenar aquest canvi d’etapa, he decidit participar en els debats al voltant del 27-S i la probable independència de Catalunya, proposant alguns temes estratègics que hi trobo a faltar i que veig importants per la generació de respecte i complicitat amb uns moviments socials rupturistes i desobedients que es puguin enfrontar al capitalisme.

Crec que val la pena comptar amb aquests moviments socials perquè només trencant amb el sistema actual serà possible afrontar els desequilibris econòmics, socials i ecològics que vivim. També crec que pot ser una bona oportunitat per aquests moviments socials perquè un nou Estat respectuós amb les sobiranies que decideixin autogovernar-se des de baix podria ser un exemple important pel món.

El xoc de trens que es preveu després d’aquestes eleccions està posant la desobediència en boca de moltes persones, però semblaria que, en la línia del que he anat alertant durant aquest text, aquesta paraula tan important s’està situant en l’imaginari col·lectiu com quelcom que dependria només de les institucions del nou país. Podem arribar a preveure que la plena diversitat ideològica que podria formar una majoria pel nou Estat assumís una acció institucional desobedient en el cas de la independència; ara bé, sembla ben poc imaginable que també l’assumissin per trencar amb les polítiques neoliberals de la UE. I això ens porta de nou a l’exemple de la capitulació de Tsipras…. No seria molt més assenyat i realista que la ruptura amb el capitalisme, es prepari també des de la rebel·lia de l’autoorganització popular de forma que si als polítics els hi tremolen les cames, hi sigui el darrere el poble autoorganitzat per aplicar la voluntat popular?

Per defensar aquesta visió i portar-la a debat, faré campanya pel 27S i tantes vegades com calgui.

Enric Duran és activista, promotor de la Cooperativa Integral Catalana. Es troba en clandestinitat arran del procés judicial que es va començar contra ell l’any 2013