Nova entrevista en profunditat sobre la CIC i la revolució integral.

Em faig ressó de l’entrevista en profunditat sobre la Cooperativa Integral catalana i la revolució integral que m’han realitzat Michel Bauwens de la Fundació P2P, Neal Gorenflo de Shareable, i l’autor John Restakis i que ha estat possible gràcies als companys de Guerrilla translation.

Moltes gràcies per fer possible aquest contingut a Internet!!

http://guerrillatranslation.com/2014/03/26/revolucion-integral/

bridge1

El vídeo del Banc d’Anglaterra sobre la creació de diners, subtitulat . Ha arribat el moment d’exigir transparència .

Aquí sota podeu veure el vídeo subtitulat que s’ha publicat des del compte oficial del Banc d’Anglaterra a Youtube

Aquest vídeo fa la funció de resum audiovisual del més detallat document que ja vam comentar recentment, fet públic pel Banc d’Anglaterra.

Algunes de les idees que s’escolten en el vídeo i que podem considerar importants per contrarestar els errors estesos de com funciona el sistema de creació de diners, són les següents:

  • «Els bitllets i monedes de reserva estan determinades per la quantitat de bitllets i monedes que la gent i els bancs necessiten per les seves transaccions, depenent de les taxes d’interessos del moment.No és eligida pel Banc Central com de vegades es descriu en els llibres d’Economia.»
  • «Un dels punts claus de l’article és que els bancs creen oferta monetària quan concedeixen un préstec. Si això no és res de nou, moltes vegades s’ignora o se li treu importància a aquesta forma de crear diners  i a més va en contra de la idea popular que els bancs només poden prestar diners que ja tenen en caixa quan en realitat els préstecs creen dipòsits bancaris i no al revés.»
  • «La política monetària ofereix el límit màxim. En temps normals, és a dir abans de la gran recessió actual la política monetària s’estableix amb els tipus d’interès, això determina els tipus que paguen els que s’endeuten, i els tipus que paguen els bancs en els comptes de dipòsits això afecta directament la quantitat de diners que es presta en l’economia i conseqüentment determina l’oferta monetària (quantitat total de diners circulant).»
  • «A part del fet que la Flexibilització Quantitativa (FQ) no incrementa les reserves, l’altre mite que desmunta és la idea que aquestes reserves es multipliquen en un increment de prèstecs afavorint l’economia. De fet, això és l’essència de la teoria de la multiplicació dels diners en les polítiques monetàries, i de com això estimula l’economia, teoria que trobem en molts llibres d’economia. Per què aquesta explicació és enganyosa? Com hem dit la FQ portarà a un increment de les reserves controlades pel sistema bancari, però els bancs no poden prestar aquestes reserves a les llars i les empreses.»

Totes elles són cites del video. A partir d’aquí, una cosa que veig important és respondre a moltes de les primeres impressions que he llegit en comentaris per Internet, que interpreten aquestes revelacions com informacions no noves compatibles amb la versió oficial.

Les més freqüents:
— «Això és la reserva fraccionària de tota la vida.»
— «Això és la multiplicació dels diners que ja ens van ensenyar a primer de la Facultat d’Economia.»

Doncs bé, sí, encara és reserva fraccionària però no en el sentit que es difon públicament a través dels mitjans de comunicació pel que fa al fet de prestar diverses vegades els dipòsits dels estalviadors, sinó que es fa de forma paral·lela. És a dir, la creació de diners no prové dels estalvis, sinó que es fa de forma totalment independent a ells i en tot cas, bona part d’aquesta creació de diners amb el crèdit s’acaba convertint en nous dipòsits bancaris en un banc. En aquest sentit podríem valorar que el concepte de «reserva fraccionària» és incomplet, ja que no inclou el mecanisme de com es creen els diners dins de la seva definició.

D’altra banda, el document i el vídeo són clars en què la teoria de la multiplicació dels diners a través dels dipòsits que es van succeint en entitats bancàries és errònia, perquè els crèdits no es generen a partir dels dipòsits.

És a dir el que és fals segons la documentació del Banc d’Anglaterra és, per exemple, el que s’explica en un enllaç com el següent, oficial de la wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Multiplicador_monetario

Per tant, qui vulgui continuar mantenint que el mètode que fan servir els bancs privats per a la creació de diners és a través del multiplicador monetari hauria de respondre si és que contradiu la informació facilitada pel Banc d’Anglaterra.

De fet, hi ha molts documents d’universitats que podem trobar a Internet que utilitzen el concepte de «multiplicador monetari» contínuament, de manera que seria interessant preguntar als seus autors la seva valoració del document del Banc d’Anglaterra.
Aquí tenim un exemple de document que penja de la Universitat d’Almeria

D’altra banda, crec que també és interessant valorar què significa assumir la documentació del Banc d’Anglaterra com a certa i traslladar-la a la nostra realitat.

Segons això, què passa quan un crèdit o una hipoteca no es pot continuar pagant?

Les meves conclusions són les següents :
— Implica per al banc una pèrdua de benefici perquè deixa de cobrar un interès amb el qual comptava i que era el seu benefici operatiu. Això pot suposar pèrdues importants quan per altra banda està pagant interès pels dipòsits bancaris i ha de mantenir tota l’estructura operativa del banc, incloent-hi els grandíssims sous dels alts càrrecs.
— Implica per al sistema monetari que es generi inflació, perquè l’eliminació de diners que estava prevista amb la devolució del crèdit no arriba a succeir.
— Afecta la relació entre bancs comercials i banc central, en què els primers no poden complir els seus compromisos de drenatge monetari —fer desaparèixer diners— del sistema a partir dels diners que van crear i el banc central els pot exigir, per protegir la inflació, que el facin a partir dels dipòsits (tot augmentant la reserva fraccionària, aquí si, d’aquests dipòsits).

Això es correspon amb la gran preocupació que tenen els bancs centrals per la inflació quan es produeixen situacions d’augment de la morositat en crèdits, com va passar a partir de la crisi que va començar el 2008.

Continuant amb les valoracions, quan entrem en el terreny de les hipoteques que no es poden pagar, queden unes quantes preguntes obertes de gran calat.

Si partim del fet que el principal, en aquest cas, van ser uns diners que es van crear en signar el contracte hipotecari i que això correspon al valor de la casa —tot recordant, alhora, que la creació de diners, és una funció pública que el sistema ha delegat a bancs privats—, com és que quan no es pot arribar a pagar aquesta hipoteca es produeix un procés de caràcter privat mitjançant la subhasta, en la qual per defecte la propietat d’aquesta casa passa a un banc privat, el qual té tot el poder de vendre?

Per què aquest habitatge, que s’ha comprat amb creació de diners, no passa a formar part directamente del parc estatal d’habitatges? Per què els bancs, a sobre que tenen el privilegi de la creació de diners, tenen un altre privilegi que és el de gestionar els actius d’hipoteques que no s’han pogut pagar?

I que passa amb els diners que rep el banc quan ven després aquest habitatge?

Per lògica aclaparadora, aquests diners haurien de desaparèixer, com hauria passat si s’hagués tornat el crèdit. Estem segurs que és així? Algú que sigui objectiu, tingui el coneixement requerit i estigui fent un servei públic, té capacitat d’accedir a comptes i documentació per controlar-ho?

No seran accions d’aquest tipus, d’apropiació de recursos a partir de diners creats del no-res, les que permetran els multimilionaris sous dels més grans càrrecs de moltes entitats bancàries ?

Segurament no tenim dades per confirmar res, però tampoc no les tenim per estar segurs del contrari, encara més quan, com demostren el document i el vídeo del Banc d’Anglaterra, s’ha estès una versió molt confusa i en diversos sentits errònia de com funciona la creació de diners, la qual cosa impedeix segurament que els mateixos tècnics que auditen les entitats tinguin metodologies suficients per realitzar el control que cal en una funció pública d’aquest calibre i que les dades de comptabilitat siguin prou accessibles per ser compreses.

Per tot això, penso que després que el Banc d’Anglaterra hagi fet aquest pas, encara mínim, no podem quedar-nos només aquí.

No podem acceptar que un web, per exemple del Banc d’Espanya, l’àrea d’aula virtual, suposadament creada per formar al públic, contingui informació tan falsa i insuficient com la següent : http://aulavirtual.bde.es/wav/html/estabilidad_financiera/papel_bancos.html

«Els intermediaris financers crediticis, que engloben bàsicament als bancs, caixes d’estalvis i cooperatives de crèdit, amb la capacitat de, per una banda, captar dipòsits del públic, i, de l’altra, prestar als demandants de recursos. La tasca dels bancs és doble: d’una banda fan una tasca d’INTERMEDIACIÓ, que consistiria a posar en contacte dues parts perquè intercanviïn, en aquest cas, el mateix instrument financer, i, de l’altra, fan més una TASCA DE TRANSFORMACIÓ, ja que l’instrument financer que reben dels que busquen finançament no és el mateix que venen als qui dipositen els seus diners.»

Comparant aquesta «informació» amb la que ha destapat el Banc d’Anglaterra, què més cal dir?

Penso que a més de no acceptar que ens tractin com a ignorants, hem d’ interpel·lar el Banc Central Europeu perquè faci el mateix que el Banc d’Anglaterra i que a partir d’això tots els bancs centrals puguin emetre conjuntament documentació que aclareixi al gran públic com funciona el sistema de creació monetària i, entre altres coses, què passa amb aquest mecanisme quan no es paguen els crèdits. A partir d’aquí aquesta documentació hauria de poder ser en un lloc per dotar d’una mínima coherència el missatge que es dóna sobre això, en les universitats i en tots els bancs, davant els mateixos usuaris dels seus serveis.

Molts, com jo, continuem estant radicalment en contra d’aquest funcionament bancari per qüestions ideològiques, però, ai més no, el dia que arribi a ser transparent i s’expliqui de forma veraç i pedagògica, el dia que —al seu torn—, pugui debatre’s públicament com millorar-lo i això pugui formar part de programes polítics, només a partir d’aquest moment, podrà arribar a tenir un mínim de legitimitat a nivell democràtic, fins i tot segons les regles del propi sistema del qual forma part.

Retorn a «El diner és deute». Després que el Banc d’Anglaterra hagi posat la veritat del sistema bancari al descobert

Coincidint amb la publicació del documental Retorn, una història que vam construir juntes,
ahir mateix, a partir d’un article a The Guardian, del pensador i historiador David Graeber, i d’un posterior comunicat de la companya i economista Susana Martin Belmonte, ens assabentàvem d’un document publicat pel Banc d’Anglaterra la setmana passada que reconeix finalment que els diners es creen del no res, en el moment que els usuaris signen contractes de crèdits amb bancs privats i que només és a partir d’aquest fet que es creen els dipòsits i no al contrari.

reservafraccionaria

Com podem recordar, a traveś de Retorn Aquesta era precisament una de les informacions cabdals que vam difondre a través d’unes cinquanta xerrades i videofòrums del documental El diner és deute, amb la Marxa pel Decreixement l’any 2008 que, també, s’expressava en l’article que vam publicar massivament en les pàgines 2 i 3 de la publicació Crisi, al setembre de 2008, en el que és segurament l’article sobre aquesta qüestió que més vegades s’ha imprès.

Aquesta informació, va formar part, també, de l’escrit de la meva defensa (pp. 1 a 5), davant l’acusació que em van fer 16 entitats bancàries.

Un extracte del resum inicial que aporta el propi Banc d’Anglaterra en l’inici d’aquest nou document, diu:

«En l’economia moderna, la major part dels diners prenen la forma de dipòsits bancaris. Però, com es creen aquests dipòsits bancaris és sovint incomprès: la principal forma és a través dels prèstecs atorgats pels bancs comercials. Cada vegada que un banc fa un préstec, crea simultàniament un dipòsit corresponent en el compte bancari del prestatari, i per tant crea nou diner.

»La realitat de com es creen els diners avui en dia difereix de la descripció que es troba en alguns textos d’Economia:

  • En lloc dels bancs rebent dipòsits dels estalvis dels consumidors i prestant-los, és a partir del crèdits que es creen els dipòsits.
  • En temps normals, el banc central no fixa la quantitat de diners en circulació, ni són diners del banc central els que es multipliquen en més préstecs i dipòsits.»

El document sencer el podeu descarregar en aquest enllaç:
http://www.bankofengland.co.uk/publications/Documents/quarterlybulletin/2014/qb14q102.pdf

Cal recordar que el Banc d’Anglaterra és el primer de tots els bancs centrals que es va crear i el que, en el marc de l’imperi i poder geopolític anglosaxó, va estendre la seva manera de funcionar a tots els sistemes bancaris del món. La seva declaració, doncs, té un significat inigualable.

Cal observar que aquest mecanisme de creació de diners no ha format part mai de cap decisió democràtica, ni de cap programa polític, ja que ens va venir d’un imperi postfeudal.

Igualment, cal tenir en compte, també i encara, que són massa —perquè hi càpiguen en la nostra imaginació—, totes les conseqüències personals, socials, ecològiques i polítiques que ha tingut tots aquests anys i continua tenint en l’actualitat aquest sistema bancari, que just la setmana passada el Banc d’Anglaterra ha decidit «explicar millor».

Amb tot això, ara cal preguntar-nos fins quan deixarem que el poder a través del seu sistema educatiu i del sistema d’ordenament legal i jurídic, entre d’altres, perpetuïn una mentida que ha quedat d’una manera tant contundent al descobert.

I ara, jo em pregunto, amb la revelació del Banc d’Anglaterra, com se’m pot continuar acusant d’estafar a les entitats bancàries, en relació a uns diners que no existien abans de ser creats en forma de dipòsits en els comptes corrents que em van obrir?

I com es pot sostenir aquesta acusació sense tenir en compte que és tot el sistema bancari i és tot el poder econòmic, des de fa segles, el que ha estafat la població i ha fet que s’ensenyessin a les universitats uns mecanismes, com el multiplicador bancari, que només eren una cortina de fum per mantenir el seu privilegi de la creació privada de diner?

¿No són, doncs, els bancs els estafadors quan creen cadascun dels contractes de crèdit en frau de llei, per expressar unes condicions contractuals falses que no esmenten que els diners que hem de tornar amb interessos surten del no res?

Retorn. Una història que vam construir juntes.

En aquest documental més d’una vintena de persones que fins ara s’havien mantingut en silenci, expliquen com van viure els fets dels que van tenir coneixement de primera ma abans que es fessin públics, i recorden els projectes i iniciatives als que es van destinar aquells recursos.

El documental s’ha presentat avui, 6 mesos després que, en el comunicat del passat 17 de setembre del 2013, avançava:

Avui, tenint en compte que el sistema legal de l’Estat espanyol té una llei que fa prescriure tots els delictes pels quals es pugui demanar menys de 5 anys de presó, quan fa 5 anys que es van dur a terme, puc dir, que aquella acció no hauria estat possible sense totes les persones que hi van contribuir, especialment a través dels diversos processos assemblearis que van permetre decidir col·lectivament el destí de bona part d’aquells fons i l’execució dels projectes sabent l’origen dels diners, i donant-li, per tant, un significat polític revolucionari amb voluntat d’impulsar la construcció d’alternatives al sistema establert que no hauria tingut si només hagués estat una acció individual.

Potser ara, aprofitant el pas del temps, és més factible que d’altres persones comparteixin la seva experiència de com ho van viure i cap a on es van destinar aquells diversos finançaments”

Responent a aquella crida, diverses de les participants d’aleshores, van començar a treballar per fer possible avui, 5é aniversari del PODEM i de la meva detenció a la universitat de Barcelona, compartir a través d’aquest documental que s’ha titolat RETORN, el testimoni d’una vintena de participants i persones properes.

Moltes gràcies a totes les que ho heu fet possible, les que hi heu estat presents i també a les que per diverses raons no hi heu pogut participar.