Que no us confonguin, ara més que mai la sobirania està en el poble.

El que està passant les darreres setmanes a Catalunya i especialment en les relacions mediátiques entre Catalunya i Espanya, entre Catalunya i el món, està fent creure a moltes, especialment fora de la societat catalana, que la sobirania de Catalunya està en el seu poder institucional i que per tant aquesta es pot revertir i controlar, només contenint, reprimint, detenint als seus líders.

En aquesta línia m’arriben comentaris de gent de fora, que fins i tot suposen que després del 155, s’aturarà el moviment d’independencia.

Precisament el que va demostrar l’1 d’octubre, és que la sobirania està en el poble, aquest poble que quan les institucions per vies, legals, de negociació o mediàtiques no van ser capaces d’aturar la repressió de l’1-O, va sorgir a través dels CDR i de l’autoorganització valenta de la gent, per defensar-se i defensar el referèndum.

Després d’aquest moment hem assistit a un joc d’aparences, per una banda aparentant que la decisió de la independència està en mans d’una persona o de 72, i per una altra banda aparentant que les institucions polítques de Madrid poden parar-la o inclús desde la UE aparentant que tenen la última paraula. Volen fer-nos-ho creure, però repetir infinitament una mentida no la converteix en veritat….

Lluny d’aquestes aparences, la soberania, com hauria de ser el cas de qualsevol procés d’inici d’una nova forma d’organització social, està en el poble. No abstractement com a ens, sino en la seva capacitat d’autoorganitzar-se en pobles i ciutats del territori català, sent actualment la seva cara més visible els CDR, ara reconvertirs en Comités de Defensa de la república.

Com la memoria històrica catalana coneix bé, quan la resposta al feixisme s’organitza al carrer, el poder de la gent supera de llarg el de les institucions… Pensem en el 19 de juliol del 36 i el que va venir els mesos després.

Es pot aturar una expressió d’autoorganització política i social d’una qualitat com aquella, si passa en el segle XXI?

Fins i tot en l’ámbit económic I amb un govern amb els comptes bloquejats I sense el sistema d’impostos activats, és la ciutadania activa qui pot organitzar-se per solucionar les necessitats del curt i mitjà termini.

En el context de lluita està clara la independència, la independència, del feixisme, del capitalisme neoliberal, del poder financer i les corporacions..

Està per veure encara quina forma ha d’agafar un nou Estat, si és que la independència agafa forma d’un Estat.

De fet, les institucions del president, del govern i del parlament, son institucions autonómiques… i fins que no es defineixi amb participació social, una nova constitució i es decideixi en democracia directa, no es pot saber del cert, de quines formes institucionals es dotarà la Catalunya, postEspanya, i per tant no hem de donar per suposat que les institucions en transició del vell model autonómic són les que han de liderar el procés d’independència, a partir de la desconnexió.

Hi haurà un Govern amb un president i uns ministres? Per què, si s’ha demostrat que les formes d’organització centralitzades i tant jerárquiques, son molt febles davant de presions polítiques, d’accions represives, del capital i dels mitjans de comunicació…

Hi haurà un parlament de professionals de la política, quan la tecnologia i l’experieǹcia ens demostren que hi ha formes de participació directa que recullen millor la participació de la gent?

i si Catalunya, pogués ser l’escenari de pràctica, d’una nova forma d’organització política participativa, que la porti més enllà de ser un nou estat-nació, en l’era de la crisi dels estats nació?

En aquest sentit s’obre una finestra d’oportunitat en que aquella dita visionaria, és més apropiada que mai a Catalunya, … tot està per fer, tot és possible….

Convertim les possibilitats en realitats a través de l’acció en el carrer, en les cooperatives, en els centres culturals, en les assemblees, en les xarxes autoorganitzades.

Avui dimecres, assemblees arreu del territori es trobaran per declarar la indepèndencia. Una acció decentralitzada que serà la viva expressió de la fulminació del miratge de sobiranies controlades per les èlits, que campava des del 10 d’octubre, i la continuació directa de l’1 d’octubre quan la sobirania de la gent, empoderada al carrer, ja va significar una declaració de fet.

Que l’1-O ens serveixi per no oblidar mai, com n’és d’imparable el poder popular

La celebració del referèndum d’independència de Catalunya, amb uns resultats de més de 2.2 milions de vots ha demostrat moltes coses I algunes de molt importants per aquells i aquelles que creiem més en la capacitat autoorganitzativa de la gent, que no pas en cap estat.

I es que ens ha demostrat com un moviment de desobediencia decentralitzada i massiva no pot ser aturat per les forces repressives de l’estat.

La policia nacional I la guardia civil, només van ser capaços de parar alguns colegis electorals en algunes hores i es van veure absolutament incapacitats de tenir un impacte generalitzat sobre un referèndum que va aconseguir més votants per exemple que el referèndum de la constitució europea o el de l’Estatut del 2006.

Just ha estat la demostració pràctica del que ja avançava aquest article de la directa, després d’un estudi detallat:

https://directa.cat/policia-pot-retirar-urnes-de-2702-collegis-electorals

Per mes que la violència policial hagi estat brutal, indignant I esgarradora, just es un episodi més, encara que sigui el més mediatic, del que és la repressió Estatal. Encara que hagi tingut més de 800 ferits, als que aprofito també de desitjar una ràpida recuperació.

Molts I moltes l’hem patit en les darreres dècades i no ens ve de nou; amb l’afegit de moltes vegades, haver de lluitar també perquè aparegués a la premsa, en no comptar amb el suport de cap centre de poder polític o económic. Si no que li recordin als participants catalans de les manifestacions contra el G8 a Gènova el 2001, especialment els que van viure el terror a l’Scuola Diaz. Episodi que per cert, ni tan sols va rebre la reprobació del govern català d’aleshores.

El que és més especial, I únic ha estat la força que milions de persones han demostrat en participar I culminar una acció desobedient amb èxit, per més que un Estat ha fet tot el possible per impedir-ho.

Aquesta capacitat desobedient del poble autoorganitzat no rebrà debats del Parlament Europeu ni

l’atenció de molts dels mitjans de comunicació, així que es des de baix, de boca orella, per xarxes socials I mitjans comunitaris, que l’hem de valorar, extendre I sobretot no oblidar mai.

Se m’acudeixen moltes més raons per les quals aquesta demostració de poder popular, també serien importants. Convidar 20000 refugiats sense esperar que un Estat ho accepti; evitar desallotjaments de més gent sense casa, aturar obres megálomes en el nostre territori natural.

I se me n’acudeixen encara moltes més si ho pensem a nivell mundial.

Es clar que si poden concentrar milers de policies en el mateix lloc, la cosa seria més difícil en aquell indret, però això només ens indicaria que la resta del territori està lliure perquè el poguem autogestionar; I per tant finalment que no hi ha cap forma d’impedir la soberania popular, des de baix, si aquesta s’exerceix de forma coordinada I decentralitzada.

Estic segur que la defensa de l’autodeterminació catalana es tindrà ben present com és d’imparable el poder popular en els propers dies; espero també que no s’oblidi mai en totes les causes justes del món en que la ciutadania s’hagi d’enfrontar a les forces repressives d’un Estat I especialment en aquelles què necessitarem per defensar l’autogestió de la vida quotidiana, dels autoritarismes dels Estats.