Cap desobedient a la presó. Una carta oberta al poder i un nou projecte col·lectiu

Comunicat d’Enric Duran 3/3

AUDIENCIA20

Per començar aquest tercer comunicat de la tríada d’aquests darrers dies, vull recordar que en la meva declaració del 17 de setembre del 2008 ja deia: «No penso que el sistema judicial estigui legitimat per jutjar-me», i el mateix vaig repetir el desembre de 2011, en el comunicat titulat «La insubmissió bancària i el dret de rebel·lió, una crida a la desobediència civil massiva».

Llavors, ja donava alguns arguments per no acceptar la legitimitat del sistema judicial: la seva manca de resposta davant de la «desaparició» especulativa de bilions d’euros del món financer; la reforma de la Constitució espanyola, el setembre de 2011, per beneficiar els bancs en posar com a «prioritat absoluta» el pagament del deute públic; les gravíssimes retallades sanitàries que a Catalunya han matat ja a unes quantes persones i han retallat el valor de la vida de tothom.

Tampoc no concedia legitimitat a la fiscalia:

«Una fiscalia de l’estat que s’inhibeix mentre banquers i polítics conspiren contra el poble, no té cap legitimitat per acusar-me de res, ni per demanar cap pena per una acció política com la meva.
Les lleis en què es basen les seves acusacions no tenen cap validesa mentre s’utilitzin en benefici dels de dalt i en contra de les classes populars. Precisament, la meva acció antibancària va ser un acte de recuperació i justícia social, per reequilibrar, encara que de manera molt petita, una part de les injustícies que cometen els que ostenten el poder. Estic convençut que qui no es mereixedor del meu dipòsit de sobirania, tampoc no té legitimitat per acusar-me o jutjar-me, obviant el conflicte existent entre les classes dominants i les classes populars.»

Per tant, a ningú no li hauria de sorprendre que el passat dimarts 12 de febrer no em presentés al judici farsa que em tenien preparat, perquè de fet es pot dir que ja ho havia avisat. Si ja no crec a priori en el sistema judicial, com em podia presentar aquell dia a la gola del llop, després de les vulneracions produïdes dels meus drets?

Cal recordar que en aquest procés judicial se m’acusa d’uns fets dels quals ja em vaig responsabilitzar el 17 de setembre de 2008 (per cert l’acusació ni tan sols té en compte l’atenuant de confessió dels fets, en la seva petició penal), i per aquest motiu, precisament, l’element clau d’aquest procés judicial —segons la legalitat d’aquest sistema que desobeeixo—, és si hi havia o no estat de necessitat com a eximent de pena… (vegeu el comunicat del 12 de febrer)

En tot el procés de denúncia, detenció, presó preventiva, llibertat provisional, instrucció, escrit de l’acusació, revocació de tots els testimonis i judici, en cap moment ni l’acusació, ni els jutges no han volgut reconèixer la motivació de desobediència civil a una actuació financera il·lícita i alhora perillosa per a la majoria de la població, en què s’emmarca la meva acció.

Davant d’això, un tribunal que no valora aquests fets i, per tant, aquest possible estat de necessitat,
no es mereix que una persona compromesa amb els drets humans hi col·labori; per això, la qüestió ja no és només que jo no hi participi, sinó que recomanaria que ningú que mantingui la seva dignitat hi col·labori en unes circumstàncies com aquestes.

La nostra crítica al sistema judicial va molt més enllà, com s’explica al comunicat (1/3) que vaig difondre aquest 20 de febrer: http://enricduran.cat/comunicat-13-ni-lleis-per-mantenir-les-desigualtats-ni-judicis-que-perpetuin-lopressio-per-una-altra-manera-davaluar-nos-reconstruim-lesser-comunitari/

Sabem que l’anomenada autoritat judicial no està acostumada a aquest tipus de desobediència, que no és una conseqüència només del seu menyspreu per les nostres raons, sinó que es una qüestió profunda d’objecció de consciència.

De fet, he de reconèixer que en cap moment en els darrers tres anys no se m’ha passat pel cap presentar-me voluntàriament al judici penal contra mi, per bé que això no treu que els atacs al dret de defensa que he sofert són tal com els hem explicat i, per tant, són inadmissibles, una petita demostració del poc respecte que tenen pels drets fonamentals els que des dels estaments oficials de justícia diuen defensar-los.

Sí que m’interessava que el judici se suspengués, és clar. Volia guanyar temps senzillament perquè com més temps ha anat passant des que vaig sortir en llibertat provisional, el maig del 2009, més força han tingut les accions que hem realitzat en el camí de construir una altra societat, que estigui a l’alçada dels nostres cors.

M’interessava perquè sento que el meu paper presencial a la Cooperativa Integral Catalana (CIC), és desitjable que continuï, per seguir participant de la construcció col·lectiva d’una altra salut, d’una altra educació, d’una altra economia, d’una altra manera d’organitzar-nos, la construcció d’experiències profundes de revolució integral que estan empoderant i omplint d’esperança a milers de persones.

Davant del risc de veure tallada d’arrel la meva implicació en l’activitat pel bé comú, sempre he tingut clar que prefereixo protegir la meva militància abans de deixar-me segrestar per un sistema corromput.

Així doncs, ara no puc estar en reunions, assemblees, jornades…, però continuo participant-hi activament des de la virtualitat, cosa que és infinitament millor que estar sotmès a un règim de captivitat: confinat en una institució, la presó, totalment indigna del nostre segle, en una situació de bloqueig aferrissat de les meves potencialitats; sense poder-me comunicar amb el món amb llibertat i limitant críticament les meves relacions socials i personals. I tot això, amb un cost elevat de diners significatiu per a la Generalitat de Catalunya, quan el que faig espontàniament en llibertat és generar riquesa, fomentant l’autogestió i l’empoderament de la gent.

I és que la forma de procedir del sistema judicial i penitenciari davant de casos com el meu no beneficia ningú. A més de perjudicar-me a mi, perjudica l’administració pública, perjudica les entitats bancàries que m’acusen, les quals —a banda que no ingressaran mai els diners que els vaig demanar prestats—, es gasten diners en el propi procés judicial i alhora contribueixen a deteriorar la seva pròpia imatge, ja que molta gent em dóna suport.

Això no respon a un cas aïllat. Enmig d’un context de retallades socials —que afecten les necessitats bàsiques de molta gent amb l’excusa del dèficit econòmic—, continuem sostenint un sistema judicial i penitenciari que genera un alt volum de despeses econòmiques a l’administració i, doncs, a la ciutadania, sense que en línies generals ningú no en surti beneficiat, ni tan sols les afectades i sense que l’aïllament i patiment de les persones condemnades tingui fi.

Bé, ningú no, sí que se’n beneficien els funcionaris de la Conselleria de Justícia, jutges, procuradorxs i advocadxs, que reben ingressos estables, en alguns casos importants, gràcies a la perpetuació d’aquest funcionament incomprensible i, també, les empreses que tenen concessions de serveis a les presons. Aquest darrer és un tema prou fosc (del qual hauríem de parlar un altre dia…).

Aquestes persones que tenen el seu treball vinculat al Departament de Justícia, obtenen un benefici econòmic sí, però jo qüestionaria bastant que els objectius que tenen marcats en la seva feina puguin ajudar realment a la majoria de treballadors i treballadores perquè es realitzin com a persones i se sentin contentes amb el que fan.

Davant de tots aquests antecedents, circumstàncies i reflexions, no ens podem quedar de braços plegats, simplement esperant que mai no em trobin. Així, i pel fet que som un moviment que vol revolucionar integralment, hem decidit actuar per transformar, també, en aquest context de desobediència, judicis i riscos de presó. Per això, he redactat com a part d’aquest comunicat, una Carta Oberta als Srs. del tribunal que tenen l’encàrrec de portar-me a judici, i a tota l’acusació:

Benvolguts Srs. de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Barcelona, de la Fiscalia de l’Estat i de les 16 entitats financeres (ara ja no tantes…) que participen en el procés penal en contra meva:

Abans de res, us vull insistir en què jo considero que la devolució a la societat, després d’haver agafat prestats 492.000 euros, i no haver-los retornat, ja ha quedat prou coberta amb totes les destinacions que van tenir aquells diners i, sobretot, per la tasca de desenvolupament de projectes d’autogestió que després d’anys d’estudi i de construcció han culminat en el moviment de les cooperatives integrals, tal com es pot trobar explicat amb detall en aquest enllaç; http://enricduran.cat/la-xarxa-de-cooperatives-integrals/ i tal com moltes persones coneixen de primera mà i moltíssimes més recolzen.

Tot i així, arribo a comprendre que una part de la societat, els bancs denunciants, l’estructura d’Estat i aquells i aquelles que els donen suport o se senten a les antípodes de la meva visió sobre el bé comú, tenen un conflicte amb mi perquè no estan d’acord en què s’hagi produït aquesta relació recíproca o senzillament no tenen cap coneixement de totes aquestes iniciatives. Lògicament, cal abordar la qüestió de com gestionem aquesta situació conflictiva.

Partim d’uns condicionants previs que són prou rotunds: per una banda, el tribunal i l’acusació no esteu respectant la meva argumentació basada en un sistema de valors que posa el bé comú per damunt dels interessos privats de la banca. Per una altra banda, jo, l’autor dels fets, no accepto la legitimitat del vostre ordenament jurídic, de les vostres lleis i de la vostra autoritat.

Tal com ja vaig explicar en el comunicat 2/3, “Generalitzem la desobediència, estenguem la revolució integral. Crida a l’acció”, formo part d’un col·lectiu cada cop més nombrós des d’on hem donat per trencat el contracte social en què es basa la relació entre ciutadania i estat; i hem atorgat la nostra quota de sobirania popular a processos d’autoorganització social des d’on estem construint pràctiques concretes de Revolució Integral.

Segurament vosaltres, els que interpreteu la nostra desobediència com a delinqüència, no li doneu legitimitat al nostre sistema autoorganitzat, tampoc no us ho hem demanat; en aquest punt estem igual: nosaltres no us reconeixem legitimitat, vosaltres a nosaltres tampoc. La diferència radica en que vosaltres, com a representants d’un Estat, us considereu amb prou autoritat per obligar-nos a complir les vostres lleis i les vostres ordres. Si us creieu amb dret de manar-nos és pel fet que aquest Estat, com gairebé qualsevol Estat del món a dia d’avui, està concebut de forma totalitària quant a la pertinença; és a dir, que segons el vostre model suposadament democràtic una persona quan neix, en funció del lloc del seu naixement i de la nacionalitat dels seus pares, és obligada a acatar un sistema d’autoritats, lleis i ordres que no ha decidit.

En un sistema vinculat a la Revolució Integral no és així: les persones escollim ser part, per exemple, d’una cooperativa integral, segons un model de lliure adhesió. En qualsevol moment podem començar a participar, i quan vulguem podem donar-nos-en de baixa.

El nostre sistema de presa de decisions és assembleari. Evidentment, també hi ha conflictes, el conflicte és connatural a l’existència humana, però la principal diferència és que la gestió del conflicte i la presa d’acords inclou i té en compte les opinions de totes les persones vinculades al conflicte. Tenint en compte els diferents punts de vista, les afectacions, els sentiments de totes les persones vinculades a cada problema, anem generant un procés de consens fins que arribem a la situació de prendre una decisió que totes les parts afectades aprovin.

Jo crec profundament en aquest model de gestió del conflicte i per això no accepto ni acceptaré que se m’imposi cap decisió en la qual no pugui participar.

Així doncs, un cop contextualitzada la situació, el que vull plantejar al tribunal és que abans de pretendre imposar-me noves mesures s’esperi a que jo pugui preparar una proposta del que puc aportar com a acció recíproca per a tota la societat, de manera que sinó a tota, a la major part de la ciutadania catalana li pugui semblar una bona devolució aquella que em responsabilitzaré d’aportar, inclosos aquells sectors que se senten molt distants dels nostres valors i manera d’entendre la vida.

Serà una proposta que, alhora que és coherent amb el nostre principi d’autonomia en el marc de la Revolució Integral, beneficia a les classes populars i a tothom que tot i sentir-se encara vinculats a un Estat (ja sigui l’espanyol o el futur Estat català), continuen esperant veure-hi reflectits els seus ideals de llibertat, justícia i equitat.

L’altra opció que té el tribunal és continuar amb la seva quadriculada línia marcada; perseguir-me i cercar-me per intentar capturar-me en algun dels molts llocs d’Europa que m’han ofert. Gastar-se un munt de diners en investigacions policíaques, en el cost de mantenir-me a la presó si em detinguessin, en judicis inútils. I així, continuar generant indignació popular, que després comportarà més dolor i més costos policials i de manipulació mediàtica. Al cap i a la fi, amb aquesta opció el tribunal escolliria seguir sent part de la via autoritària i destructiva que està portant la societat capitalista a un camí sense sortida.

Així doncs, la proposta que us he fet arribar queda sobre la taula; una proposta per a tota la societat en la qual nosaltres continuarem treballant. A partir d’aquí, senyors del tribunal, ja veureu què feu!


I bé, companyes i companys, amigues i amics, lectores i lectors,

Per tot l’esmentat en aquesta carta estic segur que contribuiré molt millor a la societat si m’agafo un temps per preparar una bona proposta amb profunditat, que es pugui presentar al tribunal i a tota la ciutadania.

Per aquest motiu i actuant de manera preventiva, pel que pugui passar, he iniciat una nova etapa.

Des d’uns dies abans del judici, he desaparegut sense deixar rastre; i des de llavors estic protegint la meva llibertat en algun lloc d’Europa.

No es tracta, doncs, d’un moviment improvisat, i tampoc no és només una decisió personal. Des que fa mesos vaig saber que el judici podia ser aviat, quan després de la instrucció es va designar abans de l’estiu a la secció segona de l’Audiència com a tribunal, hem tingut clar que la circumstància, a priori desfavorable del procés judicial, s’havia de convertir en una nova oportunitat creativa per generar una estructura que, més enllà de mi, beneficii a totes les persones que fruit de la seva acció desobedient puguin arribar a trobar-se amb riscos similars.

És el moment de tirar-ho endavant, independentment del que passi amb el tribunal.

El que ara està començant és un projecte col·lectiu, que es porta temps debatent amb profunditat i discreció. Un projecte que teníem decidit que començaria quan fos necessari per a algú de nosaltres. Ara ha arribat el moment i tenim ganes d’explicar-vos-el.

No es tracta d’una proposta d’avantguarda sinó per cuidar la rereguarda. Perquè el que volem fer és protegir la Revolució Integral, treballant perquè ni jo ni cap més activista desobedient no hagi d’anar a la presó. Una proposta que pensem que interessarà persones compromeses amb els drets humans i la transformació social de Catalunya i d’arreu del món.

Alguns del principals objectius d’aquest nou projecte que ara comença són.

  • Crear una estructura organitzativa per protegir la integritat física de les persones activistes compromeses amb la transformació de la societat, la Revolució Integral i la llibertat d’expressió, que en un moment donat siguin perseguides per les estructures judicials i repressives de l’Estat i dels poders econòmics i vulguin escollir l’opció de la desobediència i la protecció personal
  • Aprofundir en la investigació i el desenvolupament d’estratègies integrals per garantir que cap més activista desobedient no sigui perseguit per cap tipus de poder opressiu, ni amenaçat d’anar a la presó. Una d’aquestes línies de treball és la d’aprofundir en alternatives al sistema judicial i al també fracassat model penal basat en l’empresonament, amb la qual cosa també volem beneficiar diversos col·lectius socials que en qualsevol moment poden veure’s afectats per mesures penitenciàries.
  • Fomentar la llibertat d’expressió a través de la difusió d’informació i contingut silenciat, que no s’estigui estenent per la pressió dels poders establerts. Aquesta estructura permetrà també la consolidació de vies d’estudi i d’investigació que actualment no poden desenvolupar-se o que es veuen frenades per falta de recursos econòmics i diverses formes de pressió. Pensem, especialment, en l’alliberament i difusió massiva de coneixements censurats d’alguns dels temes més claus en àmbits com la salut, la tecnologia, l’energia…

La necessitat d’una estructura així per protegir-nos de la justícia, mercenaris i d’altres amenaces del poder, es fa prou palesa aprenent de la Història. Molts i moltes coneixem exemples de casos d’investigadors perseguits, informadors i periodistes assassinats. Només a Mèxic han assassinat a 71 periodistes en 12 anys.

Es prou visible el cas de la persecució contra Julian Assange com a responsable de Wikileaks.

Fa un segle ja del cas de Tesla, el geni dels invents energètics; i la misèria econòmica que va acompanyar els seus darrers dies encara fa pensar.

Més enllà de casos tan coneguts, hi ha centenars de casos de censura i de pressió dels poders fàctics, davant dels quals es podrà fer més coses amb una estructura col·lectiva com aquesta.

Sense anar més lluny, el mateix dia que escric aquest comunicat, la revista Cafe amb Llet s’ha vist obligada a treure d’internet, sota ordre judicial, el video: «El robatori més gran de la història de Catalunya». Però, sabem que la desobediència no s’aturarà per l’acció censuradora de la «justícia», al contrari, es multiplicarà, de manera que a l’igual que en d’altres llocs d’Internet, en el canal del Dret de Rebel·lió els hem penjat de nou: (1) i (2)

Ja que cada vegada s’està fent més arriscat defensar la llibertat d’expressió i el bé comú, es fan necessàries noves estructures autogestionades de protecció que siguin capaces de fer-nos invisibles davant dels sistemes de control del poder en les seves diverses cares.

El nom d’aquest nou projecte col·lectiu és RADI (Revolució, acció, desobediència, integral). El RADI està treballant ja avui per fer possible el compliment d’aquests objectius i en podeu trobar més informació a www.radi.ms

Des d’aquesta nova identitat anirem comunicant-nos públicament. Així, aquesta primera persona del plural des de la qual he estat parlant en els darrers comunicats, agafa forma i nom, a partir d’ara.

Una nova llavor ha germinat: és Compromesa, Resistent, Enxarxada, Austera, Revolucionària, Activista, Desobedient, Integral, Creadora, Activa, Lliure, Somniadora…

Invisible a la mirada de la tempesta, respira alegre en algun dels horts rebels del nostre món. En germinaran més amb passes fermes i la drecera clara, per alçar la mirada i dir: No tenim por!

Una nova dimensió de la Revolució Integral ha començat!

Enric Duran + RADI
27 de febrer del 2013

Historieta de Lalo Kubala a «El Jueves»

Robin-BankEL JUEVES

Cartes públiques entre Enric Duran i Zone À Défendre (ZAD)

ZAD1

Versió de la carta en francès >>> Camarades de la Zone À Défendre (ZAD)
Tota la informació sobre la Zone À Défendre (ZAD) > zad.nadir.org
—–
Companyes i companys de la Zone À Défendre (ZAD),

Us escric a títol personal, i alhora com a membre de la Cooperativa Integral Catalana i del grup promotor de la crida per a la Revolució Integral.

Com sabeu, recentment hem reprès contacte amb alguns membres actius a la ZAD després de la difusió pública de la meva acció de desobediència al meu procés judicial i, al mateix temps, després de la primera difusió pública de la crida a la Revolució Integral i la seva nova pàgina web http://www.integrarevolucio.net

Seguim amb molt de respecte i interès la lluita per la defensa i la preservació del bocage (boscatge) nantesí davant el monumental aeroport que els de dalt volen bastir, passant per sobre de qui sigui.

En aquest temps, el nostre caminar com a cooperativa integral ha estat d’inici i consolidació del procés de construcció accelerada d’una altra societat, en la qual poder viure segons uns maneres de fer que siguin efectivament per al bé comú. Podeu conèixer més en detall l’evolució del procés de les cooperatives integrals a través d’aquest enllaç: http://enricduran.cat/construccio-duna-altra-societat/

Paral·lelament, des d’aquest passat estiu hem estat treballant juntament amb companys d’altres col·lectius, en un procés per generar una proposta d’espai polític i ideològic internacional, que pugui ser-ho alhora de suport mutu i solidaritat entre processos d’autoorganització des de la base. Creiem que el concepte de Revolució Integral pot ser apropiat per a això, encara que el més important són les bases de fons que puguem compartir.

Quan recentment es va conèixer la data del meu judici penal, ens va semblar important connectar la meva resposta davant l’autoritarisme judicial amb aquesta crida, per això en aquesta última setmana han coincidit les dues notícies que representen un punt d’inflexió important en la nostra tasca …

Dimarts passat no em vaig presentar al judici farsa que s’havia orquestrat en honor meu, on em demanaven vuit anys de presó per haver-me reapropiat d’una petita part del patrimoni col·lectiu que la banca ha robat al poble (més informació d’això: http://enricduran.cat/comunicat-denric-duran-davant-dun-judici-que-podria-esdevenir-una-farsa/).

Com que no donem legitimitat al sistema judicial de l’Estat, de la mateixa manera que no ho fem amb la resta d’institucions que representen el poder, no pararem fins a aconseguir que deixin en pau la nostra gent, mentre des de la rebel·lia construïm una altra societat.

Em sembla comprendre que estem en una sintonia important, i que la vostra realitat —des de la gran experiència d’autoorganització i autonomia que heu generat— també està en progressiva transformació mitjançant el temps de creació col·lectiva que viviu.

Resistència i autonomia, desobediència i autogestió són dues dimensions del mateix camí cap al món que volem.

Els zapatistes, que són uns dels referents importants de la nostra acció, han proposat recentment «El Temps del Sí», com a forma de cridar a l’enfocament constructiu que cada vegada més moviments d’arreu del món estem assumint com a manera de fer la revolució. Per respecte cap a la seva lluita, l’hem inclòs també com a element important en aquesta crida a la Revolució Integral.

Entenem que la vostra participació serà important per impulsar aquest procés de trobada per a la Revolució Integral, tant en el vostre entorn directe com arreu d’Europa i del món.

La vostra lluita és la nostra lluita: la nostra autonomia és la vostra.

Enric Duran
15/02/2013

—————————

Cartes públiques entre Enric Duran i la Zone À Défendre / Cartas públicas entre Enric Duran y la Zone À Défendre

Resposta des de la ZAD

Asil polític a la ZAD per a Enric Duran

Enric Duran (el Robin dels bancs catalans) escriu als camarades de la ZAD. En relació amb la crida del Subcomandant insurgent Marcos, El tiempo del sí/El temps del si.

Perquè són els polítics i els banquers qui haurien de ser jutjats i no els activistes!

El 2008 i el 2009, ell va expropiar 492.000 € a 39 entitats financeres a través d’operacions de crèdit, donant la suma total als moviments socials i per a la publicació de dos diaris de distribució massiva. Aquesta acció tenia diversos objectius: denunciar el sistema bancari, i més àpmpliament el sistema capitalista, començar a construir un moviment fort d’una altra societat des de la base, “aquí i ara”. Enric Duran està sotmès a un procés penal per la fiscalia i 14 institucions bancàries concernides. S’enfronta a vuit anys de presó.

Els drets fonamentals a defensar-se, a convocar testimonis a l’estrada, a la presumpció d’innocència, no són en absolut respectats. És pura casualitat que es va assabentar de la data del seu judici només tres setmanes abans de la data límit. Els desnonaments i els suïcidis creixents que se’n deriven són al cor de l’actualitat espanyola, i la gent està cada vegada més revoltada contra aquests bancs que volen veure el “Robin dels Bancs” darrere de les reixes. Normalment, no es passa per la via penal per deutes, però a priori, aquest sobreendeutament molesta… La nsolvència és una força segons ell.

No reconeix en cap cas aquest sistema i les seves lleis que oprimeixen. Enric ja ha desobeït dues vegades a les convocatòries de l’Audiència Povincial de Barcelona, amb comunicats de premsa en suport. La construcció d’alternatives a Catalunya evoluciona tant bé que la Cooperativa català està reemplaçant gradualment l’Estat, oferint nous espais de llibertat.

Enric s’adreça ara als camarades de la Zone a Défendre (a http://enricduran.cat/es/camarades-de-la-zone-a-defendre-zad/) en línia amb la crida del Subcomandant insurgent Marcos a “El Temps del Sí”.

22/09/13
———————

I una resposta des d’un racó de la ZAD

Asil polític per a Enric Duran a la ZAD

Enric,

Us saludem des de Notre Dame Des Luttes, a tu i als camarades de la Cooperativa Integral Catalana, igual com a totes i a tots els qui es reconeixen en la Revolució Integral.

Tenim coneixement d’aquest acció d’expropiació massiva i del que avui et costa… Una mascarada judicial: t’arrisques a 8 anys de presó després d’haver reapropiat 492.000 euros als bancs. Diner que roben als pobles! Hisenda et persegueix perquè paguis impostos sobre els diners que has redistribuït del tot als moviments socials catalans. Aquesta suma representa el 0,0012% del que l’Estat espanyol gasta per salvar la Banca, totes les despeses a compte del contribuent…

Llavors, Enric, si l’Estat espanyol decideix robar la teva llibertat, la teva vida, estaren feliços i satisfets d’oferir-te hospitalitat i asil polític a la ZAD*!

Tenim en comú aquesta voluntat de veure el sistema mortífer que regeix les nostres societats, deixar finalment lloc a una altra concepció del món. Sigui resistint frontalment a la piconadora del sistema o sigui bastint una altra manera de viure junts, participem d’un mateix moviment. Reaccionem davant d’un problema d’ordre integral i mundial. La urgència és arreu, humana, ecològica, social… En nom del profit, s’explota l’ésser humà i s’orquestra un saqueig ambiental amb l’etiqueta «HQE» («Haute qualité environnementale», alta qualitat ambiental). Les desigualtats són flagrants, es restringeix sense parar la nostra llibertat, fins a isolar-nos les unes de les altres. On sigui que es viu, les institucions dels Estats, llurs policies, llurs lleis, serveixen els interessos de les gran multinacionals. En aquestes condicions, con no desobeir? La desobediència a les lleis dels Estats —tots corromputs— és vital, a França, a Espanya, a Mèxic i a tot el món.

El sofriment que genera el capitalisme és el pa quotidià d’una gran part de la humanitat. Dimecres, 13 de febrer, un nantès, Djamai Chaár, s’immolava amb foc davant l’Oficina de Treball de què depenia. Aquest terrible gest no és un acte isolat: aquests darrers anys a França un quinzena de persones, desesperades per les seves condicions de vida, s’han immolat amb foc. Va caldre el sacrifici de Moammed Bouazizi perquè la Revolució del Gessamí abracés els països àrabs. Més que sacrificar-nos per aquesta dictadura econòmica que consumeix les nostres vides, treballem perquè la Revolució Integral sigui la de saber viure.

La ZAD són 1.650 hectàrees de terres vives i desenes de milers d’hectàrees de l’entorn, amenaçades d’urbanització estèril. Des dels anys seixanta, aquesta zona de boscatge ha estat defensada i preservada d’un projecte d’aeroport inútil, costós i devastador, els beneficis del qual haurien enriquit encara més la multinacional VINCI en detriment de la biodiversitat, de la població local i de l’entorn. Aquest lloc que un impuls popular ha salvat de la destrucció, el veiem com un humus perquè d’altres maneres de viure col·lectivament puguin expandir-se.

Per això manifestem cada dia la nostra determinació a no afluixar, a continuar arrelant-nos-hi i a conrear vincles amb els comitès de suport que floreixen arreu i amb d’altres lluites a França i al món on d’altres grans projectes nocius amenacen els qui hi viuen: antinuclear i MAT a Normandia, a Bure; No TAV a Itàlia; Bosc d’Hambach a Alemanya; Bosc de Khimki a Rússia; Sant Salvador de Atenco a Mèxic; és clar, també Chiapas; Belo Monte al Brasil; Kulon Pogo a Indonèsia… Ja es veu que la resistència a aquest món de benefici i de malbaratament es va engrandint. Els vincles de compromís ens uneixen i polvoritzen les fronteres artificials, les bases internacionals d’un altre pervindre es dibuixen.

La vostra experiència autogestionària a la Cooperativa Integral Catalana, la substitució progressiva de l’Estat, ens reforça encara més en la idea que podem i hem de viure sense capitalisme i sense sotmetiment a la seva demència autoritària! Mentre la nostra civilització s’ho empassa tot i a ella mateixa en el seu camí, aquest model d’organització col·lectiva permet, al capdavall, imaginar un futur realista per a la humanitat.

Arreu on la vida s’oposa a l’esclavatge del benefici, arreu on la rebel·lió s’imposa davant la injustícia del poder, és casa nostra. Enric Duran, has de restar lliure! Sigues benvingut a la ZAD, sigues benvingut a casa teva! La ZAD és arreu! Revolució Integral!

* (ZAD: Zona A Defensar, Zona d’Autonomia Definitiva, Zona Anti Depressió, Zona Antagonista Desmaterialitzada…)

_____________________________

Versió original de la carta en francès:

Asile politique sur la ZAD pour Enric Duran

Enric Duran (le Robin des Banques Catalans) écrit aux camarades de la ZAD. En lien avec l’appel du Sous Commandant Insurgé Marcos, El tiempo del Si/ Le Temps du Oui

Parce que ce sont les politiques et les banquiers qui devraient être jugéEs, pas les activistes !

En 2008 et 2009, Il a exproprié 492 000€ auprès de 39 banques par le biais d’opérations de crédit, reversant la totalité de la somme dans les mouvements sociaux et la publication de deux journaux gratuits à diffusion massive. Cette action poursuivait plusieurs buts : dénoncer le système bancaire, et plus largement le système capitaliste, amorcer un mouvement fort de construction d’une autre société depuis la base, “ici et maintenant”.Enric Duran est poursuivi au pénal par la fiscalité et 14 des établissements bancaires concernés. Il risque 8 ans de prison.

Ses droits fondamentaux à se défendre, à appeler des témoins à la barre, à la présomption d’innocence, ne sont en rien respectés. C’est par le pur fruit du hasard qu’il a appris la date de son procès, et ce seulement 3 semaines avant l’échéance. Les expulsions et les suicides de plus en plus nombreux qui en découlent sont au coeur de l’actualité espagnole, et le peuple est de plus en plus remonté contre ces banques qui souhaitent voir “le Robin des Banques” derrière les barreaux. Normalement, on ne passe pas au pénal pour endettement, mais à priori, ce surendetté est particulièrement gênant … L’insolvabilité est une force selon lui

Il ne se reconnait de toutes façons pas de ce système et de ses lois qui oppriment. Enric a déjà désobéit par deux fois, communiqués de presse à l’appui aux convocations de la Cour Provinciale de Barcelone. Les constructions d’alternatives en Catalogne ont tant et si bien évolué que la Coopérative Intégrale Catalane se substitue progressivement à l’Etat, offrant de nouveaux espaces de liberté.

Enric s’adresse à présent aux camarades de la Zone A Défendre http://enricduran.cat/es/camarades-… dans la lignée de l’appel du sous commandant insurgé Marcos, “El Tiempo del Si”

Generalitzem la desobediència, estenguem la revolució integral. Crida a l’acció

Comunicat d’Enric Duran (2/3)
pancarta-capitalismoComunicat d’Enric Duran (2/3)

El desarrelament que patim com a espècie, inherent a les dinàmiques d’aquest sistema, no té precedent conegut. La colonització de les nostres vides va més enllà del que se simplifica com a crisis econòmica, ja que es tracta d’una crisi que afecta tots els àmbits, que ens fa oblidar els valors i perdre les habilitats bàsiques per a la vida i la convivència.

 

Mentre es degraden durament els drets socials i econòmics —aconseguits durant dècades de lluites—, la deshumanització potenciada pel foment de l’individualisme i la superficialitat, junt amb el control social exercit per l’Estat a través de la repressió, l’assistencialisme, la desinformació i l’educació autoritària, estan destruint la nostra capacitat de reflexionar, actuar i estimar la vida mateixa. Agonitza el que s’ha anomenat l’essència concreta humana.

 

Per a no perdre aquesta essència es fa imprescindible una reconstrucció conscient, tant a nivell individual com col·lectiu, que serà el primer pas per a assolir el renaixement del que ja està putrefacte en aquest sistema i en la nostra pròpia persona.

 

La presa de consciència, que comença a fer-se patent en l’actualitat, va acompanyada d’una ruptura radical amb les necessitats imposades, materials o no; simplicitat voluntària, però sense limitacions en l’abundància del que és fonamental, en el fluir dels sentiments, la vida alegre i el viure bé. Per a això, estem aprenent a autogestionar en col·lectiu els recursos que ens permetran abastir-nos dignament del que de veritat necessitem, amb la construcció de formes de vida que tenen com a substrat bàsic el suport mutu en xarxes de confiança.

 

Alhora, hem de trencar la verticalitat que sustenta aquesta societat, i no serà possible fer-ho des de la passivitat perquè la violència estructural del sistema de dominació requereix d’una resposta vivencial i organitzada des de la base, amb projectes horitzontals d’acció política i emancipació ideològica. Ja no es tracta d’estar a la dreta o a l’esquerra, ni tan sols es tracta de qui està a baix i qui està a dalt; es tracta de sortir juntes, totes les  que vulguem de manera organitzada, cap a un altre sistema que posi en valor els béns comuns i relacionals, la cooperació, la reciprocitat, la mutualitat i la multiculturalitat, tot assumint els límits de la Terra i centrant-nos en la cura d’aquesta com a llar comuna.

 

Tota aquesta evolució cap a l’alliberament i la reconstrucció del subjecte col·lectiu i de les condicions de la nostra existència és el que anomenem Revolució Integral. Un procés de construcció des de l’autogestió que es basa en l’autonomia i l’abolició de les formes de dominació vigents: els estats, el capitalisme i tot el que interfereix negativament en les relacions humanes i en la relació amb la natura. La Revolució Integral implica una acció conscient per a millorar i recuperar les qualitats i valors de la vida en comú i, alhora, la construcció de noves formes organitzatives que garanteixin igualtat de decisió i equitat en la cobertura de les necessitats vitals.

 

La Revolució de les persones que viuen cada dia com senten; de les que refan pas a pas, els llaços de comunitat entre veïns, de les que no es fiquen ni a baix ni a dalt, de les que escolten, de les que riuen, de les que ballen, de les qui saben donar una segona oportunitat, de les qui saben quan s’han de saltar fins i tot les pròpies normes, de les qui no tenen por. de les qui confien, de les qui estimen,… Totes aquestes persones ja estan fent la Revolució Integral

 

Molts individus i col·lectius ja fa temps que estan en aquest camí. Inclús, hi ha generacions nascudes en el si de societats lliures i autònomes, fora de l’abast de les urpes autoritàries de tots els sistemes coneguts. Un exemple en són els pobles originaris que resisteixen amb la consciència que els seus actes no només repercuteixen en l’ara i l’aquí, sinó que han de cuidar-se de tot allò que permet la vida com a bé comú. Són els més radicals anticapitalistes, moltes vegades sense saber-ho, sense posar-se cap anti que els referenciï a una altra cosa. Els i les que estem vivint en l’anomenat Occident, també podem reprendre la construcció contínua de la identitat col·lectiva i  l’acció directa en l’exercici dels propis drets, sense demanar permisos a cap autoritat fora del procés assembleari local, perquè nosaltres tenim igualment la capacitat de recuperar la identitat dels nostres pobles, de vincular-nos amb els elements de l’entorn i de recuperar els sabers ancestrals que combinats amb la intel·ligència col·lectiva ens donen les eines per a la Revolució Integral.

 

Mentre vivim aquest nou món que estem construint, hem de tenir en compte les interferències que provoquen els intents de coerció i assimilació dels estats, sense que això centri tota la nostra atenció i intenció. Potser seria el major acte revolucionari prescindir de tots ells i deixar els amos sense esclaus, però com que els del poder no prescindeixen de nosaltres, no ens en queda cap altra sinó desobeir; se’ns ataca per la normalitat amb la qual desacatem l’autoritat, ja sigui judicial, sanitària, intel·lectual, cultural, econòmica o política.

 

És per això que optem per la Desobediència Integral com a condició necessària per a continuar construint.

 

Per facilitar la comprensió sobre aquest terme, introduirem el concepte de «contracte social». El contracte social és un concepte filosòfic i polític en el qual se sustenten les bases de la vinculació d’un individu a una societat.

 

La Desobediència Integral implica trencar el contracte social amb l’Estat del territori on es viu, per a poder realitzar un nou contracte social amb una comunitat amb la qual l’individu se sent realment vinculat.

 

En el marc del procés de Revolució Integral srogeixen noves comunitats de referència on les persones ahi som acollides i podem participar activament del procés de definició de drets i deures propis d’aquest contracte social que fa possible viure en societat. Una comunitat rural autogestionada, una zona autònoma o una cooperativa integral serien tres exemples d’aquestes noves institucions amb les quals escollim fer aquest nou contracte social. En lloc de delegar el dipòsit de sobirania a una suposada democràcia parlamentària, participem directament de les decisions a través d’una vertadera democràcia assembleària. Quan passem d’un contracte implícit, que realment no hem signat, a un contracte explícit estem fent un salt d’empoderament perquè viure en societat sigui, també, viure en llibertat. En aquest marc, podem escollir igualment ser part alhora de diverses comunitats, entre les quals repartim la nostra participació i compromís; des de la més vivencial i petita, a la més estructurada i àmplia, unes quantes es poden complementar perquè cap no és totalitària, com si que ho és l’Estat, i per tant cap no pretén controlar totes les esferes de l’individu sinó només aportar-li aquells àmbits en què cada persona decideixi vincular-s’hi.

 

Les assemblees locals, que tracten de ser cada vegada assemblees més constructives, espais autogestionats per cobrir necessitats comunitàries, i les cooperatives integrals que s’estan fent realitat dia a dia, són alguns dels exponents de la Revolució Integral, exemples molt més mereixedors del dipòsit de la sobirania popular de persones que participem diàriament en la política des dels moviments assemblearis que no pas les institucions suposadament democràtiques de l’Estat. Quan fem Desobedìencia Integral estem desmuntant la legitimitat del sistema de l’estat capitalista i aportem la nostra participació legitimadora a un sistema nou.

 

A partir del context expressat, no és la nostra estratègia a llarg termini la millora de la societat des de dins per vies institucionals o reivindicatives, ni a través de reformes, accions de lobbies, etc… De fet, la regressió en drets socials que es viu aquest darrer quinquenni, ens demostra que allò que pot costar dècades d’aconseguir per la via de la lluita i de les mobilitzacions socials, el sistema capitalista és capaç de desmuntar-ho en una sola legislatura.

 

Tot i així, reconeixem el valor de denúncia, conscienciació, dignitat i empoderament social que signifiquen els processos de mobilització que es viuen de manera il·lusionant, seriosa i persistent; i les victòries a curt termini que es poden aconseguir per aquesta via, no deixen de ser importants. En són un viu exemple d’actualitat la lluita aferrissada per la defensa del dret a l’habitatge de la Plataforma d’afectats per la Hipoteca (PAH) —que va mobilitzar centenars de milers de persones el passat 16F per defensar una ILP amb 1.402.854 signatures— i la Marea Ciutadana que el 23F, l’endemà que es publica aquest comunicat, viuran una mobilització important sota el lema: «Marea Ciutadana contra les retallades i per una vertadera democràcia».

 

«Mai no s’ha de dubtar que un petit grup de persones pot canviar el món»

 

Potser us ve al cap la idea que som minoria en la societat les persones que estem disposades a assumir aquests valors de transformació integral en les nostres vides. Podríem arribar a la conclusió que aproximadament un 1% de Catalunya participa activament en alguna iniciativa autogestionària, i que entre un 5 o un 10% hi és directament afí, encara que no hi participi o només ho hagi fet esporàdicament. Si haguéssim estat pensant en això ara fa 15 anys, quan no existien gairebé cooperatives de consum, ni centres socials autogestionats, ni xarxes d’intercanvi, ni escoletes lliures, ni molt menys el plantejament de dur a terme cooperatives integrals, hauríem conclòs segurament que el nombre de participants era com a mínim 10 vegades menor; però sense l’esforç d’aquella petita minoria ara seríem ben lluny d’on estem.

 

Si continuem aquesta progressió el 10% de la població hi participarà activament el 2028 i pel cap baix el 50% hi serà afí directament i/o hi haurà participat en algun moment de la seva vida.

 

Més val una llibertat perillosa que una servitud tranquil·la

 

Ara mateix no és el fet de ser minoria, ni els diners, ni la presó, ni la policia, el que ens ha de fer por, el que ens ha de fer por és la pròpia por, perquè és l’únic que realment ens separa de l’empoderament que necessitem per recuperar el control de les nostres vides i permetre’ns construir la societat que volem. Així doncs, companys, companyes, us demanem que supereu les vostres pors.

 

No hi ha seguretat a curt termini que pugui ser excusa per deixar per després el compromís per a una altra societat. El que està en joc és el compromís amb nosaltres mateixos per viure de la manera com volem viure i sentir-nos bé així.

 

Sortir al carrer fins a esgotar-nos no és suficient. Podem anar més enllà. Podem desobeir qualsevol autoritat imposada, podem deixar de comprar a les multinacionals i fer-ho en comerç local, directe, podem autoabastir-nos, fer intercanvis; podem usar monedes socials. Podem transformar les nostres relacions personals. Podem deixar d’acceptar discriminacions de cap tipus… Siguin quines siguin les nostres cadenes, podem trencar-les.

 

No n’hi ha prou amb la indignació i només el compromís revolucionari que vagi acompanyat d’una actitud de Desobediència Integral respecte del poder legal-polític-financer, podrà dur-nos a aconseguir els canvis que volem veure en el món.

 

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

 

Crida a l’acció per estendre la Revolució Integral

 

Amb aquesta crida proposem 3 accions que tenen una relació directa amb el fet d’ampliar camins que ja s’han iniciat:

 

1a acció. PER NOSALTRES; PER LA REVOLUCIÓ INTEGRAL: 15, 16 i 17 de març. 1r aniversari de la publicació Rebel·leu-vos i 4t aniversari de la publicació Podem!

 

Cridem a totes les cooperatives integrals, projectes autogestionats, nuclis d’autogestió local, ecoxarxes i, també, les iniciatives autònomes afins als principis de la Crida a la Revolució Integral, perquè s’organitzin jornades descentralitzades d’informació i acollida, es faciliti la participació a totes les persones que vulguin conèixer el que s’està fent i es faci ja el pas de començar a ser part d’un procés de construcció autogestionària, fora del capitalisme.

 

Proposem una acció similar a la que ja es va fer el 17 de setembre de 2009, quan més d’un centenar de «punts de trobada» van sortir al carrer. Ara, però, amb l’oportunitat de vincular-hi realitats de construcció social molt més avançades de les que hi havia en aquell moment. I en aquesta ocasió no proposem una manera concreta d’acollir a les persones interessades, sinó que convidem a la creativitat de cada procés per adaptar i donar forma a la proposta segons el moment en que s’estigui.

 

Provisionalment, anirem penjant les novetats d’aquesta acció en aquest enllaç: http://www.enricduran.cat/15-17M i en breu activarem una altra pàgina específica per recollir totes les informacions, entre elles un mapa de les convocatòries de jornades que es vagin realitzant i un calendari comú.

 

2a acció ENFRONT DE LA BANCA: Del 18 de març al 17 d’abril. Cridem a una transferència de dipòsits bancaris. A tancar accions, fons d’inversió i dipòsits i traslladar-los per obrir nous dipòsits en la banca ètica i cooperativa. Només així promourem la reactivació del tipus d’economia que es desitjable per al bé comú i per a la majoria de la població. Deixarem de finançar l’economia de casino i contribuirem a finançar projectes cooperatius, autogestionats, que cobreixin necessitats reals de la gent.

 

Alhora convidem a tancar comptes dels que es pugui prescindir en banca convencional.

 

Possibles opcions on transferir els dipòsits:

 

Fiare. Projecte de banca ètica cooperativa d’àmbit europeu. Ja fa anys que accepta dipòsits bancaris i realitza préstecs a projectes socials i cooperatius. El darrer trimestre d’enguany també començarà a acceptar comptes corrents. Més info: http://www.fiare.org

 

Coop 57. Cooperativa de serveis financers ètics i solidaris, que gestiona estalvi i préstecs a projectes d’economia social que promoguin l’ocupació, fomentin el cooperativisme, la solidaritat i la sostenibilitat sobre la base de principis ètics i solidaris. Més info: http://www.coop57.coop

 

Som Energia. Cooperativa de comercialització, producció i consum d’energies renovables. No és un banc, ni una entitat financera, però amb els estalvis dels socis desenvolupa la creació de projectes cooperatius d’energies renovables. Més info: http://www.somenergia.coop

 

Casx: Cooperativa d’Autofinançament Social en Xarxa. Es un projecte incipient, de caire assembleari i sense interessos, que presta els estalvis dels seus socis a projectes autogestionats i afins als seus principis, que són similars als de la Revolució Integral. Coincidint amb aquesta acció viurà el primer aniversari des de la seva posta en marxa. Més info: http://www.casx.cat

 

[En d’altres territoris, si es vol participar es podrien substituir o ampliar aquestes propostes amb d’altres entitats pròpies de cada indret.]

 

El significat d’aquesta acció és evident. Cal que tallem, en la mida que ens sigui possible, qualsevol col·laboració amb la banca capitalista, que amb la seva pràctica especulativa ha enfonsat l’economia de milions i milions de persones. L’elecció d’on tenim dipositats els estalvis és una de les maneres més contundents de definir els nostres valors i la nostra manera de viure.

 

3a acció. ENFRONT DE L’ESTAT. De cara a l’abril i el maig. Crida a la insubmissió fiscal a la declaració de renta. Com ja vam promoure l’any passat amb el Manual de desobediència económica, aquest cop tornarem a participar de la crida per iniciar i estendre una acció d’insubmissió fiscal a l’Estat espanyol, i cap a aquells que el controlen, com una acció conseqüent per demostrar que no pagarem els seus deutes perquè no reconeixem aquesta Constitució, ni l’actual govern de titelles del capitalisme financer global, ni tampoc,doncs, els pressupostos de l’Estat 2013.

 

En comptes d’això, recolzem l’autogestió fiscal. Per això promourem que els recursos que no volem pagar-li a l’Estat es derivin a projectes autogestionats que siguin útils per cobrir les necessitats de la població.

 

Per seguir amb aquesta campanya farem una edició actualitzada del Manual de desobediència económica i actualitzarem la pàgina www.derechoderebelion.net

 

Alhora, també, reconeixem i donem suport a d’altres iniciatives que s’impulsen al respecte, com la «Campanya de penyora fiscal contra la corrupció», promoguda per la Crida a la desobediència que consisteix a consignar un dipòsit a l’Agència tributaria que Hisenda no podrà cobrar si no compleix les demandes de transparència institucional que demana la campanya.

 

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::.:::::::::::::::::::::::::

 

I més enllà de les accions coordinades que ens poden ajudar a reconèixer-nos i a aglutinar més participants, el fonamental és continuar amb el dia a dia que estem construint.

 

Amb el suport mutu ens ajudarem en les dificultats; des de l’autogestió podem solucionar els problemes de veïns i veïnes, molt millor de com ho està fent l’estat.

 

Totes les que som ens podem enxarxar per convertir les nostres vides en una Desobediència Integral al poder i en una construcció conjunta de la societat que duem a dins. Per això, fa uns dies, un grup de persones de projectes afins a la Revolució Integral vam engegar la Crida a la Revolució Integral, per construir un espai ideològic i polític internacional. La podeu trobar a http://www.integrarevolucio.net

 

Que visquin els i les desobedients, que visqui la Revolució Integral!

 

Enric Duran Giralt

 

22 /02/2013

 

P.D.: Vull aclarir que en aquest comunicat i en aquesta crida a l’acció només hi faig la funció d’altaveu d’un pensament i d’un procés que són col·lectius, i que és el col·lectiu qui l’està fent i la continuara fent possible. Per les circumstàncies judicials ara mateix em correspon tenir una visibilitat simbòlica, alhora que una invisibilitat física. Seria desitjable que en una altra ocasió li pertoqués a una altra persona. I no em refereixo a la farsa judicial, sinó al paper d’altaveu ;-)

 

NI LOIS POUR MAINTENIR LES INÉGALITÉS, NI JUGEMENTS QUI PERPÉTUENT L’OPPRESSION

PAR UNE AUTRE MANIÈRE DE NOUS ÉVALUER, RECONSTRUISONS LE VIVRE ENSEMBLE
AUDIENCIA7
Notre société semble ne pas concevoir que l’on puisse vivre autrement, d’une manière qui
ne soit pas régie par la loi.Nous perdons tout esprit d’initiative, jusqu’à la simple habitude
de raisonner, car dès l’enfance l’éducation tue l’esprit de révolte et nous conduit vers une
obéissance aveugle à l’autorité. Cela fait des siècles que les gouvernants insistent : respect
de la loi, obéissance à l’autorité. La majorité des pères et mères éduquent leurs enfants
avec ce sentiment et l’école le renforce. Le tout fait de la loi un culte que les conduites
exemplaires protègent des rebelles.

Mais de quelle loi est-il question ici ?
Nous savons que le système légal des Etats occidentaux est le fils du droit romain.
Autrement dit, le droit est héritier d’un système législatif qui s’est construit à une époque
connue pour ses barbaries impérialistes et militaires, une ère durant laquelle
l’esclavagisme et la peine de mort étaient aussi quotidiennes que le lever du soleil ou celui
de la lune. Un Empire romain qui colonisa la péninsule ibérique, et avec celle-ci, les
habitants qui en étaient originaires. Depuis lors, nous sommes passés par toutes sortes de
régimes autoritaires; des siècles et des siècles de barbarie et de perversion dans la
soumission au droit romain. Ainsi sommes-nous arrivés jusqu’à la mal-nomméedémocratie
qui a cours aujourd’hui, sans avoir jamais rompu avec l’ordonnance juridique
romaine.

Il faudrait faire un bond d’un millier d’années en arrière pour comprendre la force de
l’acceptation et de l’intériorisation généralisée d’expressions comme “obéissance à la loi”.

A la vue des atrocités commises par les nobles des époques passées contre les hommes et
les femmes du peuple, nous pouvons comprendre que ceux qui n’ont jamais obtenu justice
vivaient comme un triomphe le fait de voir reconnus – du moins en théorie – quelques-uns
de leurs droits personnels. Cela leur permettait de se soustraire a l’arbitraire des seigneurs
Précisons qu’aux XIXe et XXe siècles on considérait encore les droits comme une
concession que l’État faisait aux individus. Autrement dit, une conquête du peuple vis-àvis
de la prédisposition de l’État à détenir un pouvoir absolu sur la vie des personnes.

La Déclaration Universelle des Droits de l’Homme n’est à ce jour toujours pas parvenue à
prévaloir face aux intérêts spécifiques des mal-nommés “États-nations”. Ceux-ci se basant
sur les priorités gouvernementales et les intérêts des pouvoirs économiques, considèrent
les libertés individuelles et les droits collectifs comme une intention louable, mais
nullement comme d’une obligation à respecter.

Aujourd’hui encore nous voyons se reproduire un fait paradoxal : les personnes qui veulent
être libres, commencent par demander à leurs oppresseurs qu’ils les protègent en modifiant
les lois qu’ils ont eux-mêmes créées. Mais la possibilité de modification de lois sur la base
du bien commun n’est rien de plus qu’une tactique préconçue. Elle consiste à faire de
petites concessions pour arriver au conformisme et à l’acceptation soumise de la majorité
de la population face à de grandes injustices.

Malgré tout, nous rencontrons toujours des révoltés qui ne veulent pas obéir aux lois, en
particulier, lorsqu’ils connaissent les intérêts de contrôle qui les sous-tendent et se méfient
des intentions de ceux qui les dictent ; plus encore quand ces personnes se sentent
capables de créer et cohabiter dans des structures sociales horizontales dans lesquelles on
n’a pas besoin d’autres normes que celles dictées par le sens commun et la solidarité.

Le législateur confond, dans un seul et même code, les maximes que représentent les
principes de cohabitation avec les normes qui consacrent l’inégalité. Les habitudes et les
traditions, absolument nécessaires à l’existence des sociétés, sont habilement mêlées à ces
autres normes qui ne profitent qu’aux dominants et se maintiennent par crainte de
supplices pires encore.

Tout au long de ce cheminement historique, nous manquons d’une rupture juridique, d’une
nouvelle construction sociale du droit et d’accords de cohabitation qui ne soient pas le fruit
de réforme datant d’une époque antérieure plus obscure. Nous avons besoin d’un
changement qui ne prenne pas ses racines dans le pouvoir absolutiste de l’ère des
empereurs, des rois ou des dictateurs.

Dès le commencement de notre époque, celle des dites démocraties capitalistes et de la
“séparation des pouvoirs”, le pouvoir judiciaire a fait partie des trois pouvoirs oppresseurs
avec le législatif et l’exécutif. Le pouvoir judiciaire est le gardien suprême de l’obéissance
et du contrôle social à travers la surveillance de l’exécution de tous types de lois, même
abusives et injustes.

Le système judiciaire se compose, principalement, de juges et de magistrats et jouit — au
moins en théorie — de l’indépendance vis-à-vis de l’exécutif et du législatif. du fait de la
séparation des pouvoirs. Cette idée est cependant erronée puisque dans la pratique, de par
sa capacité à limiter l’activité du gouvernement et l’approbation de nouvelles lois, le
système judiciaire influe de manière déterminante sur la formulation et l’exécution des
politiques publiques. Dans le même temps, il dépend de l’exécutif de par le Ministère de la
Justice, qui lui attribue ses budgets ou établit les mécanismes de sélection des charges
judiciaires.Pour toutes ces raisons, l’indépendance supposée n’est rien d’autre qu’un
mirage.

Jusqu’ici, cet exposé n’est rien de plus qu’une approche générale des Etats supposément
démocratiques d’Europe. Pour poursuivre, nous nous centrerons un peu plus sur
l’oppression directe qui nous est donnée à vivre.

En Espagne, l’organe de gouvernance autonome du pouvoir judiciaire est le Conseil
Général du Pouvoir Judiciaire (CGPJ).Il est compétent sur l’ensemble du territoire. Il fut
créé en 1978 pour atténuer l’influence des éléments franquistes, avec pour principale
fonction de veiller à la garantie de l’indépendance des juges et magistrats face aux autres
pouvoirs de l’Etat. Il se situait dans une position institutionnelle de parité avec le
Gouvernement, le Congrès, le Sénat et le Tribunal Constitutionnel.

Récemment, le Conseil des Ministres de l’Etat espagnol, sur proposition du Ministre de la
Justice Alberto Ruiz-Gallardón, a approuvé un projet de modification de la Loi Organique
du Pouvoir Judiciaire. La réforme cherche à renforcer le fait que ce soient les politiques
(les chiens les plus obéissants du BCE et du FMI) qui commandent, en détenant entre leurs
mains la capacité de placer des juges, corrompus ou non, dans les lieux d’autonomie. Avec
un tel objectif, on prévoit que n’importe quel juge puisse se présenter comme membre du
CGPJ avec le soutien de seulement 25 membres de la judicature, alors qu’ils devaient
jusqu’à présent être au nombre de 100.Le fait que les voix doivent être approuvées par la
majorité des 3/5 au parlement fait qu’en pratique c’est le PPSOE1 qui élit et, en ce moment
même, la majorité absolue garantit au PP2 la possibilité d’une nomination en fonction de la
nature idéologique du candidat. En pleine avalanche de scandales de corruption politique
la classe gouvernementale est de toute part mise en cause. Il semble donc vital au PP de
s’assurer un pouvoir judiciaire pour se maintenir au pouvoir en toute impunité.

Au sommet de la pyramide de l’appareil juridique on trouve le Tribunal Constitutionnel3
dont l’oeil vigilant a pour mission de veiller à ce que la Constitution Espagnole soit
respectée. Il révise les lois et les normes érigées en lois.

La Constitution en vigueur, celle de 1978, est le résultat d’un pacte entre les forces de la
dictature et celles qui y étaient opposées. Ce pacte fut approuvé sous houlette de l’armée
franquiste qui, sous couvert de démocratie, réussit à le faire accepter par référendum
Mais que pourrions nous espérer d’un système judiciaire qui se soumet au maintien d’une
structure ouvertement fasciste? Rien de bon. De même que l’on ne peut rien espérer de bon
d’une constitution qui a été rédigée et signée dans de telles circonstances . Il est
implicitement inscrit dans son texte que l’autoritarisme et la soumission de la majorité aux
intérêts d’une minorité – celle-là même qui avait séquestré le pouvoir jusque là – n’est en
rien disposée à le rendre à la citoyenneté.

En parallèle à tous ces efforts pour feindre l’indépendance, la crue réalité est là sous nos
yeux : Ceux qui ont pris le pouvoir, qu’il soit politique financier ou même judiciaire, ne
terminent jamais en prison. Ils ne sont pas allés en prison quand ils ont assassiné sous une
dictature fasciste, comme nous le rappellent les garants de la défense de la Mémoire
Historique4. Il en est de même des responsables de la crise systémique que nous subissons
à l’heure actuelle : Ils sont libres alors qu’ils sont coupables de corruption et d’avoir
totalement dérégulé les contrôles du crédit. Cette crise qui a ruiné économiquement des
centaines de milliers de personnes est de plus en plus communément surnommée par la
classe populaire “la grande arnaque”.

Nous ne sommes pas les seuls à sentir que la justice est injuste ou encore à constater que la
corruption sévit à toutes les échelles de la si-mal-nommée-démocratie. Dans la même
“gueule du loup”, on trouve plus de 1000 magistrats qui ont adhéré en 2010 à un
manifeste dénonçant la “politisation” du système judiciaire et tirant la sonnette d’alarme
quant à la menace que cela représentait pour l’indépendance de la justice. Un an plus tôt,

1 Equivalence de l’UMPS en France.
2 Partido Popular (équivalence UMP) fondé par un ex ministre franquiste :
http://fr.wikipedia.org/wiki/Parti_populaire_%28Espagne%29
3 http://fr.wikipedia.org/wiki/Tribunal_constitutionnel_%28Espagne%29
4 http://fr.wikipedia.org/wiki/Loi_sur_la_m%C3%A9moire_historique

une étude réalisée par le Conseil Général du Barreau espagnol concluait que sur plus de 5
000 avocats, 85% affirmaient que Conseil Général du Pouvoir Judiciaire s’était converti
en un organe si politisé qu’il lui était devenu très difficile de gérer efficacement et
impartialement le fonctionnement de la justice. Toujours selon cette étude, 71% des
avocats penseraient que la justice fonctionne mal, et 82% penseraient que malgré tous ces
défauts et imperfections, l’Administration de la Justice représente l’ultime garantie de la
défense de la démocratie et des libertés.

Nous pouvons nous demander ce qu’ils penseraient aujourd’hui, car en 2012 s’est produit
une élitisation de l’accès au système judiciaire, par le biais d’une augmentation des taxes
judiciaires, privant de la défense de ses droits ceux n’ont pas les moyens de payer. Cette
taxe, ajoutée aux coûts des procureurs et honoraires des avocats, décourage les moins
riches à défendre leurs droits par la voie judiciaire.

Et on ose maintenir hypocritement l’article constitutionnel “Les espagnols sont égaux
devant la loi, sans qu’aucune discrimination puisse prévaloir pour des raisons de
naissance, de race, de sexe, de religion, d’opinion ou quelque autre condition ou
circonstance personnelle ou sociale “?

Ce n’est qu’un exemple parmi d’autres de comment la loi affirme une chose, et comment en
réalité il s’en passe une autre; de comment l’Etat prétend nous faciliter la vie et comment il
arrive l’inverse, de comment certains fonctionnaires disent devoir au peuple leur existence,
et comment en réalité ils nuisent au peuple. Nous devrions appeler politiquement
“décolonisation” chaque bataille livrée contre la vieille hypocrisie libérale pour construire
la dignité.

Dans ce contexte discordant, les acteurs de la justice, tout comme les médecins ou les
journalistes, doivent souffrir de ce qu’on appelle dissonance cognitive, un mécanisme
psychologique qui s’active quand une personne est forcée a faire quelque chose à l’inverse
de ce qu’était son sentiment originel. Quand les récompenses ou les punitions augmentent,
la magnitude de la dissonance croit elle aussi. Cette situation amène les vieux rêves de
jeunesse à laisser place au pragmatisme. Un mécanisme psychologique dont le pouvoir
politique et économique sait tirer profit.

Pour pouvoir être un juge, il faut être dénué de tous les sentiments qui forment la partie la
plus noble de la nature humaine . Il faut vivre dans un monde de fiction juridique, un
monde où on applique des peines de privation de liberté sans penser, ne serait-ce qu’à un
moment, à l’abîme dégradant dans lequel on jette ceux que l’on condamne. Nous voici
face à une race confectionneuse de lois, qui légifère sans savoir sur quoi elle légifère, mais
qui n’oublie jamais l’amende, mille fois plus immorale que les hommes qu’elle accable. Et
voici au final, la perte de sentiments humains du gardien de prison, le policier devenu
chien de garde, l’espion qui se méprise lui même. La délation s’est mue en vertu, la
corruption érigée en système, tous les vices, toute la perversion de la nature humaine est
favorisée et cultivée pour le triomphe de la loi.

Comment comprendre qu’en plus de deux mille ans aucune révolution juridique n’ait eu
lieu? Comment accepter que nous soyons encore en train de souffrir, qu’un groupe réduit
de personnes élues sur base de leur idéologie conservatrice et de leur proximité avec
gouvernement en place détiennent le rôle de dieux et décident de notre futur?
Comment accepter que nous régisse un système basé sur la pénalisation, la punition, un
système qui n’a de cesse de trouver des issues pour que les membres de la bande au
pouvoir n’aillent pas en prison, tandis qu’ils emprisonnent les plus actifs pour la cause du
peuple? Ils nous emprisonnent comme ils le peuvent sans prendre en compte tout le positif
que nous pouvons apporter pour améliorer la société. S’ils s’en rendaient compte, se serait
de toutes façons pour alourdir notre peine puisqu’ils sont partie prenante dans la
perpétuation de ce pouvoir que nous voulons voir tomber. Peuvent-il être juges et parties à
la fois?

La figure des juges qui historiquement se sont placés au service de tous les régimes, qu’ils
soient impériaux, dictatoriaux, faussement démocratique, oligarchique, ploutocratique,
sera toujours efficace pour perpétuer les inégalités. Ces personnes doivent-elles nous
juger? Et qui les jugera, elles?
Veut-on vraiment leur demander de nous acquitter après nous avoir jugés? Sur quelle base
devrions-nous leur accorder une quelconque légitimité juger de notre destin?

Nous n’avons jamais décidé qu’une élite au dessus de nous se voit attribuer la capacité de
nous juger. Jamais aucun rôle n’a été légitimement délégué à qui que ce soit par la
souveraineté populaire pour décider du bien et du mal. Jamais nous n’avons participé à
quelque délibération que ce soit sur la justice ou sur le droit.

Il est nécessaire que nous décolonisions l’imaginaire juridique, héritier d’un Empire datant
de l’époque ou les plébéiens et les patriciens nous jugeaient pour nous imposer leurs lois.

Il est nécessaire que nous recouvrions notre autonomie de peuple. Nous n’avons pas à
demander la permission d’être libres, ni celle de nous auto-organiser. Nous devons devenir
de plus en plus fort et être capables de résoudre par nous même les conflits qui surgiront
indubitablement de la vie collective entre les personnes, même lorsqu’elles seront
perturbées par la perte de confiance et la peur.

On peut dire de nous que nous sommes des rêveurs, des radicaux, des rebelles, beaucoup
de choses en fait. O n ne peut en revanche pas nous juger pour cela et encore moins sur la
base des paradigmes d’un système caduque et vieillissant, qui devrait passer la main à la
rénovation de la culture et à la rétablissement des valeurs communautaires entres les êtres
humains.

Le système n’arrêtera pas de perfectionner ses méthodes de domination et nous savons
qu’il ne s’arrête pas aux lois. Une manière d’étendre cette domination est à travers la
psychiatrisation des comportements gênants comme l’a dernièrement été la rébellion. Cela
donne la possibilité de corriger depuis l’enfance tout indice de questionnement de
l’autorité, et ainsi de favoriser les attitudes soumise par la médication, elle même avalisée
par la science, pour boucler la boucle du contrôle social. Mais soit, s’il faut désobéir à
certains médecins, nous le ferons aussi.

Pour tout ce que nous venons d’exprimer, nous nous déclarons en rébellion joyeuse et
constructive.

Chaque fois nous sommes, et continuerons à être, plus nombreuses et nombreux à désobéir
à toute loi imposée par des tribunaux bien éloignés de nos vies et soumis à des lois
supérieures datant d’une autre époque. Si elles avaient un caractère religieux, de nos jours
cette divinité s’est muée en argent, en avarice, en égoïsme et en destruction de la Terre et
de la dignité humaine.

Nous déclarons ouvertement notre désobéissance aux systèmes judiciaires des Etats et à
tous les outils dont ils disposent pour tenter de nous empêcher de passer à la pratique notre
volonté profonde d’émancipation et de reconstruction de l’esprit communautaire.
Sans sentiment de soutien mutuel, sans pratique de solidarité, la vie en société des
humains aurait été pratiquement impossible. Ces sentiments et ces pratiques n’ont pas été
établis par les lois : leur existance est bien antérieurs à toutes les lois. Ils proviennent de
l’expérimentation et de l’apprentissage concret de génération en génération ainsi que de la
coopération nécessaire pour maintenir la cohésion sociale.

L’hospitalité, le respect de la vie, le sentiment de réciprocité, la compassion, le soutien
mutuel, le fait de s’autolimiter pour faire prévaloir l’intérêt de la communauté entre autres
choses, sont les conséquences du vivre ensemble entre des personnes libres, adhérant à des
principes communs et non soumises à une quelconque autorité externe à leur vie
collective.

Nous avons besoin d’une nouvelle instutionnalité de droits et de devoirs fondée sur des
valeurs socio-politiques communautaires. L’évaluation et l’amélioration des
comportements au sein de la société doit revenir à l’échelle humaine. Elle doit se faire en
proximité, entre les personnes qui se connaissent, qui ont des principes communs, qui se
font confiance, coopèrent réciproquement et peuvent se regarder droit dans les yeux.

Enric Duran Giralt
20/02/2013

Ni lleis per mantenir desigualtats, ni judicis que perpetuïn l’opressió. Reconstruïm l’ésser comunitari

Aquest article també està disponible en: Francés

Escolta aquí l’àudio del comunicat

AUDIENCIA7

Comunicat d’Enric Duran (1/3)

La nostra societat sembla no concebre poder viure d’una altra manera que no sigui sota el règim de la llei. Amb una educació que des de la infantesa ens mata l’esperit de rebel·lió i ens condueix cap a una obediència cega a l’autoritat, perdem tota iniciativa i costum de raonar. Fa segles que els governants insisteixen: respecte a la llei, obediència a l’autoritat. La majoria dels pares i de les mares eduquen els seus fills amb aquest sentiment i l’escola l’enforteix, tot convertint la llei en culte i en conductes exemplars aquelles que la protegeixen contra els rebels.

Però de quina llei estem parlant?  Sabem que el sistema legal dels estats occidentals és fill del dret romà. És a dir, és fill d’un sistema legislatiu que es va construir en una època coneguda per les barbaritats imperialistes i militars, una era en què l’esclavisme i la pena de mort eren tan quotidians com el sol i la lluna. Un imperi romà que va colonitzar la península Ibèrica i amb aquesta els seus habitants originaris. Des de llavors, hem passat per tot tipus de règims autoritaris, segles i segles de barbàrie i perversió han estat acompanyats del sotmetiment al dret romà. Així, hem arribat fins a la mal anomenada democràcia, que regeix en l’actualitat, sense que mai no hi hagi hagut un trencament amb l’ordenament jurídic romà.

Ens hem de remuntar mil anys enrere per comprendre la forta acceptació i interiorització generalitzada d’expressions com «obediència a la llei». Quan comencem a tenir coneixement sobre les atrocitats que havien comès en èpoques passades els nobles amb els homes i dones del poble, podem entendre que aquells que mai no havien obtingut justícia vivien com un triomf  veure reconeguts, si més no en teoria, alguns dels seus drets personals, que els permetien salvar-se de l’arbitrarietat del senyors.

Val a dir que, encara en els segles XIX i XX se sol entendre els drets com unes concessions que fa l’Estat als individus o, dit d’una altra manera, com una conquesta del poble pel que fa a la predisposició de l’Estat a tenir un poder absolut sobre la vida de les persones.

La Declaració Universal dels Drets Humans encara no ha aconseguit en l’actualitat tenir preeminència en relació amb els interessos específics dels mal anomentats Estats-Nació, que en base a les prioritats governamentals i als interessos dels poders econòmics, soterren les llibertats individuals i els drets col·lectius a una situació simplement de finalitats desitjables, però no de respecte obligat.

Encara avui, veiem com es reprodueix un fet paradoxal: les persones, volent ser lliures, comencen per demanar als seus opressors que els protegeixin tot modificant les lleis creades per aquests mateixos opressors; i  tota possibilitat de modificació de lleis en base al bé comú passa com una tàctica preestudiada, en què les petites concessions pretenen aconseguir el conformisme i l’acceptació submisa de la majoria de la població.

Amb tot, sempre trobem arreu rebels que no volen obeir les lleis; més si coneixen els interessos de control que les promouen i desconfien de les intencions dels qui les dicten; més si son persones que se senten capaces de crear i conviure en estructures socials horitzontals en les quals no calen més normes que aquelles dictades pel sentit comú i la solidaritat.

És el legislador qui confon en un sol i mateix codi les màximes que representen els principis de convivència amb les normes que consagren la desigualtat. Els costums i les tradicions, que són absolutament necessaris per a l’existència de las societat, estan hàbilment barrejats amb aquestes altres normes que només són beneficioses per als dominants i que es mantenen pel temor a suplicis pitjors.

Trobem a faltar en tot aquest recorregut històric un trencament jurídic, una nova construcció social del dret i els acords de convivència, que no sigui fruit de la reforma d’una època anterior més fosca; que no tingui les seves arrels en el poder absolutista de l’era dels emperadors, dels reis i dels dictadors.

En l’època recent, de les anomenades democràcies capitalistes, en el que se’n fa dir la «divisió de poders», el poder judicial forma part dels tres poders opressors, junt amb el legislatiu i l’executiu. El judicial és el guardià suprem de l’obediència i del control social mitjançant la vigilància del compliment de tot tipus de lleis, per més que siguin abusives i injustes.

El sistema judicial es compon, sobretot, de jutges i magistrats i, amb la divisió de poders, teòricament té independència respecte a l’executiu i el legislatiu, però aquesta idea és errònia, ja que en la pràctica, per la seva capacitat de limitar l’activitat del govern i d’aprovar noves lleis, influeix de forma determinant en la formulació i l’execució de les polítiques públiques. Alhora, depèn de l’executiu a través del Ministeri de Justícia, que és qui li assigna pressupostos o estableix els mecanismes d’elecció dels càrrecs judicials. Amb tot això, la tal suposada independència no és més que un miratge.

Fins aquí, tot l’exposat es pot generalitzar de manera aproximada, als estats suposadament democràtics d’Europa; tot seguit, ens centrarem —una mica més— en l’opressió directa que ens ha tocat viure.

A l’Estat espanyol, l’òrgan de govern autònom del poder judicial, amb competència a tot el territori, és el Consell general del poder judicial (CGPJ). Es va crear el 1978 per mitigar la influència dels elements franquistes, amb la funció principal de vetllar per la garantia d’independència dels jutges i magistrats front als altres poders de l’Estat i se situa en una posició institucional de paritat amb el govern, Congrés dels diputats, Senat i Tribunal constitucional.

Recentment, el Consell de ministres de l’Estat espanyol, a proposta del ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón, ha aprovat un projecte de modificació de la Llei orgànica del poder judicial. La reforma pretén reforçar el fet que siguin els polítics (els més obedients gossos del BCE i de l’FMI) els qui manin i tinguin a les seves mans la capacitat de col·locar jutges, corruptes o no, als llocs d’autogovern. Per a aquesta fita, es preveu que qualsevol jutge pugui presentar-se com a vocal del CGPJ amb el suport de només 25 membres de la judicatura, quan fins ara n’havien de ser 100. El fet que els vocals hagin de ser aprovats per una majoria de 3/5 parts al Parlament fa que, en la pràctica, sigui el PPSOE qui triï: de fet, ara mateix, la majoria absoluta del PP els garanteix la possibilitat de nomenament en funció de la naturalesa ideològica de cada candidat. Al mig dels escàndols de corrupció política que afecten tots els estaments governamentals sembla vital per al PP assegurar-se un poder judicial afí per tal de perpetuar-se en el poder i mantenir-se impune.

Per sobre de la piràmide dels òrgans jurisdiccionals està, com a ull vigilant, el Tribunal constitucional, que ha de vetllar pel compliment de la Constitució espanyola a través de la revisió de les lleis i de les normes amb rang de llei. La Constitució, vigent des de 1978, és el resultat d’un pacte entre les forces de la Dictadura i les que s’hi havien oposat; la qual va ser aprovada sota control armat de l’exèrcit franquista. El maquillatge democràtic d’aquesta reforma està en el fet que va ser acceptada per referèndum.

Però, què podíem esperar d’un sistema de justícia que se sotmet al manteniment d’una estructura visiblement feixista? Res de bo, igual que poca cosa més no podríem esperar si la Constitució s’hagués redactat i firmat en altres circumstàncies, ja que la seva redacció porta implícit l’autoritarisme i el sotmetiment de la majoria als interessos d’una minoria que ha segrestat el poder i no està disposada a retornar-lo a la ciutadania.

I, en paral·lel a tot l’esforç a aparentar independència, la crua realitat ens fa veure que els que han tocat poder, ja sigui polític, financer o pròpiament judicial, no acaben mai a la presó. No han anat a la presó si han assassinat sota una dictadura feixista, com ens recordaran els que lluiten per la defensa de la memòria històrica. Ni tampoc no hi han anat, ara per ara,  els que en l’actualitat han estat responsables, amb la corrupció política i el crèdit sense control, de la crisi sistèmica que ens acompanya, la qual ja ha arruïnat econòmicament centenars de milers de persones i que, donada la impunitat dels culpables, a nivell popular té més tirada a anomenar-se simplement «una gran estafa».

No som els únics que sentim que la justícia és injusta i que veiem com la corrupció ha arribat a tots els estaments de la mal anomenada democràcia. Des de la mateixa gola del llop, més de 1.000 membres de la carrera judicial es van adherir l’any 2010 a un manifest  que denunciava la «politització» del sistema judicial i s’advertia que perillava la independència de la justícia. Un any abans, en un estudi realitzat pel Consell general de l’advocacia espanyola, amb més de 5.000 advocats, va concloure que el 85% estaven d’acord que «el consell general del poder judicial s’ha convertit en un òrgan tan polititzat que difícilment pot gestionar de forma eficient i imparcial el funcionament de la justícia«». En aquest mateix estudi s’afirmava que el 71% dels advocats pensava que «la justícia funciona malament», però alhora, el 82% creien que «amb tots els seus defectes i imperfeccions, l’administració de justícia representa la garantia última de la defensa de la democràcia i de les llibertats».

Ens podem preguntar què en deuen pensar ara, quan el passat 2012 es va aplicar una elitització de l’accés al sistema judicial a través d’un increment de taxes judicials, que priven a qui no té capacitat econòmica suficient de defensar els seus drets al si de l’Administració de justícia. I això, sumat als costos de procuradors i advocats, desincentiva els qui no són rics per poder defensar els seus drets per vies judicials.

I s’atreveixen a mantenir hipòcritament l’article constitucional «Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstancia personal o social»?

És un dels molts exemples en què la llei diu una cosa i en la realitat en passa una altra; on el disseny de l’estat es planteja millorar-nos la vida i succeeix just el contrari; on determinats funcionaris diuen deure-li al poble la seva existència i en realitat hi atempten en contra. Tot l’enfrontament contra la vella hipocresia liberal, per a construir dignitat, l’hem d’anomenar políticament descolonització.

En aquest context discordant, els actors de la justícia, tant com els metges o els periodistes, han de patir el que s’anomena dissonància cognitiva, un mecanisme psicològic que s’activa quan una persona es veu forçada a fer una cosa completament diferent al que en origen era el seu sentir. Però, quan les recompenses o càstigs s’incrementen, la magnitud de la dissonància creix i la situació els imposa que els vells somnis de joventut han de plegar-se al pragmatisme. Un mecanisme psicològic que el poder polític i econòmic sap aprofitar.

Per poder ser-ne, un jutge ha de quedar despullat de tots els sentiments que formen la part més noble de la naturalesa humana i viure en un món de ficcions jurídiques, que aplica amb penes de privació de llibertat sense pensar, ni tan sols un moment, en l’abisme de degradació al qual ha caigut front als que condemna. Veiem una raça confeccionadora de lleis, legislant sense saber sobre el que legisla, però que no oblida la multa que afecta a homes mil vegades menys immorals del que són ells mateixos. Veiem, al cap i a la fi, la pèrdua de sentiment humà del carceller, el policia convertit en gos de pressa, l’espia menyspreant-se a si mateix, la delació transformada en virtut, la corrupció erigida en sistema; tots els vicis, tota la perversió de la naturalesa humana afavorida i cultivada per al triomf de la llei.

Podem entendre que durant més de dos mil·lennis no hi hagi hagut una revolució jurídica? Podem acceptar que estiguem encara patint com un reduït grup d’escollits, en base a la seva ideologia conservadora i afí al govern de torn, tinguin el paper de Déus i puguin decidir sobre el futur de les nostres vides?

Podem assumir que ens regeixi un sistema basat en la penalització, en el càstig, que no deixa de trobar dreceres perquè els del bàndol del poder no vagin a la presó, mentre als que som més actius com a poble, ens empresonen sixí que poden, sense tenir en compte tot el que podem estar fent en positiu per millorar la societat?

Si en qualsevol cas ho tenen en compte serà per agreujar la nostra pena, ja que són part interessada a perpetuar-se en el mateix poder que volem fer caure. Poden ser part implicada i alhora jutges?

Una figura, la dels jutges, que històricament s’ha posat al servei de qualsevol règim, imperial, dictatorial, falsament democràtic, oligàrquic, plutocràtic o de la naturalesa que sigui mentre fos eficaç per perpetuar-hi les desigualtats. Aquesta gent ens ha de jutjar? I qui els jutjarà a ells?

Realment, els volem demanar que ens absolguin, després de jutjar-nos? En base a què els hauríem de donar la legitimitat de ser jutges del nostre destí?

Mai no hem decidit que hi hagi una elit per sobre nostre que tingui atribuïda la capacitat de jutjar-nos; mai des de la sobirania popular no s’ha delegat legítimament el delicat paper de decidir sobre el bé i el mal. Mai no hem participat d’una deliberació seriosa sobre la justícia i el dret.

Cal que descolonitzem l’imaginari jurídic que ens va arribar d’un Imperi, de quan érem plebeus i els patricis ens feien jutjar per imposar-nos les seves lleis. Cal que recuperem la nostra autonomia com a poble. No hem de demanar permís per a ser lliures, ni hem de demanar permís per a autoorganitzar-nos; hem d’empoderar-nos i ser capaços de resoldre entre nosaltres els conflictes que indubtablement sorgiran de la convivència entre persones encara pertorbades per la manca de confiança i per la por.

Se’ns pot dir somniadors, se’ns pot dir radicals, se’ns pot dir rebels, se’ns pot dir que som moltes coses, però no se’ns pot jutjar per ser-ho, en base als paradigmes d’un sistema caduc i envellit que hauria de deixar pas a la renovació de la cultura i a la recuperació dels valors comunitaris entre els éssers humans.

El sistema no pararà de perfeccionar els seus mètodes de domini i sabem que ja no en té prou amb les lleis. Una manera que es va estenent és mitjançant la patologització dels comportaments molestos. Darrerament, ja s’ha catalogat la rebel·lia com a malaltia psiquiàtrica i s’ha donat la possibilitat de corregir des de la infantesa tot indici de qüestionament a l’autoritat i fomentar actituds submises amb medicació científicament avalada per a assolir el control social. Però, bé, si cal que desobeïm a determinats metges també ho farem…

Per tot l’exposat ens declarem en alegre i constructiva rebel·lia.

Cada cop som i serem més els i les que desobeirem tota llei que vingui imposada per tribunals allunyats de les nostres vides i sotmesos a unes lleis superiors, que si en altres temps van tenir un caire religiós, en l’actualitat la divinitat va disfressada de diners, d’avarícia, d’egoisme i de la destrucció de la Terra i la dignitat humana.

Declarem obertament la nostra desobediència als sistemes judicials dels estats i a totes les eines de les que disposen per a tractar d’impedir que portem a la pràctica la nostra voluntat profunda d’emancipació i reconstrucció de l’ésser comunitari.

Sense sentiments de suport mutu i pràctica de solidaritat, la vida en societat dels humans hagués  estat pràcticament impossible, i aquests sentiments i pràctiques no són les lleis els que els han establert; són anteriors a totes les lleis i provenen de generacions i generacions d’ experimentació i d’aprenentatge útil, de cooperació necessària per a mantenir la cohesió social.

L’hospitalitat, el respecte a la vida, el sentiment de reciprocitat, la compassió, el suport mutu, l’autolimitar-se un mateix en interès de la comunitat, entre d’altres, són conseqüència de la vida en comú d’humans lliures, adherits a uns principis en comú i no sotmesos a cap autoritat externa a la seva pròpia col·lectivitat.

Necessitem una nova institucionalitat de drets i de deures, fundada en els valors sociopolítics comunitaris. L’avaluació i millora dels comportaments de les persones, en el si d’una societat, ha de recuperar l’escala humana, s’ha de fer en proximitat, entre persones que es coneixen, que tenen principis en comú, que es tenen confiança, que cooperen recíprocament i que es poden mirar als ulls.

Enric Duran Giralt
20/02/2013

La nova interlocutòria del Tribunal

AUTO-1

El que es desprèn de la la Interlocutòria de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Barcelona –tal com es pot llegir en el document PDF–, dictada el passat 13 de febrer, és a dir l’endemà del judici, però que no va ser feta pública fins aquest dilluns, és que el tribunal:

  • accepta finalment la renúncia del qui fins ara era l’advocat de l’Enric Duran i al qual, al seu moment, també ell havia renunciat;
  • dóna un termini de dos dies (des de quin dia no queda prou clar) perquè designi nou advocat o se li designarà un d’ofici.
  • que el nou advocat, al qual se li donarà còpia del CD d’enregistrament del judici del passat dia 12, haurà de presentar tres dies després, com a molt tard, les al·legacions oportunes a l’ordre de cerca, crida i ingrés a presó demanada per les parts acusatòries (fiscal i entitats bancàries i creditícies);
  • que s’habilita la policia local de Vilanova i la Geltrú perquè portin la diligència de compareixença per al requeriment el dilluns dia 18 al domicili de l’acusat.La interlocutòria, en castellà, està signada pel president del Tribunal de la Secció Segona, Pedro Martín García, i pels magistrats Javier Arzúa Arrugaeta i José CArlos Iglesias MArtín
—————–
Després que la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Barcelona fes arribar a l’Enric Duran una citació judicial on sols es demanava que es presentés a l’audiència el dilluns 18 de febrer, l’Enric no s’ha presentat a la compareixença davant l’Audiència.

Enric Duran no se presenta a la citación judicial de hoy lunes 18 de febrero

Después de que la Sección Segunda de la Audiencia Provincial hiciera llegar a Enric Duran una citación juducial en la que se le solicitaba que se presentara en la Audiencia Provincial hoy lunes, 18 de febrero a las 10h,  Enric no se ha presentado hoy en la Audiencia.

L’Enric Duran no es presenta a la citació judicial d’avui, dilluns 18 de febrer

Després de que la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Barcelona fes arribar a l’Enric Duran una citació judicial on sols es demanava que es presentés a l’audiència aquest dilluns 18 de febrer a les 10:00 h, l’Enric no s’ha presentat a la compareixença davant l’Audiència.

L’Audiència Provincial ha fet arribar a l’Enric Duran una citació judicial per presentar-se a l’audiència el proper dilluns 18 de febrer

La Secció Segona de l’Audiència Provincial ha fet arribar a l’Enric Duran, una citació judicial per presentar-se a l’audiència el proper dilluns 18 de febrer a les 10h.
Es tracta d’una citació només de comparescència, no de declaració, ni judici.

Aquest fet confirma que ara per ara, l’Enric no està en cerca i captura, a diferència del que alguns mitjans de comunicació havien comentat.

Tampoc es coneix de moment nova data de judici.