Aprenent de l’autonomia democràtica per construir l’autonomia comunal.

En aquests últims anys, s’ha revifat el debat sobre opcions d’organització política més enllà de l’Estat, gràcies a l’experimentació amb pràctiques de confederalisme democràtic que s’està realitzant en Rojava i al que ells anomenen autonomia democràtica.

En el context d’un control no estatal del territori, produït en una situació de guerra
i amb la protecció de les milícies kurdes i els seus aliats, aquesta nova societat és construïda sense haver de desbancar unes estructures estatals que brillen per la seva absència.

rojava36

 

 

 

 

 

Aquest procés d’autonomia democràtica és possible en aquesta situació d’excepcionalitat que es viu enmig de la guerra de Síria, el que podria fer-nos creure que aquesta construcció alternativa només es pot donar en circumstàncies com aquestes: excepcionals. Per això em sembla important analitzar-ne les bases teòriques i apuntar alguns elements que poden contribuir a visibilitzar com moltes d’aquestes experiències també estan al nostre abast, en espais controlats pels Estats occidentals, i que depèn realment de nosaltres què puguem dur-les a terme .

Així, en diverses experiències occidentals, hem vist situacions en què el suport social d’una acció legítima però il·legal permet que aquesta prosperi a llarg termini. La gran capacitat de resistència del moviment d’okupacions en relació a les diverses estratègies repressives de l’Estat demostra, en la història recent, com és possible crear espais comunals, a través de la desobediència civil, sense cap poder econòmic ni estatal que els doni suport.

Reconstrucció autónoma de Can Vies

Lògicament, encara que vulguem construir majors alternatives, no podem okupar una ciutat, ni tan sols un barri sencer. No podem sortir de l’obligació ètica i política de conviure en la diversitat, tenint entre els nostres veïns a persones de totes les ideologies i formes de viure.
Mentrestant, a través de diverses iniciatives físiques o no, vam creant espais comunals sense Estat; i no és el territori el que les uneix, sinó les relacions socials, econòmiques i polítiques que comparteixen. De fet, això és així davant governs adversos, però també ho és en contextos de governs que, almenys en teoria, donen suport als de sota. Per exemple, aquesta convivència entre antagonistes s’ha seguit donant als barris de Caracas en tots aquests anys de l’anomenat socialisme del segle XXI, i si no s’ha anat més enllà en el canvi social, m’atreveixo a destacar que és perquè els espais i projectes comunals no es van estendre més a Caracas del que es van estendre per exemple, a Barcelona.

Potser l’autonomia democràtica de Rojava si que afegeix una singular potenciació dels espais comunals en tots els àmbits de la quotidianitat, perquè és des dels espais comunals locals des d’on es construeix la autogovernanḉa política.

Autonomia democràtica i territori

Controlar un territori és una forma d’assegurar que les iniciatives comunals no siguin reprimides per un Estat, però no té una relació directa amb reconstruir el comú. I controlar un territori necessita que, per mitjans electorals o militars, es disposi d’hegemonia. Però aquesta no és una condició per construir el comunal. El comunal el podem construir ja arreu, encara que no tinguem aquest control hegemònic. Podem trobar altres formes de protegir-nos de la repressió que no impliquin una dependència de situacions tan irrealitzables, en la major part de llocs del món.

Zona a defendre (ZAD) al sud de França

Però si aquest és un model, si sabem que la legitimitat recolzada per la comunitat protegeix del comú, què ens impedeix construir-lo en qualsevol context en què puguem comptar amb una participació suficient?

Avui en dia, en la major part del món – excepte, de manera molt significativa, el proper i mitjà Orient- el principal espai de lluita de poder són els mitjans de comunicació. Qui té més suport en els mitjans és més fort en el dia a dia i, en el marc d’unes eleccions, probablement té moltes més opcions de guanyar. I, sobretot, es dóna al revés: sense presència mediàtica, no és possible la victòria.

No obstant això, les mateixes grans aliances dels de baix que s’han vist per crear grans partits no s’han vist per crear mitjans de comunicació cooperatius. Aquests segueixen sent, a dia d’avui, petites iniciatives de grups cohesionats a escala local. Així que, quan anem a les estratègies per a protegir les iniciatives comunals, una d’elles està clara: cal construir grans aliances cooperatives de comunicació.

Construint una altra societat aquí i ara des del comunal.

La comunicació és important com a alternativa al poder militar, per defensar un procés d’autonomia. També ho és la determinació a desobeir. Però per construir-necessitem, a més, moltes altres coses: cal creativitat, imaginació, lliurament, molt d’esforç, treball en equip, obertura, inclusivitat, capacitat de diàleg … Res que, com a éssers humans, no puguem aconseguir. De fet, és molt més difícil dominar un territori des dels valors del bé comú, oi?

Estic convençut que la principal raó per la qual no hem arribat a grans cotes d’autonomia en les iniciatives des de baix (en el context dels països d’Occident) és perquè no hem imaginat prou. En altres paraules, no hem aconseguit crear suficient consens al voltant d’una idea fonamental: podem avançar de manera significativa per fer realitat la societat que volem, fins i tot abans d’acabar amb el capitalisme i amb l’Estat.

Està clar que per viure una altra societat no acabarem amb els enemics del poble, però és una veritat poderosa la que ens mostra que precisament aquesta pràctica experimental i oberta d’allò comunal, funcionant de forma generalitzada, pot suposar una font d’oposició i resistència que redueixi l’hegemonia real del sistema capitalista en les nostres societats.

fira-intercanvi-de-mieres-a-la-garrotxa

És important posar al centre de l’imaginari aquest pla de construir ecosistemes d’espais i relacions socials que cobreixin la integralitat de les necessitats bàsiques i que siguin oberts a la participació lliure de qualsevol persona, tenint cura de totes amb equitat. Així doncs, a aquesta pràctica experimental de construir una nova societat al marge de l’Estat, sense necessitat de comptar amb hegemonia sobre un territori, proposo anomenar-la Autonomia Comunal.

Anomenant l’Autonomia comunal
Aquesta autonomia comunal hem d’anomenar-la amb la insistència que calgui, perquè s’estengui en l’imaginari de molta gent. Perquè això sigui possible.

El comunal és allò que, sense ser privat, és autònom i que, sense ser de l’Estat, és per a tothom. En altres paraules, la pràctica comunal és aquella que pot defensar per la força dels fets les necessitats de tots els participants i els recursos que necessiten aquests per viure de forma digna.

Com deia Bookchin, el comunal és un procés que s’expressa en la capacitat d’autoorganització col·lectiva que emana directament de la pròpia llibertat dels individus.

A diferència d’ell, no penso que presentar-se a unes eleccions municipals pugui servir de drecera per a la construcció d’un sistema basat en la democràcia directa i l’assemblearisme, sinó que crec que això només porta a la integració de quadres ex-activistes a la institucionalitat .

Atès que l’opció del contrapoder des del local va quedar en un pla secundari en les seves propostes, potser no ha tingut la suficient atenció o desenvolupament posterior. Per això, em sembla especialment important destacar-la i ressaltar que la comuna de comunes cal construir-la des de la pura acció al marge de l’Estat.

Així doncs, les comunes no necessiten prendre el poder per possibilitar la “creació d’una societat orgànica i descentralitzada, regida per l’intercanvi i el suport mutu a través de la confederació, formant una ‘Comuna de comunes'” (citant la visió de Bookchin ). De fet, no entrar en aquest poder institucional em sembla una condició necessària per tenir èxit en un procés comunal a llarg termini.

Més enllà fins i tot de la visió confederal, en l’escenari actual on internet i el seu ús per al suport mutu és una realitat incontestable, aquestes comunes poden néixer no només en l’àmbit local, sinó també a través de grups d’interès i subjectivitats que, més enllà del seu lloc de residència, escullen generar llaços d’afinitat i acció en comú.

De fet, em sembla important i comprovat assenyalar que són les estructures flexibles i obertes les que tenen més capacitat d’agregació abans que una autonomia comunal pugui estar consolidada.

És a dir, en aquest procés, les formes de xarxes i confederacions han de coexistir per facilitar l’extensió de les pràctiques d’autonomia i d’espais comunals. A aquest procés d’anar agregant espais de relacions socials alliberades del mercat, de l’Estat i de qualsevol altra pauta jeràrquica i desigual, el podem anomenar comunalització

Autonomia més enllà del territori

L’autonomia comunal es diferencia de l’autonomia democràtica en què, en el primer cas, no existeix un control del territori per practicar-la; i aquesta important distinció porta a que la seva pràctica pugui ser sensiblement independent de la necessitat de comptar amb una situació de control del territori (que habitualment anirà acompanyada d’un exèrcit, etc …)

Construir l’autonomia -democràtica o comunal- en diferents contextos del món, tant als Estats fallits com als Estats forts, tant en l’àmbit local com en xarxes globals, pot i ha d’esdevenir la millor eina per renovar l’imaginari del que pot ser una alternativa al sistema dels Estats capitalistes, i ser, per tant, un camí necessari per a una estratègia factible de revolució integral en el present segle.

This post is also available in: Spanish, English

Comments

  1. Anem cap aquí!
    Èxit, tot l’amor, veritat – així – i felicitat.
    Conceptualitzar és essencial.
    I les propostes, sublims.
    Fa poc, des de Palestina, ens felicitaven a la Cooperativa Integral Catalana, per ser exemple d’aquesta transgressió a l’estat, sense haver de derrotar-lo, sense haver de conquerir-lo, ni enfrentar-nos-hi, ans prescindint-ne i demostrant la possibilitat d’articulació orgànica, que consideraven exemple a seguir.

  2. Xavier de Brichs says:

    Bé, molt bé, totalment d’acord.
    M’he emocionat i tot de veure-ho finalment per escrit, tant de temps de tenir-ho clar i apostar-hi ferm. En dèiem autonomia solidària, després autonomia proïsta i, des d’avui, autonomia comunal. La clau és en l’oxímoron, l’ou i a gallina, no hi ha l’un sense l’altre.
    Dues apreciacions, o tres:
    – per construir un nou sistema cal mantenir un peu a l’actual i l’altre al nou, nedar i guardar la roba, amb lleialtat total, un sol cos (només ho hem assolit realment en l’àmbit familiar; més enllà la inèrcia i la por són descomunals (mai millor dit)). En el nou sistema s’ha d’incidir en el dret a l’accés, per anar superant el dret de propietat.
    – l’holoarquia és l’evolució de les jerarquies: confederarió holoàrquica. No pensem pas que es pot funcionar sense un sol cap. El nou sistema s’ha de basar en un protocol de prioritats ferm, viu i just com la realitat incontestable d’internet. (d’això no n’hem sortit ni a casa; teniu fills adolescents?)
    – el cor no hi pot faltar. Lo més important que ens pot fer avançar és la confiança, pròpia i mútua, basada en la transparència. Renunciar i acceptar, integrar i transcendir, … el progrés tecnològic, per exemple, per a evolucionar personalment. (ja només tractem amb coneguts, per car que surti)
    Gràcies.
    (cançó dedicada: no puedo estar sin ti)

Respon a Xavier de Brichs Cancel·la les respostes

*